El grup Sidonie publica Catalan Graffiti, un disc íntegrament en català que marca un nou gir en la seva trajectòria. Després de dècades alternant l’anglès i el castellà, la banda formada per Marc Ros, Axel Pi i Jesús Senra ha optat ara per cantar en la seva llengua materna. El disc recull dotze cançons sorgides d’una selecció de cinquanta maquetes, enregistrades amb el productor Sergio Pérez al barri de Gràcia de Barcelona.
Aquest canvi d’idioma respon a una necessitat expressiva que els membres de la banda han descrit com “física” i “biològica”. Segons el grup, no havien cantat abans en català perquè, tot i tenir-hi les paraules, no trobaven la melodia adequada. Amb Catalan Graffiti, asseguren haver connectat per primera vegada amb un so i un lèxic propis que reflecteixen records personals, pors adultes i referències culturals comunes.
Una autobiografia musical a través del pop
Catalan Graffiti es presenta com un recorregut vital i musical. Cada cançó funciona com una escena dins d’un relat més ampli, que comença amb la infància i avança fins a la maduresa. Temes com Sé, Ets Itàlia o Cançons Que Maten funcionen com a fragments d’un diari íntim col·lectiu. El disc recupera la sonoritat dels anys seixanta i vuitanta, amb influències de The Cure, The Byrds, The Smiths i també del pop mediterrani.
Els membres de Sidonie van passar un període fora de Barcelona abans de començar l’enregistrament. Aquesta distància —un a Nova York, un altre a Califòrnia i el tercer a Menorca— els va permetre reformular la seva relació amb la ciutat i amb el català. Un cop tornats, van treballar les cançons amb un enfocament molt definit: sonoritats clares, referències directes i una estètica pop que busca equilibrar la nostàlgia amb l’experimentació.
Un disc cuinat amb referents internacionals i ingredients locals
Sidonie ha definit el disc com una “samfaina” musical on conviuen estils i referències molt diverses. Volien que sonés com la banda sonora d’una pel·lícula com American Graffiti, que el públic pogués escoltar-lo com si estigués en un autocine menjant una hamburguesa i un batut. Aquesta idea es trasllada també a l’estètica visual: la portada, creada per Miguel Quiroga, fusiona referències com The Velvet Underground & Nico, Trempera Matinera de La Trinca i la cultura del drive-in nord-americà.
La cançó Boda exemplifica aquesta voluntat d’homenatjar el pop dels seixanta amb arranjaments a l’estil The Everly Brothers. En altres títols com Et Puc Odiar Molt Més o Mentida, la banda juga amb sons que evoquen el brit pop, el merseybeat o el pub rock. Tot el disc, però, està travessat per un element central: la catalanitat. És aquest ingredient el que, segons la banda, dona al disc la seva originalitat.
Un canvi de llengua, però no de missatge
Tot i el canvi idiomàtic, el grup manté el seu estil reconeixible. Les cançons continuen parlant de sentiments, relacions i experiències compartides, però ara ho fan des d’un llenguatge més proper. El repertori inclou cançons que parlen de l’enyorança, de les primeres vegades, dels vincles afectius i de l’amor per la música. També hi ha espai per a la ironia, com en la cançó Els Beatles, o per a l’evocació de l’imaginari pop global, amb referències a figures com Sam Cooke, Zelda Fitzgerald o Terenci Moix.
La publicació de Catalan Graffiti arriba després d’un llarg recorregut de la banda per diferents estils i llengües. Des dels primers discos en anglès, passant pel pop psicodèlic i el gir cap al castellà, fins a aquest treball que vol ser una síntesi de tot allò après. Amb aquest disc, el grup expressa el seu desig de continuar evolucionant sense perdre l’essència que els ha definit des dels inicis.
Una nova etapa dins una trajectòria marcada pel moviment
Sidonie afirma que mai s’han quedat gaire temps en un mateix lloc. Aquest nou treball reafirma aquest impuls constant pel canvi i la recerca. En paraules d’un productor amic de la banda: “Us agrada massa la música per conformar-vos a treure el mateix disc una vegada i una altra”.
Amb Catalan Graffiti, el grup no només canvia d’idioma, sinó que també obre una nova etapa artística. Les dotze cançons volen connectar amb un públic ampli, independentment de l’idioma. El disc no es dirigeix a un segment específic, sinó que busca una escolta transversal, moguda per la música més que pel codi lingüístic.
Sidonie presenta així una proposta que beu del passat però parla en present. Un disc que s’inscriu en la seva biografia i alhora en la història del pop cantat en català.
