A les portes de presentar ‘Jungla’ (Espora Records/Blau, 2026), el líder de Psiconautas, Alberto Vizcaíno, repassa una trajectòria de resistència, des del punk dels vuitanta fins a la consolidació d’un projecte que defineix com una qüestió vocacional i d’amor a l’art.
Ens trobam amb n’Alberto Vizcaíno en un moment de treva, amb la mirada posada en el pròxim 10 d’abril al Teatre Xesc Forteza. Parla amb la pausa de qui ja no té pressa, de qui ha entès que la música, més que una carrera de velocitat, és una forma de supervivència espiritual. Després de quaranta anys en la professió, des de l’explosió de La Isla fins a l’actualitat amb Psiconautas, Vizcaíno presenta Jungla, un disc que ell mateix defineix com “el millor o el més potent” que ha fet mai.
El pes de les cançons i la visibilitat tardana
La crítica ha rebut Jungla amb entusiasme, un fet que Vizcaíno rep amb naturalitat però sense oblidar el camí recorregut. “Crec que si no és el millor, és dels millors sense cap dubte. Les crítiques han estat excel·lents”. Tot i l’èxit actual, l’artista no renega del passat: “No és que els altres discos fossin dolents, no ho són en absolut, de fet també han tingut crítiques molt bones. Però en aquest s’hi ha involucrat una gent que ens ha donat una visibilitat que abans no teníem”.
Aquesta visibilitat arriba en un moment vital curiós, superats els seixanta anys, en un mercat que sembla obsessionat amb la joventut. Vizcaíno ho té clar: “És qüestió de perseverança, supòs. Això és una cosa vocacional. Jo he fet altres feines per sobreviure, però mai he deixat de fer música perquè és gairebé una necessitat. És conseqüència de molts d’anys de feina i, sobretot, de no trair-me a mi mateix. Jo mai he fet música per triomfar, ni per vendre, mai. Sempre he fet la música que m’ha agradat des del cor i, al final, arriba un moment que això té la seva recompensa”.
“Jo mai he fet música per triomfar, ni per vendre, mai. Sempre he fet la música que m’ha agradat des del cor i, al final, arriba un moment que això té la seva recompensa”
– Alberto Vizcaíno
Un disc de “singles” i col·laboracions de luxe
Jungla no és un disc qualsevol; és un compendi de talent on noms com Galen Ayers, Lorenzo Santamaria, Santiago i Luis Auserón o el seu propi fill, Pau Vizcaíno, hi deixen empremta. Però Vizcaíno insisteix que no ha estat una qüestió de noms, sinó de material sonor: “Això ho han fet les cançons. Jo li puc proposar en Lorenzo Santamaria o a na Galen fer un tema, però si el tema no els agrada… són gent molt professional. Ho han fet les cançons. És un disc de singles, cada tema podria ser un single, no n’hi ha ni un de farciment”.
Sobre l’aspecte econòmic d’aquestes col·laboracions, la resposta és contundent: “Aquí ningú ha cobrat. Només s’han pagat els estudis. Els músics, ni els convidats, ni ningú ha cobrat un duro. S’ha fet per amor a l’art, literalment”. D’entre totes les peces, n’hi ha una que li toca la fibra d’una manera especial: En un balcón, gravada amb el seu fill. “Al principi em semblava la més fluixa, i ara em sembla de primera línia, amb un toc de bolero que ha quedat superbé”.
Dels orígens punk a l’exili madrileny
Mirant enrere, Alberto recorda els seus inicis als anys 80 amb La Isla, guanyadors del Pop Rock de Palma. “Vam començar molt punks perquè no sabíem tocar. No és que volguéssim fer punk, és que no donàvem per a més”. Aquella etapa va ser una escola intensíssima, compartint escenaris amb Cerebros Exprimidos o Escorbuto, fins que l’arribada d’en Daniel Ródenas els va fer “pujar de nivell”.
Després va venir l’etapa de Nei Tan, una banda que defineix com a “molt sòlida”, vàren tocar amb Kiko Veneno, però que també va acabar “anant a pique”. Va ser llavors quan va decidir marxar a Madrid: “Hi havia un boom de la cançó d’autor amb na Rosana, Pedro Guerra, Ismael Serrano… i me’n vaig anar cap allà a provar sort”. A Madrid va gravar set discos en solitari, fins que la coneixença amb en Luis Auserón va fer néixer la idea de tornar a formar un grup: “En Luis em va dir: ‘escolta, en comptes de fer-ho com Alberto Vizcaíno, fem un grup’. I així va néixer Psiconautas”.
La nissaga continua: Pau Vizcaíno i la connexió generacional
Dins l’ecosistema de Jungla, una de les col·laboracions més orgàniques i especials és la de Pau Vizcaíno, fill de l’Alberto. Lluny de ser un gest patern compromès, la seva participació neix de l’admiració mútua i del talent propi d’un jove que ha “mamat” la música des de petit. “M’ha sorprès molt perquè ho fa molt bé; té un ‘rotlo’ per fer cançons molt guapo i molt de bon gust”, explica l’Alberto amb un orgull que no pot amagar.
Tot i les diferències generacionals —”li agraden coses de la seva edat que a mi em semblen una puta merda, com el reggaeton”—, l’Alberto celebra que en Pau mantingui un espectre d’influències amplíssim, des dels Beatles i els Stones fins a Bill Evans, demostrant que la passió per la qualitat musical ha arrelat amb força a la família.
“Mai ho havia vist tan malament. És un desert per als músics. Abans de marxar a Madrid jo tocava tres o quatre vegades per setmana a Palma; avui dia hi ha quatre llocs comptats”
– Alberto Vizcaíno
La “ganduleria intel·lectual” i la crisi del directe
Vizcaíno es mostra crític amb l’estat actual de la cultura i la dificultat de tirar endavant projectes originals. “Psiconautas és un projecte que als músics els exigeix molt perquè són cançons molt cuidades, amb molt de detall. Després del segon disc vaig estar a punt de tancar el projecte, però en Fran Sobrino va insistir molt”.
L’artista lamenta la mandra del públic actual: “La gran majoria de la gent el que vol són coses que ja estiguin mastegades, d’aquí l’èxit dels grups tribut. Ens hem fet ganduls a escala intel·lectual i d’experimentació artística. La tecnologia ens ha fet una mica gossos”. A més, denuncia la manca d’infraestructures a Mallorca: “Mai ho havia vist tan malament. És un desert per als músics. Abans de marxar a Madrid jo tocava tres o quatre vegades per setmana a Palma; avui dia hi ha quatre llocs comptats”.
Amb tot, la il·lusió per la presentació de Jungla el 10 d’abril es manté intacta. Un concert que promet sorpreses, amb la presència confirmada de Lorenzo Santamaria i, molt probablement, de Galen Ayers i Luis Auserón. “Estem en un moment molt bo, la banda és molt sòlida i som molt amics”, conclou Vizcaíno, un home que continua creuant la jungla musical amb la mateixa passió que el primer dia.
Fotos: Anita Sancho
