A Mallorca, la majoria d’escenaris continuen en mans d’homes. El col·lectiu MU.MA.RE. —Músiques Mallorquines Revolucionàries— ho denuncia amb xifres i noms a través d’Instagram. Amb el Madòmetre com a eina, analitzen concerts i festivals per posar en evidència la manca de presència femenina. En aquesta entrevista amb UEP! Mallorca, expliquen com treballen, què han descobert i per què han decidit passar de la denúncia a l’acció.
El col·lectiu MU.MA.RE. ho té clar. Fa un any que mesuren, publiquen i denuncien la invisibilitat de les dones als escenaris de Mallorca. El Madòmetre és l’eina, però el que hi ha darrere és molt més: una xarxa de músiques fartes de sentir que “no n’hi ha”, de veure festivals amb un 100% de tios, i de topar-se amb excuses disfressades d’ignorància. Aquesta és la seva veu.
Una xarxa improvisada que es torna col·lectiu
“Va sortir espontàniament”, expliquen. MU.MA.RE., acrònim de Músiques Mallorquines Revolucionàries, és el resultat de converses, trobades i anys de dispersió. “Vam començar a coincidir en concerts, a xerrar entre nosaltres, i vam arribar a la conclusió que hi ha molt poques dones. I molt poca perspectiva de millora”. El que va començar com una conversa informal entre músiques, ara és un perfil d’Instagram que vigila i denuncia.
– MU.MA.RE.
“Nosaltres comptam tot el que passa a l’escenari. No és només una dona al davant. És la bateria, el teclat, el tècnic. Tot suma”.
El Madòmetre com a eina de denúncia pública
“No tiram merda, només posam les dades.” El Madòmetre és la manera com fan visibles aquestes dades: un càlcul de percentatge entre dones i homes damunt l’escenari. “És molt senzill: miram els concerts programats, investigam qui toca, comptam quants homes i quantes dones hi ha, i publicam”.
La metodologia és precària, com tot el projecte. “Feim feina des del sofà. Estiram de xarxes socials per saber què es fa i després investigam grup per grup. De vegades és difícil saber qui forma part del grup. Hem comès errors, però sempre rectificam quan cal”.
El Madòmetre funciona com una eina pública de pressió. “La gent veu el cartell i veu la nota. És clar, no agrada. Però és el que hi ha. El chiste se cuenta solo”.
Les dones no estan amagades
“El problema no és que no hi hagi dones. És que no hi ha interès per cercar-les.” Aquesta afirmació es repeteix diverses vegades durant l’entrevista. MU.MA.RE. sosté que els grups amb dones existeixen, però que molt pocs programadors fan l’esforç de descobrir-los. “Nosaltres hem fet una base de dades de grups amb com a mínim un 50% de dones o dissidències. Però no la compartim perquè les dones no estan amagades. Si tu vols trobar-les, les trobes”.
Segons el col·lectiu, sovint els programadors fan servir la mateixa llista de sempre. “No investiguen. No tenen interès. I després venen i et diuen: ‘Ai, no en coneixem cap’. Però és perquè no cerquen”.
Resistències i acusacions
“No és que ataquem ningú. Però sí que ens han dit: ‘Veniu a tirar merda’”. El perfil de MU.MA.RE. ha rebut crítiques, especialment quan assenyala festivals autogestionats o col·lectius vinculats a altres activismes. “Hi ha qui s’ho pren com un atac. Però nosaltres només publiquem percentatges”.
També han rebut respostes positives, com la del Cranc que va agrair la crítica i va dir que intentaria millorar. “Per nosaltres això ja és molt. Però no passa sovint. El més habitual és que s’emprenyin o que facin com si no passàs res”.
“Els programadors han d’assumir que la seva manera de fer exclou. Si no programen dones, aquestes no toquen. I si no toquen, no poden créixer com a projectes. És un cercle que cal trencar”
– MU.MA.RE.
Les dones no han de ser excepcionals
Un altre tema que apareix és l’exigència cap a les dones. “Hi ha molts grups de tios que són mediocres, i ningú els qüestiona. Però per estar damunt l’escenari, una dona ha de ser el doble de bona. No es permet ser normaleta”.
També critiquen que es posi una dona al davant d’un grup format per homes i es consideri que ja s’ha resolt la quota. “No és la dona al front. És tot l’escenari. La teclista, la bateria, la tècnica. Si només hi ha una dona i cinc tios, el Madòmetre canta”.
El somni: programar elles mateixes
Davant la poca resposta institucional i privada, MU.MA.RE. planteja una alternativa: programar elles mateixes. “Ens agradaria muntar els nostres propis concerts. Però som poques, no tenim recursos i cada cop hi ha menys sales”.
Això les ha portat a posar el focus als espais públics. “Si les sales només volen fer doblers, les institucions haurien de garantir espais per una cultura que no és tan rendible però que és necessària. Estam parlant de cultura pública, de retorn social”.
Hi ha diversitat d’opinions dins el col·lectiu. Algunes consideren que les sales també tenen una responsabilitat cultural. Altres, que no s’hi pot confiar. “Som un col·lectiu, i tenim visions diferents. Però totes coincidim que falta espai. I falta voluntat”.
La denúncia continua
“Nosaltres seguirem fent feina a Instagram mentre puguem.” MU.MA.RE. no és només crítica, també voldria ser proposta. “Ens agradaria fer més feina de promoció de grups de dones. Però ens falten mans. Ens falten hores.”
Tot i això, mantenen el ritme de publicació, les investigacions, els percentatges, les pressions. I la convicció que el problema no és l’absència de dones, sinó la manera com es programa.
“Nosaltres hem fet la nostra part. Hem cercat els grups. Hem publicat les dades. Ara els toca a ells”.
