La veu de Toni Gomila ha estat, durant les darreres dues dècades, una de les més reconeixibles de l’escena mallorquina. Actor, dramaturg i productor, ha construït una trajectòria coherent, arrelada a la realitat de l’illa i en diàleg amb els grans debats contemporanis. Ara, en ple Festival de la Paraula 2025, Gomila rep UEP! Mallorca per parlar de creació, precarietat, institucions i d’un futur teatral que, tot i les dificultats, s’intueix viu.
Un trimestre carregat d’escena
“Ha estat un trimestre a tope”, diu. Es refereix a la suma de gires, produccions pròpies, noves estrenes i la coordinació del festival. Però s’afanya a remarcar que no ho fa tot tot sol. “Hi ha un equip molt compromès. Jo soc la cara visible, però aquesta etapa la compartim.” En escena, continua fent Acorar, El jorn del judici, el muntatge itinerant per a Pimeco i Aquell carrer. Alhora, lidera les activitats del Festival de la Paraula i prepara l’estrena de dues produccions inèdites que suposen, segons ell, un canvi de model.
“Falten companyies, manca estructura. Tenim bons dramaturgs, però pocs recursos per consolidar textos més llargs i repartiments més amplis”
– Toni Gomila
Del microteatre a una dramatúrgia amb cos
Gomila és una veu autoritzada per parlar del teatre contemporani fet a les Illes. “Hem deixat enrere el costumisme i la comèdia fàcil. Ara conviuen espectacles molt diversos, amb temes socials, històrics, íntims…”, explica. Però més enllà dels continguts, li interessa com s’escriu. “El teatre de barra i el microteatre ens han ensenyat a escriure escenes d’un quart d’hora. El repte ara és allargar això, crear textos que aguantin una hora i mitja.” Aquesta evolució dramatúrgica no pot anar separada d’un sistema de producció sòlid. “Falten companyies, manca estructura. Tenim bons dramaturgs, però pocs recursos per consolidar textos més llargs i repartiments més amplis.”
Un festival per canviar les regles
El Festival de la Paraula 2025 vol ser part d’aquesta solució. Des de Produccions de Ferro, han impulsat una convocatòria oberta per produir dues obres. L’arquitecte, de Josep Ramon Cerdà amb direcció de Rebeca de la Fresno, i Literal, de Xavier Uriz i Sergio Baos, es representaran en temporada al Teatre del Mar i tendran gira posterior. “És un canvi de paradigma: una companyia privada produeix, s’exhibeix durant dues setmanes i es busca continuïtat amb gira. Això no passava fins ara.”
El festival inclou també tres espectacles del cicle de Miquel Mas, dues propostes convidades i una nova edició del Torneig de Dramatúrgia. En aquest darrer àmbit, Gomila destaca la consolidació de textos que, tot i no guanyar, acaben editats o representats. “És una manera d’allargar la vida d’un text pensat per quinze minuts. Això és fonamental.”
Precarietat crònica i multiplicació de feines
“La precarietat no desapareix, només canvia de forma.” La frase resumeix una sensació compartida dins el sector. Gomila parla de generacions formades a l’Escola Superior d’Art Dramàtic que ara competeixen per projectes temporals. “Hi ha més talent, més formació, però els recursos continuen sent limitats. Si vols contractar algú, gairebé sempre té mil feines. No poden viure només del teatre.”
També lamenta la desaparició de produccions audiovisuals que donaven estabilitat temporal. “Les sèries que es rodaven aquí donaven feina durant mesos. Ara això ha desaparegut.” Aquesta dispersió d’esforços obliga els actors a mantenir moltes feines petites a la vegada, dificultant implicacions creatives profundes.
Centres de creació: la revolució silenciosa
Entre les poques transformacions estructurals positives, destaca els centres de creació. “Ara tenim espais per assajar, per fer residències artístiques i tècniques. Fa uns anys, això era impossible.” Considera que les institucions han entès que aquests centres no poden estar lligats només a una companyia resident, sinó que han de ser oberts. “Això ha estat una revolució real. Encara no hi ha prou diners, però tenim espais on treballar. I això ho canvia tot.”
“Veig que he fet espectacles que parlen de mi, de la nostra gent, amb sentit crític i amorós. No em sent enquesillat, ni repetitiu”
– Toni Gomila
Ni èxit ni fracàs: coherència
Fugint de les etiquetes fàcils, Gomila prefereix parlar de recorregut. “No som un símbol d’èxit. Som el reflex d’una trajectòria coherent.” Quan mira enrere, diu que se sent satisfet. “Veig que he fet espectacles que parlen de mi, de la nostra gent, amb sentit crític i amorós. No em sent enquesillat, ni repetitiu.”
També valora la recepció que ha tingut la seva obra en entorns educatius. “Ara s’estan llegint Rostoll cremat i Acorar a instituts. Aniré a xerrar amb alumnes. Si això serveix per connectar amb generacions més joves, per mi és un regal.”
L’ofici d’actuar com a acte de servei
La conversa es tanca amb una reflexió sobre la utilitat de l’art. “Quan t’ofereixes com a artista davant d’un públic, és perquè tens coses a dir. Si això que dius és útil i fa pensar, ja n’hi ha prou.” Diu que podria retirar-se demà mateix i no passaria res. Però també reconeix que encara té idees, que escriu i que sent que “encara hi ha material per córrer”.
En aquest Festival de la Paraula, no només hi ha estrenes. Toni Gomila redefineix el paper del productor, consolida una manera de fer teatre a Mallorca i manté viva una manera de mirar el món. El seu compromís no s’expressa amb consignes, sinó amb pràctica: escrivint, dirigint, produint i teixint xarxes de sentit entre escenaris, textos i públics.
