Els dies 25 i 26 d’octubre, la Sala Petita del Teatre Principal acollirà Skai is ful, una proposta immersiva de la companyia Hermanas Picohueso. El públic hi entra amb auriculars i circula lliurement dins una instal·lació que qüestiona què hem fet —com a espècie— amb l’espai simbòlic del cel. UEP! Mallorca entrevista Gal·la Peire, cocreadora de l’espectacle juntament amb Lluki Portas, per explorar el rerefons d’aquesta peça que creua teatre, arts visuals i crítica social.
Un cel fet a imatge i semblança del món
Skai is ful és, en paraules de Peire, “una experiència immersiva per a públic reduït que xerra sobre el cel, però no com a mite transcendent, sinó com a espai construït des de la realitat contemporània.” L’espectacle proposa una versió del cel travessada per múltiples capes: la científica, la tecnològica i l’espiritual. “El que nosaltres jugam a la dramatúrgia és el reflex del cel com a mirall del món. Ens demanam quin cel estam construint. Què diu del món que tenim aquest cel que tenim.”
L’espectacle no es veu des de platea. El públic es mou, escolta la peça amb auriculars i esdevé part del dispositiu escènic. “Des del principi volíem fugir del format clàssic i apropar-nos a la instal·lació, al happening. Crear una experiència que fos teatre però que qüestionàs els límits del teatre. Per això el públic entra dins l’escena i esdevé part de l’obra.”
La crítica està al centre de tot
A la línia d’altres creacions de la companyia, com Dama Dictadura o Halima, Skai is ful no defuig el posicionament crític. “Aquest espectacle és una esmena a la totalitat de com ens hem construït com a espècie. Ens demanam com hem arribat fins aquí, i si realment havíem de pujar al cel. Hi ha una reflexió sobre la violència, el colonialisme, la desigualtat. El món que hem construït està basat en l’explotació, i això també es reprodueix en la manera com habitem el cel.”
Peire explica que la peça juga deliberadament amb l’atordiment. “Hi ha molta informació, molta càrrega simbòlica, i l’espectador està dins l’espai, rodejat per l’acció. Això genera un efecte de desorientació, però també de consciència. No tot t’ha de tranquil·litzar.”
“La conclusió és que el cel està literalment ple de merda. Però també ple de gent que el domina, que l’explota, que el converteix en un territori més de poder i de desigualtat”
– Gal·la Peire
Un títol amb missatge
El títol Skai is ful, escrit amb ortografia distorsionada i to irònic, neix d’una broma interna durant el procés de dramatúrgia. “Estàvem treballant els temes de l’espectacle i ens vam adonar que tot passava al cel”, recorda Gal·la Peire. “La Lluki va dir: Skai is ful, i ens va fer molta gràcia perquè era literal. El cel està ple. Ple de deixalles espacials, ple de violència, ple de persones que volen aprofitar-se de l’espai.”
A partir d’aquesta expressió espontània, el títol es va convertir en la clau conceptual de la peça. “La conclusió és que el cel està literalment ple de merda. Però també ple de gent que el domina, que l’explota, que el converteix en un territori més de poder i de desigualtat.”
Per a Peire, l’espectacle parla sobretot de la pèrdua del misteri. “Ens han llevat el cel com a espai simbòlic. Històricament era un lloc d’esperança, un lloc on projectàvem l’imaginari del més enllà. Ara és un espai saturat de banderes, de control i de càmeres. Ens han pres la capacitat de no saber, d’imaginar què hi ha més enllà.”
Creació immersiva i ritme creatiu intens
La peça s’ha pogut veure anteriorment a Inca i Sineu. A Palma arriba després d’un període de molta activitat. En paral·lel, Hermanas Picohueso ha presentat Agni a Fira B! i a la Fira de Vilafranca, un espectacle de carrer per a públic familiar. “Són dos formats molt diferents i per això cadascun té el seu circuit. Skai is ful va més lligat a sales o teatres, mentre que Agni pot circular per festivals o espais oberts.”
Peire reconeix que el ritme de creació pot ser esgotador. “No sé si la creativitat té un límit, però sí que cansa. I després d’aquestes peces encara no sabem quin serà el pròxim projecte.”
“Fer espectacles incòmodes continua sent necessari. Sobretot quan el tractament de la memòria històrica encara està travessat per tantes pors i silencis”
– Gal·la Peire
Una cooperativa que defensa la vida bona
Hermanas Picohueso es defineix com una cooperativa integrada per sis persones: Gal·la Peire, Lluki Portas, Aina Juanet, Marc Homar, Cintia de Luis i Gypsy Nel·lo. També hi col·labora de manera intermitent Diego Ingold. “Hem après a fer feina col·lectivament, però també amb una jerarquia clara. Lluki i jo som les directores artístiques, però totes tenim responsabilitats. El nostre model de treball és cuidat, horitzontal, i basat en el respecte.”
Aquest enfocament ha permès sostenir deu anys de trajectòria. “No volíem una vida precària. Si no hi ha feina en un moment donat, cercam altres opcions, però tenim molt clar que volem una vida bona, i això inclou bones condicions laborals. Que tothom tengui cobertes les seves necessitats.”
Tot i no tenir espai físic propi, la companyia es manté activa gràcies a una xarxa d’aliances. “No tenim local. Som entre Catalunya i Mallorca. Ens acullen en residències, ens deixen espais. Les reunions són online i la creació la fem quan podem coincidir.”
Dificultats per programar memòria
Una de les experiències més reveladores per a la companyia ha estat la gira de Dama Dictadura, centrada en la figura de Carmen Polo i la memòria del franquisme. Tot i haver-se pogut representar a Catalunya, Peire admet que han trobat reticències fora d’aquest àmbit. “Ens han arribat a dir que no volien programar-la per por a represàlies polítiques. Això ens va colpir molt. Cinquanta anys després encara passen aquestes coses.”
La situació, diu, reforça el compromís de la companyia amb el pensament crític. “Fer espectacles incòmodes continua sent necessari. Sobretot quan el tractament de la memòria històrica encara està travessat per tantes pors i silencis.”
Una dramatúrgia en risc
Sobre la situació actual del sector, Peire observa un estancament. “Jo no soc dramaturga, però com a creadora de llenguatges escènics not que hi ha poc risc. I no és responsabilitat de les creadores, sinó de les programacions, que cada vegada són més convencionals. Això empobreix les propostes i limita la contemporaneïtat.”
Tot i això, defensa que continua havent-hi projectes interessants. “Sempre hi ha coses bones. Però cal més espai per explorar, per equivocar-se, per provocar. I això, ara mateix, no s’està programant.”
Fotos: ©Luca Rocchi i ©Nora Baylach
