L’ambient al Teatre Principal de Palma és d’una efervescència continguda. Entre passadissos que respiren història i el brunzit de la maquinària que prepara la pròxima gran fita, Miquel Martorell es mou amb la naturalitat de qui ha fet d’aquestes parets la seva segona llar. En plena celebració dels 40 anys de temporada, el director ens rep per desgranar no només la imminent arribada de Wagner, sinó un model de gestió que vol sacsejar la relació entre la institució i el seu públic. No hi ha pressa, però sí una intensitat clara en cada paraula: la de qui sap que té entre mans el “vaixell insígnia” de la cultura balear.
L’assalt al repte wagnerià
La tria de Der fliegende Holländer (L’holandès errant) no és casual. Coincidint amb un aniversari rodó, el Principal ha volgut marcar un punt d’inflexió. “Havíem de demostrar això, l’alegria de fer 40 anys, però també qualque repte. Mai s’havia representat cap Wagner escenificat; s’havia fet en concert, però no s’havia afrontat una partitura d’aquest nivell a nivell escènic”, confessa Martorell amb una barreja d’orgull i responsabilitat.
El director detalla la complexitat tècnica d’encabir l’univers de Wagner en un fossat de dimensions mallorquines: “Primer de tot perquè les orquestracions de Wagner no hi caben i aquest títol sí té un arranjament que hi cap a nivell de músics de fossat. És una òpera molt assequible per al públic, dura dues hores i pico, la fem íntegra i sense descansos, perquè Wagner la va projectar així”. L’aposta és total, amb veus wagnerianes i un cor de més de 50 persones per complir amb l’exigència del mestre alemany.
Qualitat i proximitat: el segell de la casa
Per a Martorell, l’òpera no és un bolet aïllat, sinó el cor d’un projecte més gran. “Jo afront la temporada d’òpera sempre com una cosa amb molt de repte, però també són produccions pròpies. Són el segell de la casa. I com que són el segell de la casa, hi ha d’haver aquella nota diferenciadora de qualitat”. Aquesta recerca de l’excel·lència sembla estar donant fruits, amb un públic que respon amb una fidelitat renovada.
“Crec que s’està veient el canvi pel que fa a la proposta visual, perquè cuidem molt l’espectacle, el concepte d’espectacle i també la proposta de cantants i artistes que seleccion”.
Aquesta connexió amb l’audiència es tradueix en xifres, però també en sensacions. “Estem comunicant millor, crec que és important. El públic se sent més seu el teatre, era una de les coses importants a traslladar. Estem facilitant molt i el tractament és molt cuidat amb els abonats”. Amb cinc sold outs en el darrer mes, la tendència és clara:
“Quan tenim el teatre ple, ens alegra, fem feina d’una altra manera”.
El talent local com a obligació
Un dels punts on Martorell es mostra més reivindicatiu és en la protecció i promoció del talent de les Illes. La presència de figures com Joan Laínez o el suport de veus mallorquines a l’obra de Wagner no és accessòria. “És una obligació. Si hi ha talent, n’hem de pensar també en ells. Sempre hi ha presència illenca, algun debut, alguna oportunitat per a gent que està creixent a nivell nacional i internacional”.
Tanmateix, la seva visió va més enllà de la simple contractació; parla d’un acompanyament gairebé paternal: “Tothom vol primeres oportunitats, però no tothom està madur o no madur per a les primeres oportunitats. Cal acompanyar-los. El meu telèfon el té tothom, parlo amb tothom, però també intent aconsellar-los: ‘Això no ho veig per a tu, però l’any que ve aquesta possibilitat et podria anar bé’. Fem feina conjunta, és una obligació d’aquesta institució”.
El laboratori d’idees: residències i precarietat
El Teatre Principal no vol ser només un lloc d’exhibició, sinó un centre de producció i experimentació. Aquí entren en joc les residències, que Martorell defineix com “el laboratori d’idees, el laboratori d’acompanyament”. És un servei que permet que la gent pugui experimentar i que algunes d’aquestes llavors acabin convertint-se en coproduccions o espectacles propis.
Davant la pregunta sobre la precarietat del sector, el director és clar sobre el paper del teatre públic: “Des de fa un parell d’anys estem marcant les pautes del que ha de ser una contractació digna, amb uns pactes de preus que tenim amb l’associació d’actors i actrius. Aquí la gent ve amb unes condicions molt taxades, públiques i transparents”. Tot i reconèixer que el sector encara té camí per recórrer, Martorell defensa la maduresa del teatre balear:
“El teatre balear està demostrant una maduresa que altres bandes no tenen, s’estan enfortint”.
Una programació d’equilibris: Clàssics, contemporanis i el repte del format
Martorell desgrana una programació que és fruit de “molts de dies d’internament comentar els equilibris de tot”. La clau de la nova temporada resideix en la convivència de gèneres i la qualitat sense concessions. “Hi ha una mica de tot: dramatúrgia contemporània, clàssics, grans noms de l’escena i després petites apostes de bogeria a la Sala Petita”.
El director destaca que aquesta programació busca que el públic se senti convidat permanentment. Dins aquest engranatge, ressalta la potència de la dramatúrgia pròpia i les produccions que passen per un jurat exigent. Menciona l’arribada de projectes de gran format com L’Enemic del Poble d’Ibsen, dirigida per José Martret, o les produccions que venen del Teatre Nacional de Catalunya o en castellà. Tot està pensat perquè el Principal exerceixi com a teatre públic de referència:
“Hem aconseguit un bon equilibri entre els clàssics, les propostes innovadores i les coproduccions que ens situen al mapa”.
“Jo no program pel meu gust, crec que això és molt egoista per part d’un programador”, etziba Martorell quan parlem de la nova temporada i del futur de la sala. La seva filosofia es basa a oferir un ventall ampli on tothom se senti convidat, recordant que el teatre viu dels impostos de tota la societat. “Tenim una societat superheterogènia i per tal cosa hi ha d’haver una programació molt variada”.
Aquesta varietat inclou des de la dansa —amb l’anunci d’un nou abonament específic— fins a la programació familiar, que ell entén no com a “educació”, sinó com a facilitació. “A vegades el concepte d’educar el públic vol dir menysprear una mica la seva intel·ligència. El públic és molt intel·ligent. Jo parl de mostrar, de fer fàcil que el públic vingui i que després decideixi”.
Mirant al futur: “Mucha Muchacha” i la conquesta exterior
Martorell ja cuina el que vindrà, amb la mirada posada en la internacionalització i la col·laboració amb altres centres públics de referència, com el Centro Conde Duque de Madrid amb el projecte Mucha Muchacha.
“El Principal ha de ser capaç de coproduir de tu a tu amb centres públics de referència. Hem de relacionar-nos i també crear des d’aquí. El que és nostre té prou valor com per tenir visió i capacitat d’anar a fora”.
Amb la satisfacció de qui veu el teatre ple i la il·lusió de qui ja planeja el següent pas, Miquel Martorell tanca la conversa amb una reflexió sobre la seva responsabilitat:
“És un regal poder dirigir el Principal en aquest moment. Soc treballador de la casa i tenir la responsabilitat d’aquests sis anys de contracte és un repte personal i professional”.
