L’escriptor i medievalista Joan Rosàs publica Paret mestra. Recreació a la cuina vella, un llibre que parteix d’un acte aparentment senzill —treure capes de pintura en una casa pairal— per construir una narració centrada en la memòria, la vida rural i els rituals col·lectius. L’obra es publica aquest octubre de 2025 a l’editorial L’Avenç.
El llibre comença quan, en el marc d’unes reformes domèstiques, l’autor s’enfronta a la paret de la cuina vella d’una masia. El gest de rascar la pintura esdevé detonant d’un recorregut introspectiu que travessa segles, anècdotes familiars i elements del costumari rural català.
La cuina com a arxiu
Paret mestra no només dona títol al llibre, sinó que simbolitza també la base de la memòria familiar i col·lectiva. A mesura que les capes de pintura van saltant, sorgeixen records, colors oblidats, olors i veus. Aquest descabdellament de la matèria porta l’autor a reflexionar sobre com es construeixen les identitats a partir d’espais compartits i objectes aparentment trivials.
Tradició oral i ritualitat
El llibre descriu amb detall rituals desapareguts del món rural: el bateig de les campanes, els exorcismes contra les tempestes, els conjurs populars i els comunidors. La narració incorpora cançons, fórmules de protecció i supersticions, com ara l’ús de llorer beneït per foragitar el mal o l’obsessió per identificar bruixes entre els núvols.
Rosàs evoca la funció social i simbòlica de les campanes com a instruments de cohesió comunitària. A través del seu so —descriu— es convocava la vida col·lectiva: des de les cerimònies fins als avisos de perill.
Mite, història i crítica
L’autor contraposa el món simbòlic dels antics amb el pensament racional i científic actual. Sense idealitzar el passat, posa en qüestió la pèrdua de significat associada a la desaparició d’aquestes pràctiques i creences. L’obra no defensa la superstició, però sí remarca que el coneixement científic no resol el “per què” últim de les coses.
A partir d’un espai domèstic i un gest manual, Paret mestra desplega una història que vincula una casa concreta amb una visió del món. Joan Rosàs traça una arqueologia emocional del seu entorn, posant en relleu com el passat sobreviu a les parets i com cada detall —una pintura, una olor, una campana— pot actuar com a fil conductor d’una memòria compartida.
