Parlam amb l’escriptor i periodista Llorenç Capellà sobre la gènesi del Diccionari Vermell, un llibre que va donar veu al silenci, a partir de testimonis personals i sense gravadora. La conversa repassa els orígens del projecte, les dificultats de la recerca en plena dictadura i el valor simbòlic de la memòria recollida.
Escriure la memòria en temps de silenci
L’any 1971, en plena dictadura franquista, Llorenç Capellà va començar a recollir noms, veus i records d’una guerra encara viva. El Diccionari Vermell naixia d’aquesta urgència: “El vaig començar a escriure quan Franco encara era viu”, recorda Capellà. L’objectiu era clar: posar nom a les víctimes mallorquines de la repressió feixista, recuperar la memòria dels que havien estat silenciats durant dècades.
“Hi havia persones que m’obrien la porta amb una cordialitat de germà, però d’altres m’ho demanaven entre disculpes, amb por de parlar”, explica. El context era advers. “Sí, hi havia democràcia, però pot passar qualsevol cosa”, li deien encara a mitjan anys vuitanta. La por no havia desaparegut.
“Hi havia qui havia perdut l’esperança, qui sabia que aquell parent seu era bona persona però ni això se podia dir. El llibre va ajudar a recuperar l’autoestima”
– Llorenç Capellà
Escriure el Diccionari Vermell: de la gravadora al bolígraf
Quan començà a treballar en el projecte, Capellà duia una gravadora, com feia habitualment en les entrevistes periodístiques. Però molt aviat va detectar que l’aparell suposava un fre per a les converses. “El casset era un impediment. La gent no volia parlar si el veia damunt la taula. Feia nosa.”
Va optar, per tant, per un canvi de mètode. “A partir d’aleshores vaig deixar el casset i vaig fer les entrevistes amb bolígraf i paper.” Aquest canvi es convertí en una pràctica que manté fins avui. “Quan vaig deixar de fer entrevistes per al Brisas, fa molts d’anys, ja feia temps que no emprava gravadora. Me vaig acostumar a escoltar i escriure alhora.”
El treball de camp es basava en trobades personals, de proximitat. “Anava de casa en casa. No era una investigació acadèmica, era un treball periodístic. Volia evitar que aquells noms s’esvaïssin per sempre.” La major part dels noms del Diccionari Vermell provenen del testimoni oral, ja que no es podia accedir a arxius oficials. “En aquell moment, als setanta, no hi havia la possibilitat de recuperar aquells noms per via documental. Ara, per sort, sí.”
El llibre recull les biografies de les víctimes de la repressió de postguerra a Mallorca. Es tracta d’un llistat ordenat alfabèticament, però també d’una narració coral i fragmentada, que traça el mapa de la violència franquista a l’illa. “Recollia noms, però també històries. De vegades, sense voler, amb la desmemòria social, aquestes persones s’assassinaven una segona vegada.”
Una feina solitària, un impacte col·lectiu
Publicat inicialment el 1989, el Diccionari Vermell s’ha mantingut viu a través de múltiples lectors. Tot i així, Capellà no preveu cap reedició. “No, no m’ho planteig. Ja va complir la seva funció.” Actualment es pot consultar a biblioteques i arxius. “Crec que ha de quedar com un símbol. No el vull actualitzar. Avui la recerca acadèmica ha pogut aprofundir molt més””
Amb el pas del temps, Capellà ha comprovat que el llibre ha estat útil per a moltes famílies. “M’he trobat amb gent que no està acostumada a llegir, que no té molts llibres, però que el tenien a la tauleta de nit.” Alguns li deien que el llegien com qui consulta un missal. “Crec que això li dona un valor afegit, gairebé sagrat.”
Per a moltes persones, la lectura del llibre va representar una forma de reparació. “Hi havia qui havia perdut l’esperança, qui sabia que aquell parent seu era bona persona però ni això se podia dir. El llibre va ajudar a recuperar l’autoestima. No parl d’orgull, però sí d’una satisfacció íntima.”
Un present que encén alertes
Enmig de la conversa, Capellà deixa clar que aquella por que va marcar la postguerra i la transició no ha desaparegut del tot. Recorda que fins i tot l’any 1986, quan preparava un suplement dominical dedicat a la memòria civil, hi havia persones que li deien: “Sí, hi ha democràcia, però pot passar qualsevol cosa.” Més enllà del record, persistia una cautela que ell també reconeix avui.
Per expressar aquesta incertesa, la d’avui en dia, fa servir una imatge que extreu d’una cançó de Guillem d’Efak. “Parla del perill, de l’aventura, de caminar sense saber cap on anam. Que no es veu.” Aquesta metàfora, diu, encara és útil per descriure una democràcia fràgil. “Sempre hi ha cendres enceses dins la societat. Poden fer bufades en qualsevol moment. No dic que hagin de ser un foc, però sí que pot passar.”
Per a Capellà, la memòria històrica no és només una qüestió del passat, sinó una alerta activa. “No volia només recordar els noms. Volia impedir que s’enterrassin dues vegades.” El Diccionari Vermell, afirma, ha estat també una manera de vigilar el present.
“La literatura ha de donar una visió diferent del món que ja coneixem”
– Llorenç Capellà
Memòria i ofici: periodista, no historiador
Tot i haver dedicat molts anys a la recuperació de la memòria, Capellà insisteix a distingir la seva tasca de la dels historiadors. “No som un investigador, volia donar veu des del periodisme. No vull ocupar un lloc que no em correspon.” El seu interès per la memòria, explica, ve de conviccions ideològiques. “Volia recuperar la història. I ho feia per justícia, perquè no s’oblidàs.”
Amb els anys, ha combinat aquesta mirada amb l’escriptura teatral i la narrativa. “Ja tenia novel·les i peces de teatre publicades. I vaig continuar per aquí, sense desconnectar mai del compromís amb la realitat.” Ha publicat llibres com Mallorca i el món obrer i El Sol Post, on reprèn la reflexió sobre el passat polític i social de l’illa.
Una novel·la en marxa
Ara mateix escriu. Té una novel·la en curs, encara per definir públicament. El que sí pot dir és que parteix d’una mirada molt pròpia: “Entenc la literatura com la necessitat de veure les coses des d’un costat que sovint queda marginat. Una poma pot tenir mil versions, depèn de qui la mira. Jo intent mirar-la des d’una altra banda.”
Llorenç Capellà no deixa de reflexionar, escriure i pensar des de la perifèria, entenent que, des d’aquí, també es pot contar la història. Potser perquè, com diu ell, “la literatura ha de donar una visió diferent del món que ja coneixem”.
Fotògraf Llorenç Capellà: Jaume Muntaner
