A partir de El Mal Querer, Rosalía va demostrar que posseeix una de les ments més brillants de la indústria musical. Va deixar més d’un amb la boca oberta i es va consolidar com l’artista espanyola més influent del segle XXI. Capaç de fusionar gèneres tan dispars com el flamenc, el reggaeton o el pop, és una de les creadores més experimentals i arriscades que ha trepitjat l’escena contemporània.
Fidel a les seves arrels, ha aconseguit portar a l’esfera internacional un gènere tan representatiu del nostre país com el flamenc, entrellaçant-lo amb sons urbans i avantguardistes que han conquerit el públic de tots els racons del món. Avui, es pot dir que la Rosalía és l’artista més performàtica i creativa, tant en l’àmbit visual com en el musical, de la seva generació.
Pura ascensió
Aquest passat 5 de novembre va presentar al Museu Nacional d’Art de Catalunya el seu proper àlbum LUX, el so de la fe, l’espiritualitat i la religió. Tal com ha esmentat en diverses entrevistes la catalana, aquest quart disc és una cosa que mai havia fet abans. Mentre que a Motomami conceptualitzava allò femení, agressiu, futurista i l’apoderament personal, a LUX trenca amb allò mainstream per endinsar-se en una paleta orquestral, gairebé operística, plena de simbologia que al·ludeix a l’espiritualitat combinant allò íntim i allò monumental. Aquest nou projecte està compost per 18 cançons que es divideixen en 4 moviments, independents del resultat final, i que recullen 3 cançons exclusives que només poden ser escoltades en el seu format físic. La seva veu, més autèntica que mai, reflecteix el punt de maduresa que l’artista ha assolit. Demostrant una vegada més les seves capacitats creatives i artístiques, canta en tretze idiomes; alemany, àrab, català, xinès mandarí, espanyol, francès, hebreu, anglès, italià, japonès, llatí, portuguès i ucraïnès, reforçant així la seva aposta per una connexió global que traspassa fronteres culturals i religioses.
Moviment I
Tot comença amb el piano subtil, net i pur de Sexo, Violencia y Llantas, que deixa entreveure l’estètica que impregnarà la resta de l’àlbum. Una cançó que bé podria ser una entrada al cel, una entrada triomfal que se situa entre allò sagrat i allò profà. Una pura metàfora del sexe com a impuls vital, la violència com a energia catàrtica i les llandes com allò mundà. A aquesta representació de la fe davant dels desitjos, la puresa davant de l’excés i allò diví versus allò humà la segueix Reliquia, una cançó de to tradicional que funciona com un mapa de transformació personal. Les cordes predominen en aquest tema, unint-se als sintetitzadors i a l’orquestra que aporta aquest toc d’epicitat que impregna l’àlbum. La lletra recorre nombroses ciutats, com Berlín, Buenos Aires, Japó, Los Angeles, Madrid, Mèxic o Roma, representant així el viatge de l’artista a través dels seus aprenentatges que ha anat deixant enrere per convertir-se en qui és avui dia.
El català i l’anglès s’uneixen a Divinize, una cançó melancòlica i personal que marca el punt en què la Rosalía sembla assolir la divinitat connectant amb allò celestial: “through my body you can see the light”. Al·ludeix a la història bíblica d’Adam i Eva, on la poma del Gènesi és el pur símbol d’allò temptador, del desig. La Rosalía reverteix aquesta narració bíblica i, en lloc de ser castigada per buscar el plaer com Eva, l’artista es divinitza convertint aquest desig en una elevació, trobant en la culpa el poder, “I know that I was made to divinize”.
Castellà, llatí, japonès i anglès en una mateixa cançó, Porcelana, representant així diferents perspectives sobre l’espiritualitat. Un tema que sembla un mantra, amb repeticions com “Ego sum nihil, Ego sum lux mundi” i que barreja allò clàssic amb allò modern amb l’ús de corda, d’una base electrònica i de les palmes, que ja són un segell d’identitat de la catalana. És una composició que al·ludeix a la fragilitat i a la bellesa alhora que a la insignificança, una paradoxa que posa de manifest el poder de la transformació.
Mio Cristo Piange Diamanti, una cançó íntegrament en italià que uneix la veu de la Rosalía amb un piano íntim. Es el tema que culmina el primer moviment orquestal de LUX i que cedeix el protagonisme a la cantant en el tram final del tema, on s’acosta a allò operístic acabant amb una entrega total i deslumbrant.
Moviment II
Berghain és un homenatge al mític club berlinès caracteritzat per la seva atmosfera única i espiritual, un dels temples més importants de la música techno al món. És per això que l’alemany adquireix un paper protagonista en aquest tema, juntament amb l’anglès i l’espanyol. Una cançó que comença de manera trencadora, intensa i vibrant i que compta amb Björk i Yves Tumor, qui realitza la outro. La peça fusiona el so electrònic amb la litúrgia, de la mà de l’Orquestra Simfònica de Londres, parlant així de l’espiritualitat a través del cos, de la transcendència i del plaer. La catalana sorprèn en la composició amb el seu registre de soprano lleugera, desplegant així la seva delicadesa i control vocal que eleven la peça a un pla celestial.
A La Perla, la Rosalía col·labora amb el trio Yahritza y su Esencia, trencant amb la intensitat de Berghain al usar un ritme de vals. L’artista juga amb la ironia en versos com “Un espejismo, medalla olímpica de oro al más cabrón, tienes el podio de la gran desilusión”, llençant el que sembla ser una subtil punyalada a la seva exparella Rauw Alejandro. Un tema més proper al mainstream, que simbolitza un moment de respir entre la celestialitat que domina les cançons anteriors.
La Rosalía ha retut homenatge en nombroses ocasions a grans referents musicals, i aquest àlbum no podia ser l’excepció. A Mundo Nuevo rescata la petenera Quisiera yo renegar de Pastora Pavón, La Niña de los Peines. Recuperant els aires flamencs, Rosalía s’uneix a una orquestra per interpretar aquest tema tan delicat que evoca els laments i la devoció de la Setmana Santa.
L’artista ja havia deixat pistes d’aquest nou àlbum en el seu tour El mal querer, on la cançó De Madrugá ja havia sonat alguna que altra vegada. Tornant a l’estructura de mantra de Porcelana, Rosalía recupera aquell petit to comercial que la va definir en els seus inicis com a artista. Amb versos en ucraïnès, uneix el flamenc amb una essència contemporània i, a més, en alguns moments la base recorda el seu famós tema Saoko, del seu àlbum Motomami. Una cançó que sembla explorar el pas del patiment cap a una alliberació simbolitzada per la nit que s’allarga, ‘la madrugá’.
Moviment III
El títol més ‘generació Z’ de l’àlbum, Dios Es Un Stalker, és la cançó que més convida a ballar i que, poques hores després del seu llançament, ja compta amb el seu propi trend a Tik Tok. Una producció esplèndida que combina la percussió amb l’orquestra i les palmes, unint les diferents facetes de l’artista catalana. Una pura metàfora de la vigilància omnipresent de Déu i de l’admirador davant de l’admirat.
L’islam i el catolicisme són dues religions dispars, però la Rosalía defensa la idea que tots compartim una mateixa ànima, i aquesta convicció la va inspirar a crear La Yugular. Aquesta cançó, que inclou versos en àrab, busca traduir aquesta idea d’unitat. A la outro, la Rosalía recupera una declaració de l’artista Patti Smith, una oda a la magnitud de Déu, que reforça encara més el sentiment de comunió. Aquest interès per una cultura aparentment tan llunyana simbolitza la ruptura dels límits imposats i la voluntat de creuar llindars cap al desconegut.
Sauvignon Blanc és el tancament d’aquest moviment. Una balada en la qual la Rosalía s’uneix a un piano elegant i subtil per renunciar a allò material i abraçar l’espiritualitat, allò celestial. Un brindis en memòria del viscut que destaca musicalment per la seva senzillesa i que et permet connectar emocionalment amb l’artista.
Moviment IV
La Rumba del Perdón obre el camí cap al tancament de LUX, combinant flamenc, rumba i sons contemporanis, i acull diferents generacions gràcies a la col·laboració d’Estrella Morente i Sílvia Pérez Cruz, tres veus que aconsegueixen convertir-se, a la perfecció, en una unitat sonora. Aquesta cançó simbolitza el moment de catarsi del disc, on la tradició i la modernitat es fusionen per tancar una etapa de conflicte i obrir un espai a l’alliberació del pecat o de la culpa.
Un dels moments més íntims i reflexius de LUX arriba amb Memória, que funciona com a repòs emocional després dels moments més solemnes de l’àlbum. Una col·laboració amb Carminho que s’acosta al fado portuguès i que simbolitza un tancament tant de l’àlbum com del que s’ha viscut. És una fusió que l’artista fa de la nostàlgia i la memòria per acostar-se a la idea de la transcendència.
Tot el que és bell i especial té un final, i LUX es tanca amb una cançó que simbolitza la mort i el final del terrenal, Magnolias. Rosalía compon el seu propi rèquiem, on visualitza la seva pròpia mort i el respectiu funeral. Un tema que eleva la veu de l’artista envoltada per un cor, una orquestra i el ressonar de les campanes, teixint una celebració solemne de la vida passada. Un tancament espectacular d’un àlbum tan íntim, intens i acollidor.
Rosalía redefineix la música
Sense cap dubte, LUX s’ha convertit en alguna cosa tan especial que és difícil de definir. És un àlbum, però també és una estètica, una personalitat, una identitat… És una nova carta de presentació que, com a públic, no sabíem que necessitàvem. La Rosalía aconsegueix sorprendre sempre que publica alguna cosa, i no tothom té aquesta capacitat tan especial i única. És, un cop més, un cosa que marcarà les diferents generacions i que romandrà en la memòria col·lectiva per sempre.
