María Carbonero forma part de l’exposició La jove plàstica i la renovació de les arts a Mallorca, 1969-1982, oberta al Casal Solleric fins al 21 de gener. La mostra reuneix més de trenta artistes que varen protagonitzar l’escena artística illenca durant aquells anys de transició. Carbonero hi participa amb una peça de l’any 1982, però se sent “molt al marge de tot”. En conversa amb UEP! Mallorca, admet que no ha vist l’exposició i que, tot i formar-hi part, no s’hi identifica plenament: “No veig massa qualitat en la pintura… però bé, el respecte”. Reconeix, però, que el projecte ofereix una ocasió per recuperar un moment clau per a moltes trajectòries artístiques: “És un moment per reivindicar aquella generació i els anys de començament, de poder començar a dir coses”.
Un inici marcat per l’expressió
Carbonero es va llicenciar en Belles Arts a Barcelona el 1981 i va fer la seva primera exposició individual un any després, ja a Palma. Va començar amb una obra marcada per l’abstracció expressionista, influïda per noms com Motherwell, Rothko o Pollock. Amb el temps, però, va derivar cap a la figuració, i especialment cap al retrat femení. “Sempre faig cares, com tothom em diu”, explica. Però rebutja que es pugui parlar de repetició. “Cada cara és diferent. És una recerca constant”. La pintura, per a ella, no és una repetició de formes sinó una tensió formal i cromàtica: “Per exemple, pintar amb colors primaris pot semblar fàcil, però és molt difícil. Ajuntar groc, blau i vermell i que funcioni… no és senzill”.
“Hi ha una expressió que em surt… els morros, els nassos… però això sempre va canviant. Ho vas fent tant cada dia que és impossible quedar-te en un lloc fix”
– Maria Carbonero
El viatge a Àfrica i la influència dels rostres
El seu interès per les cares africanes té un origen molt concret. “Des de petita, la meva il·lusió era anar a Àfrica. I ho vaig aconseguir. Vaig fer un viatge llarg per l’Àfrica negra, i realment és el que més m’ha influït”. D’aquestes vivències n’han sorgit rostres potents, de gran càrrega expressiva, que han esdevingut icònics dins la seva obra. “Hi ha una expressió que em surt… els morros, els nassos… però això sempre va canviant. Ho vas fent tant cada dia que és impossible quedar-te en un lloc fix”.
Amb el temps, també ha incorporat altres temàtiques: gimnastes, nedadores, escenes de circ. Tot, però, des de la mateixa tensió entre forma i color. “L’important és la pintura”, insisteix. “Fins i tot quan pintes en blanc i negre, és la mateixa recerca. A vegades fas color, a vegades blanc i negre… Quan em cansa una cosa, faig altra cosa”.
El reconeixement i les contradiccions del gènere
Quan se li demana si s’ha sentit estimada com a artista, Carbonero és clara: “Sí, molt. Realment estic molt agraïda de la gent. M’estimen molt, i això és la veritat”. Però també reconeix que ser dona dins el món de l’art ha tingut implicacions: “Per una banda, m’he sentit molt reconeguda per ser dona. Però per altra, sí que ho he tingut un poc més difícil. En aquell moment érem molt poques. Hi havia Margalida Escalas, potser qualcuna més, però realment no érem tantes”.
Tot i això, rebutja una mirada victimista i es mostra més centrada en la seva feina que en el context que l’envolta. “Sempre he fet el mateix: pintar. De matí, una volta per Palma, a veure galeries, fer compres… I a s’horabaixa, pintar. Sempre ha estat així. Ara estic més tranquil·la, més tancada, però ho faig igual”.
“Realment estic molt agraïda de la gent. M’estimen molt, i això és la veritat”
– Maria Carbonero
El dia a dia de l’artista
Malgrat els anys de trajectòria i una presència reconeguda, Carbonero manté una rutina estricta. “Pintar, pintar. Vinc a l’estudi el matí. Dinar, sopar, dormir. Aquest és el meu dia a dia”. Això no vol dir que no participi en projectes col·lectius o que no rebi encàrrecs puntuals, però sí que admet que està en un moment vital més pausat.
En aquest sentit, la seva relació amb l’exposició del Casal Solleric és representativa. “No hi he anat. No he vist qui hi ha”. Tot i així, accepta formar-ne part perquè reconeix la importància d’aquella etapa, tot i sentir-se ara una mica desconnectada. “Crec que qualsevol moment és bo, o no”.
La relació amb 6A i la producció actual
Carbonero també ha estat una de les fundadores de 6A, una galeria i taller que ha servit de plataforma a moltes veus de l’escena local. “Hi he exposat tant de manera individual com col·lectiva. Ara faig bastant gràfica, litografies. Cosetes puntuals que no surten a premsa”. Darrerament ha participat en una exposició a Dènia..
Tot plegat forma part d’un relat més ampli, el d’una artista que ha mantingut una línia pròpia al marge de les modes, que ha convertit el rostre —sobretot el femení— en centre del seu llenguatge pictòric, i que ara, des de la serenor, continua produint obra amb el mateix rigor i passió.
