Aquest 31 d’octubre, la gira El Abrazo de Rozalén farà una parada a l’illa amb un concert a la Sala Magna de l’Auditòrium de Palma. Aquesta data, molt especial per a la cantant, és l’últim show amb la seva banda que tanca un tour que va començar al maig de l’any passat i que ha recorregut gran part d’Espanya, Llatinoamèrica i Europa. “El nivell d’emoció que es viurà allà… per part nostra, tant de bo ho poguem transmetre a la gent”, declara l’intèrpret.
Lletres que parlen
L’artista ha destacat des dels seus inicis pel seu gran compromís social i per l’honestedat que impregna cadascuna de les seves lletres, sempre reflex del que succeeix al seu voltant i del que la toca, directa o indirectament. A les seves cançons conviuen la sensibilitat, la crítica social, l’esperança, el feminisme…
S’ha convertit en una veu imprescindible dins de la indústria musical espanyola gràcies a la seva manera de connectar amb el públic i de contribuir a crear espais segurs i plens de tolerància. “La meva manera de veure la vida està clarament en la meva forma d’escriure i de cantar. És impossible no explicar el que sento, el que observo, el que em provoca el que passa al món, sense aquesta mirada. Perquè és el que sóc, és com m’han educat, és la meva formació. Per damunt de tot, sóc una ciutadana abans que una artista”, destaca la cantant.
Una abraçada al passat
Rozalén sempre és capaç de generar un nexe entre les seves cançons i la nostàlgia, les seves arrels, creant una connexió profunda amb els qui l’escolten, despertant en ells records i milers d’emocions. L’artista porta sempre per bandera els seus orígens. Fins i tot després d’independitzar-se als 18 anys, no aconseguia deixar de parlar dels seus pares i dels seus avis. “Tinc una connexió amb la meva terra i amb els meus que a vegades no em sembla normal. A mesura que vaig fent-me gran, sento que aquest arrelament es torna encara més fort. Suposo que té a veure amb la infància que vaig tenir, una infància molt feliç”, detalla l’albacetenca.
Referent i inspiració musical
L’Acadèmia Llatina de la Gravació va homenatjar Rozalén aquest 2025 en el seu programa Leading Ladies of Entertainment, considerant-la un referent dins del sector de les arts i de l’entreteniment gràcies al seu fort compromís social. Un clar exemple i referent per a artistes ja consagrades i emergents. “Hi ha moltes companyes de la música que, a més de ser companyes, són les meves artistes favorites. Dones que per a mi van ser un referent, com, per exemple, Luz Casal, Ana Belén, Bebe, Amparo Amparanoia, Violeta Parra, Chavela Vargas, Mercedes Sosa… Hi ha moltes dones que, si no hagués estat per elles, jo no faria cançons. Ho tinc claríssim”, manifesta la cantant.
Ideals que persisteixen
El feminisme s’està transformant i cada cop hi ha més artistes que no dubten a alçar la veu i reivindicar els seus drets. “Les noves generacions tenen un discurs molt marcat. Les dones tenen una manera de parlar de l’empoderament, de la seva situació al món, que sí és diferent de la meva o de la de les dones que jo escoltava”, assegura l’artista. Tots els ideals i debats estan més vius que mai i estan en continu moviment i transformació. “M’agradaria que es consolidessin certs drets i que no hi hagués dubte en coses bàsiques, que no es pogués retrocedir en molts aspectes del feminisme. Les coses, quan són tan importants, avancen a poc a poc, i el que cal fer és continuar caminant”, emfatitza.
Trencant estereotips
Durant dècades, la indústria musical ha estat un espai majoritàriament masculí, relegant les dones a un segon pla. “Al principi em sentia molt envoltada d’homes, faltaven dones. Sempre he percebut també un paternalisme, com si sempre haguessin de dir-te com fer les coses perquè si no, no et sortiran bé”, subratlla. El físic sempre ha estat una diana fàcil per menysprear les dones, sobretot en un sector tan acaparador. “Al principi em sentia jutjada físicament. Evidentment, sóc una noia normal i corrent, no algú del munt tirant cap avall, però tampoc encaixo en els cànons de bellesa que es porten. Per això em sentia molt observada a les catifes vermelles i entrevistes. Sempre havien d’opinar sobre el meu físic, se’ns tracta com un objecte sexual. Jo no encaixo en això. És veritat que, amb el temps, sento que això ja no té importància per a mi, però sempre ha estat allà”, precisa l’artista.
Una referent única
Els seus concerts, especialment en aquesta última gira que acaba aquest desembre a Celis, Cantàbria, obren les portes als seus fans més fidels, que no dubten a retornar a l’artista un feedback ple d’energia entre aplaudiments i mirades. “Està passant alguna cosa en aquesta gira, estic baixant a cantar La Puerta Violeta entre la gent, i per primera vegada sento com em miren, el que provoca aquesta cançó: llàgrimes, eufòria, ràbia… de tot. És una barbaritat, sembla increïble que jo estigui vivint alguna cosa així. Després hi ha els comentaris que em fa la gent, tant quan em paren pel carrer com a les xarxes. Hi ha molt d’amor”, confessa Rozalén. La seva música transcendeix més enllà de l’estudi i arriba directament al seu públic. “Em sembla molt fort, això que hi hagi gent cantant una cançó que ha sortit del teu cap i del teu cor. És una bogeria, un surrealisme brutal”, confessa.
Música sense barreres generacionals
L’artista granadí Saiko va convidar al seu concert al Movistar Arena de Madrid Leire Martínez per interpretar la seva col·laboració Mariposas. Un gest cada cop més comú, on dues generacions que a primera vista semblen distanciades es troben unides sobre un mateix escenari. “Crec que sóc un meme amb cames pel que fa a col·laboracions, o sigui, canto amb gent de la generació dels meus pares, amb moltíssima experiència, però també canto amb companys molt més joves, per exemple amb Valeria Castro. Això sempre em sembla súper positiu. Sento que tinc molt a aprendre de la gent que ve darrere; ho penso moltíssim. He d’aprendre dels altres, sense importar l’edat que tinguin”, afirma la cantant.
Rozalén aposta per noves veus
L’escena musical està plena d’artistes emergents que no deixen de sorprendre, noves veus i sons frescos. “Abans-d’ahir vaig escoltar un disc que em va volar el cap. És d’un noi argentí de 18 anys que es diu Milo J. És una ànima vella i em sembla súper trencador, súper bo. Barreja molt folklore amb lletres súper intel·ligents. Hi ha esperança, hi ha molta gent fent coses increïbles”, emfatitza Rozalén.
Temps per un nou camí
Mirant cap a l’any vinent, Rozalén té clar el rumb que vol seguir. “Doncs la sorpresa que tinc preparada és la que hauria d’haver arribat fa ja molt de temps: el descans. Paro per primera vegada, així, amb majúscules. Necessito mastegar i digerir tot el que m’ha passat en aquests 15 anys. Aquest és el projecte que tinc per davant: el descans. I no tinc ni idea de res més. No sé què fer de la meva vida; vull viatjar molt, llegir molt i estar amb la gent que vull. Això és l’únic”, comparteix l’artista.
