L’any 2026 marca un abans i un després en la memòria literària de les Illes. En el centenari del naixement del “Savi de Santanyí”, Pau Vadell —editor, poeta i comissari de l’Any Blai Bonet— ens obre les portes de la Casa del poeta per parlar d’una veu que mai no ha deixat de sonar actual. Una conversa sobre la modernitat, el mite del “poeta maleït” i la necessitat de portar els versos més enllà del paper.
La renovació d’una veu que no caduca
Pau Vadell no dubta a definir l’impacte de Blai Bonet com una de les sacsejades més fortes de la literatura catalana del segle XX. Segons Vadell, Bonet va ser “un d’aquells escriptors més importants del seu moment per renovar la poesia que es feia a Mallorca”. Aquesta transformació no va ser menor: “va canviar la manera d’escriure s’escola mallorquina per una nova manera més moderna”.
Aquesta modernitat és el que fa que el lector d’avui se senti encara commogut per la seva obra. Vadell explica que “això ha fet que tengués una veu molt pròpia que encara ara és actual”. No és una qüestió de nostàlgia, sinó de vigència directa: “encara parla de temes actuals, parla més directament que els lectors se senten encara molt interpel·lats, i és una veu que és totalment contemporània i es pot llegir com si fos un autor que hagués escrit avui mateix”.
“En poesia no acaba de ser negatiu ser un poeta maleït, vol dir que no fas macramé, que no fas lo convencional que escriuen la resta de persones. Per tant, és fins i tot un punt bo per la recepció de l’obra”
– Pau Vadell
El mite del maleït i la realitat del carrer
Durant molt de temps, la figura de Blai Bonet ha estat envoltada d’una aura de misteri i aïllament, sovint etiquetat com un “poeta maleït”. Vadell matisa aquesta visió, explicant que l’autor tenia “dos vessants”. D’una banda, “era molt seguit i molt llegit a Barcelona, on va viure uns deu anys i va editar i va viure allà”. De l’altra, a la seva terra natal, la percepció era diferent: “a Mallorca era aquell autor enclaustrat a casa seva per la malaltia, que no sortia gaire, no feia gaire vida social, no anava a actes literaris”.
Aquest aïllament físic va alimentar la llegenda: “va agafar una mica aquesta fama d’autor maleït que des de la seva taula camilla d’aquí, de Santanyí anava escrivint, però que tampoc no feia molta vida literària”. Així i tot, Vadell considera que aquesta etiqueta no té per què ser negativa per a la recepció de l’obra: “en poesia no acaba de ser negatiu ser un poeta maleït, vol dir que no fas macramé, que no fas lo convencional que escriuen la resta de persones. Per tant, és fins i tot un punt bo per la recepció de l’obra”.
Un interès que desborda les prestatgeries
L’obertura de la Casa Blai Bonet a Santanyí fa un any i mig ha estat el catalitzador d’un interès que feia anys que bullia. “Hi va haver molts d’anys que la gent esperava l’obra completa, la poesia en un sol volum… la gent va estar molts d’anys esperant que s’obrís el museu”. La resposta ha estat aclaparadora: “realment ara quan es va obrir des de fa un any i mig hi ha hagut moltes visites, crec que bastant d’interès”.
Aquest interès s’ha traduït també en la disponibilitat dels seus textos. “Com que tota la seva obra s’ha reeditat, es pot trobar a totes les llibreries amb edicions noves, i torna a haver-hi una revifalla. Crec que amb l’Any torna a ser ben llegit ara mateix”.
Blai Bonet en nous llenguatges: música i teatre
L’Any Blai Bonet no vol quedar-se en la lectura acadèmica, sinó que busca la hibridació. Vadell destaca el magnetisme de la seva obra: “la seva obra és molt magnètica, enganxa molt, tot i que d’una primera lectura és un autor complicat. Una vegada que t’ha atrapat és impossible sortir-ne”. Aquesta força ha enamorat pintors i músics per igual.
“S’ha fet molta música. Ara mateix s’està intentant recuperar una cantata que es va fer els anys vuitanta amb un poema seu on van cantar més de 5.000 cantants de coral”. També apunta col·laboracions contemporànies com la d’Antònia Font (Miquel Joan), o treballs de Pau Pasqual i Maria del Mar Bonet. Pel que fa a l’escena, Vadell anuncia que a l’abril s’estrenarà una producció de Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria, una novel·la dels anys 70 que s’adapta al teatre. A més, el cicle “Lluna en Vers” comptarà amb Sílvia Bel i Jaume Madaula recitant Bonet, i la música de Magalí Sare i Sebastià Gris.
El repte de la universalitat i la traducció
Malgrat la potència de la seva veu, Blai Bonet encara té camí per recórrer fora de les fronteres lingüístiques catalanes. “Una de les feines importants enguany serà intentar aconseguir més traduccions de l’obra d’en Blai”. Si bé la seva novel·la El Mar està traduïda a uns 30 idiomes, la poesia és una altra història: “la seva poesia per la complexitat lèxica i lingüística que té no ha estat ben traduïda encara a altres idiomes. És una feina que estem intentant adobar”.
“No sé si l’art aconsegueix canviar res al món, però al manco crea una consciència”
– Pau Vadell
Una influència personal: “Matar el pare”
Per a Pau Vadell, la relació amb Blai Bonet és profunda i gairebé constitutiva. “M’ha acompanyat tota sa vida. Ja vaig estudiar específicament gestió cultural per si cap dia es feia el que dèien que seria sa Casa Blai Bonet per poder-hi fer feina, i finalment ha estat així”. Com a editor d’AdiA Edicions, Vadell ha publicat les peces “més estranyes” de Bonet, com el seu teatre o les novel·les més experimentals, perquè fossin accessibles per a tothom.
Però aquesta influència també té els seus perills per a un escriptor. “A l’hora d’escriure és el referent imprescindible, tot i que… et xucla massa”. Vadell confessa que, a vegades, cal posar distància: “a vegades l’has d’abandonar un poc perquè si no acabes Blai-bonetiejant i dilueixes la teva pròpia veu. Això de matar es pare literari de vegades també és important perquè afecta molt a la manera d’escriure, la potència dels versos d’en Blai de vegades t’eclipsen un poc”.
L’art com a trinxera: de la crítica social a ‘Uralita’
La conversa deriva finalment cap a la funció de l’escriptor com a altaveu del malestar col·lectiu, un camí que Blai Bonet va transitar amb una determinació incòmoda. Vadell recorda que Bonet “era un dels autors més molestos perquè no callava res”. En els seus textos i articles, el poeta de Santanyí no esquivava la realitat global, des de la guerra del Vietnam fins a crítiques ferotges amb una “ironia gairebé Felanitxera”. Aquesta herència de l’autor punyent ressona directament en Uralita, el darrer poemari de Vadell publicat fa dos anys. Si en obres anteriors el seu estil era més líric, a Uralita l’autor busca una “crítica social cap al turisme de masses i cap a la destrucció de la identitat de Mallorca”.
Vadell entén que l’artista té el deure de “posar el dit a l’ull” i explicar tant el present com el futur que ens ve a sobre. En un context on el benestar i la manera de viure dels mallorquins es veuen amenaçats, la poesia es converteix en un acte de consciència. “No sé si l’art aconsegueix canviar res al món, però al manco crea una consciència”, reflexiona l’editor. Aquesta pulsió per no ser complaent és el que uneix el passat de Bonet amb el present de Vadell: una literatura que, lluny de ser un exercici de “macramé” o convencions buides, s’alça com una necessitat vital de denunciar i sacsejar el lector.
