El pròxim 27 de març, la sala La Movida de Palma serà l’escenari d’un exercici de memòria musical i solvència artística: el retrobament de Daniel Higiénico y La Quartet de Baño Band. El concert, emmarcat en la celebració del 35è aniversari de la trajectòria de Daniel Soler, recupera la formació original que va bastir els fonaments de la seva identitat sonora i escènica entre 1991 i l’actualitat. ENTRADES.
L’esdeveniment s’estructura com un repàs exhaustiu als 12 discos editats per l’artista mallorquí, amb una atenció especial a l’àlbum en directe In Laif. La cita permetrà observar l’evolució d’una banda que ha sabut transitar per gèneres tan dispars com el blues, el rock progressiu, el funk i la ranxera, mantenint sempre una arquitectura narrativa coherent.
1991: El naixement de la «Quartet de Baño Band»
La gènesi del projecte se situa l’any 1991, moment en què Daniel Soler decideix transcendir el format de cantautor clàssic per articular una estructura de banda completa. Sota el nom de Daniel Higiénico y La Quartet de Baño Band, la formació va introduir una dimensió dramatúrgica als concerts, transformant la interpretació musical en una peça teatralitzada. Aquesta evolució va ser especialment visible amb l’aparició de personatges com “El Hombre Cucaracha”, que integraven la performance dins el discurs sonor.
Aquell mateix any, la banda va deixar la seva primera empremta institucional en quedar semifinalistes del IX Concurs Pop-Rock de l’Ajuntament de Palma de Mallorca. Els temes presentats, «Espero que plantes marihuana en mi tumba» i «Quiero que tú me mates», ja mostraven el distanciament de les convencions comercials i una aposta per la ironia i el realisme brut, marques de la casa que han perdurat durant tres dècades i mitja.
Arquitectura tècnica i sonoritat d’aniversari
La celebració d’aquest aniversari permet analitzar la complexitat instrumental darrere el nom. La Quartet de Baño Band no era un acompanyament estàndard; era un laboratori on músics com Toni Pastor (qui també va exercir de productor i enginyer en obres clau), Pep Estrada i Diego Ferral articulaven la versatilitat necessària per a la visió de Soler. Per a aquesta sèrie de concerts, s’hi suma la percussió de Pep Lluís Garcia, completant un quintet d’alta precisió tècnica.
En el seu llegat discogràfic, especialment a Flipando En Colores (1996), s’observa un ús rigorós d’instruments poc freqüents en el pop-rock convencional de l’època a l’illa, com el llaüt, la mandolina o el guitarro, gravats i barrejats als estudis Swing sota la direcció de Mateu Picornell. Aquesta riquesa tímbrica és la que permet que cançons com «Vendedor de sombras» o «La Humedad» mantinguin una vigència sonora que escapa de les etiquetes temporals.
La tesi del «cantactor»
L’essència de La Quartet de Baño Band rau en el concepte de cantactor. Des de la virulència rítmica que frega el thrash a «Qué barato está el pescao» fins a l’estètica juglaresca de «Flipando En Colores», la banda ha servit com a vehicle per a una crònica social alternativa, sovint escèptica amb el mainstream i arrelada en la solvència del directe.
