El jutge José Castro (Còrdova, 1947) torna a l’actualitat amb la publicació d’El caso Nóos, un llibre que aborda la instrucció del cas que el va situar en el focus mediàtic estatal. La proposta va sorgir a instàncies d’una editorial, i, després d’uns anys de silenci públic sobre el tema, Castro ha decidit explicar la seva experiència. Ho fa des de la seva posició com a instructor i amb la voluntat de deixar constància escrita del procés que va marcar un punt d’inflexió en la percepció de la justícia espanyola.
“Jo no tenia pensat escriure aquest llibre”
José Castro assegura que la idea de publicar El caso Nóos no va sorgir per iniciativa pròpia. “Han passat vuit anys des que es va acabar aquest cas, i mai vaig pensar en escriure’n un llibre”, explica. Va ser una proposta editorial la que el va fer reconsiderar. “Si jo no ho contava, ho escriuria un fiscal o un advocat, però potser des d’una òptica diferent”.
Tot i la distància temporal, Castro no pretén reobrir cap polèmica ni oferir novetats explosives. “No vull aixecar cap bòfega”, diu. L’objectiu és oferir una mirada directa des de la seva posició com a jutge, allunyada de filtres mediàtics i interpretacions polítiques.
“Mai he tingut por per aquest cas, ni abans ni després”
– José Castro
Una professió marcada per la soledat
“El jutge ha de prendre decisions tot sol”, afirma Castro. Considera que la professió implica una soledat estructural. Com a titular del Jutjat d’Instrucció núm. 3 de Palma, assegura que les decisions les va prendre en solitari, sense influències ni pressions. En aquest sentit, remarca que la llibertat d’escriptura ha estat total. “Ni tan sols m’han insinuat que canviàs res”, diu en referència a l’editorial.
També explica que el llibre va passar la revisió del gabinet jurídic de l’editorial sense objeccions. Un filtre habitual en publicacions que poden tenir implicacions legals, però que en aquest cas no va trobar cap impediment.
Cap por ni represàlia
Tot i la rellevància del cas, Castro afirma que mai s’ha sentit amenaçat ni ha patit cap mena de represàlia. “La ciutadania ha valorat positivament com es va instruir el cas”, afirma. Reconeix que la instrucció és millorable, però defensa la seva actuació: “Mai he tingut por per aquest cas, ni abans ni després”.
El que sí que lamenta és la desigualtat perceptible davant la llei. “La ciutadania està acostumada que persones d’alta estirp se’n surtin”, afirma, i posa com a exemple el cas d’Ana Duato. El seu llibre, assegura, vol contribuir a reforçar la idea que la justícia hauria de ser igual per a tothom.
“Quan la professió és dura i te’n pots baixar, com d’un bastiment, s’agraeix. Però fer de jutge no és com picar pedra”
– José Castro
“No soc home de focus”
Castro admet que li incomoda l’exposició pública. “Quan em veig a la televisió, no m’agrad”, confessa. Tot i que el llibre ha tingut certa repercussió mediàtica i ha estat presentat en diversos espais —com el Diari de Mallorca o programes televisius com Malas Lenguas i La Sexta Explica—, ell prefereix mantenir-se al marge. “Ja han estat massa presentacions. M’agradaria descansar de tot això”, declara.
També recorda que una productora alemanya es va interessar en fer un documental, però el projecte no va tirar endavant. En cas que ara sorgeixi un nou interès per adaptar el cas a la pantalla, serà l’editorial qui n’assumeixi les gestions. “Jo no hi intervindré”, assegura.
Una vocació adquirida
Amb 76 anys i jubilat de la carrera judicial, Castro afirma que mai va exercir per vocació. “La figura estereotipada d’un jutge no m’agradava”, diu. Va ser durant l’exercici de la professió que va començar a sentir una mena de vocació adquirida. “Quan la professió és dura i te’n pots baixar, com d’un bastiment, s’agraeix. Però fer de jutge no és com picar pedra”, explica.
En l’actualitat, dedica el temps a llegir, fer exercici i conversar amb amics. “Encara podria escriure un quart llibre”, afirma. El caso Nóos és el tercer que publica, i no descarta continuar.
“No crec que jo hagi innovat res”
Preguntat per si el cas Nóos pot servir d’exemple per a les futures generacions jurídiques, Castro defuig la grandiloqüència. “Crec que qualsevol altre jutge hauria pogut instruir-lo de manera similar”, opina. Per ell, els fets són els que són, i el jutge els valora, però no se’ls inventa. “No crec que el llibre sigui un exemple per a ningú”, conclou.
També es mostra preocupat per l’actual clima de tensió entre el poder judicial i el polític. “És un espectacle vergonyós”, lamenta. Fa referència a declaracions recents que, segons ell, no haurien d’haver-se produït. Malgrat estar retirat, no deixa de seguir l’actualitat jurídica amb atenció crítica.
Sobre el llibre
El caso Nóos recull en primera persona l’experiència del jutge que va instruir un dels processos més mediàtics de la història recent de l’estat espanyol. Des de la distància del temps i amb un to pausat, José Castro hi posa veu pròpia a un cas que encara ressona en la memòria col·lectiva.
