La cineasta i productora Paulita Pappel publica Sin sexo no hay feminismo. Un manifiesto proporno amb Bellaterra Edicions, un assaig que planteja una tesi clara: sense una reivindicació política del plaer, el feminisme queda incomplet. El llibre, que es presenta com un manifest, defensa la pornografia com a eina d’emancipació i com a espai de resistència cultural, i situa el desig al centre del debat feminista.
Des de Berlín, ciutat on desenvolupa la seva carrera com a directora i activista, Pappel escriu un text que qüestiona els límits de la representació sexual, el paper del porno dins el feminisme i la necessitat d’una nova ètica del plaer. En paraules de l’autora, “el plaer també és polític”, i el llibre proposa desfer la vergonya, la censura i la culpa associades històricament a la sexualitat.
El manifest proporno de Paulita Pappel
Sin sexo no hay feminismo és el primer llibre de Paulita Pappel, coneguda per la seva tasca com a fundadora de Lustery, una plataforma de pornografia amateur ètica protagonitzada per parelles reals, i del col·lectiu de producció cinematogràfica HardWerk, especialitzat en cinema hardcore feminista.
La proposta central del llibre gira entorn a la idea que la pornografia pot funcionar com un espai de creació i com un laboratori per a l’autoconeixement. Segons Pappel, si el porno deixàs d’estar als marges de la societat, es podria transformar la cultura sexual existent i construir una relació més oberta, diversa i basada en el consentiment.
El text combina reflexió teòrica, experiències personals i activisme. L’autora fa una crítica als ideals sexuals i romàntics que, segons planteja, provenen tant de la cultura audiovisual com del llegat religiós. En aquest sentit, proposa una revisió crítica dels guions sexuals apresos i la necessitat d’integrar el desig com un dret.
Una mirada crítica a la cultura sexual
L’obra de Pappel no es presenta com una defensa incondicional de la pornografia, sinó com una invitació a revisar la seva funció dins la societat i dins els moviments feministes. Sin sexo no hay feminismo obre un debat sobre la representació del desig, l’educació sexual i la relació entre poder, cos i llibertat.
Segons la proposta de l’autora, la pornografia pot ser una eina per desaprendre la por a desitjar i per construir una sexualitat autodeterminada. El llibre rebutja els discursos que plantegen el sexe com una amenaça i aposta per una cultura sexual basada en el respecte i la pluralitat.
El concepte de “feminisme hedonista” apareix al llarg del llibre com a eix discursiu. Pappel defensa que el feminisme ha d’incloure el plaer com a part de les lluites polítiques, i que sense aquest component, les transformacions socials es queden a mig camí. El text argumenta que el desig és també una forma de coneixement i que el cos pot esdevenir un espai de sobirania compartida.
Paulita Pappel: activisme, art i pornografia
Nascuda a Madrid l’any 1987, Paulita Pappel es va traslladar a Berlín per explorar la seva sexualitat amb llibertat. Allà es va formar en Literatura Comparada a la Freie Universität Berlin, va començar com a actriu de cinema porno queer i feminista, i posteriorment va passar a treballar com a directora i productora.
Actualment, Pappel codirigeix el Pornfilmfestival Berlin, un festival de referència del porno alternatiu i feminista. També participa com a coordinadora d’intimitat en rodatges audiovisuals, és ponent TEDx i desenvolupa la seva activitat com a productora en diversos projectes que creuen l’erotisme, l’activisme i l’art.
A través de Lustery i HardWerk, ha impulsat formats que trenquen amb la pornografia convencional i aposten per una representació més diversa, consensuada i artística del sexe. El seu treball ha estat vinculat al moviment prosexo, una corrent feminista que defensa la llibertat sexual i la visibilització del desig com a pràctica política.
El porno com a eina d’autoconeixement
Sin sexo no hay feminismo situa la pornografia com un llenguatge que pot desafiar les estructures de poder tradicionals. L’autora sosté que el porno pot ajudar a entendre millor el que es desitja, a identificar els límits propis i a desfer-se de les pors associades a la sexualitat.
El llibre fa una crida a replantejar la manera com es construeixen les relacions, el consentiment i el plaer. No es tracta d’idealitzar la pornografia, sinó de reconèixer-ne el potencial transformador si es fa des d’una mirada crítica, ètica i compromesa amb la llibertat.
Amb Sin sexo no hay feminismo, Paulita Pappel s’incorpora al debat feminista contemporani amb una proposta que qüestiona discursos hegemònics i defensa una cultura sexual on el plaer sigui part del projecte emancipador.
