La Fundación Anselmo Lorenzo reedita l’obra clau d’Abel Paz, un text que transcendeix la biografia per convertir-se en una anàlisi de la història llibertària silenciada pel poder.
La història recent d’Espanya presenta buits narratius significatius, especialment pel que fa a la tradició àcrata. En aquest context, la reedició de Durruti en la Revolución Española per part de la Fundación Anselmo Lorenzo no és només el retorn d’un llibre a les prestatgeries, sinó la recuperació d’una eina d’anàlisi històrica. L’obra, escrita per Abel Paz, aborda la figura de Buenaventura Durruti com un dels eixos centrals de l’anarquisme, un moviment que, segons l’autor, ha estat menystingut malgrat la seva persistència i arrelament social durant els darrers cent cinquanta anys.
El cronista de la classe treballadora
Per comprendre la profunditat de Durruti en la Revolución Española, cal atendre la trajectòria del seu autor. Abel Paz, pseudònim de Diego Camacho (Almeria, 1921 – Barcelona, 2009), no va ser un acadèmic de despatx, sinó un testimoni directe i partícip dels fets que narra. Fill de pagesos i instal·lat a Barcelona des de 1929, la seva formació intel·lectual va arrencar a l’escola racionalista “Natura”, al barri del Clot.
La seva biografia discorre paral·lela a la història del moviment obrer: aprenent del tècnic tèxtil, militant de la CNT i de les Joventuts Llibertàries, i combatent a les Jornades de maig de 1937. L’experiència de l’exili a França, el pas pels camps de concentració i la posterior lluita a la guerrilla antifranquista a partir de 1942, atorguen al text una perspectiva vivencial. Paz, que va mantenir sempre una posició crítica dins del moviment llibertari, va bolcar aquest bagatge en la confecció d’una obra que ha estat traduïda a nombrosos idiomes.
Desmuntant la mitificació de l’heroi
Un dels aspectes més rellevants de l’enfocament de Paz és la renúncia explícita a la deïficació del personatge. El text s’allunya de la intenció d’elevar Durruti al panteó d’herois caiguts per la pàtria o la revolució, una pràctica comuna en la historiografia tradicional. En lloc d’això, l’autor utilitza la figura del militant com a catalitzador per explicar un fenomen col·lectiu.
L’obra planteja que personatges com Durruti, sigui per les seves qualitats personals o per la conjuntura històrica, serveixen per sintetitzar les vivències de milers d’homes i dones anònims. Aquesta perspectiva permet donar visibilitat a una base social àmplia que va defensar les idees llibertàries des de diverses organitzacions, fugint de la narrativa personalista per centrar-se en l’acció col·lectiva.
Una eina contra la desinformació
El propòsit últim d’aquesta reedició és servir com a “instrument de lluita” i resistència davant la desinformació. El text argumenta que existeix una història oficial, elaborada des del Poder, que ha intentat ignorar l’extensió de les idees àcrates a la societat. Davant d’això, el llibre es presenta com un exercici de memòria històrica necessària.
Abel Paz, autor també de títols com Al pie del muro o La cuestión de Marruecos y la República española, construeix aquí un relat que busca explicar els esdeveniments més enllà de la versió institucional. La recuperació d’aquesta biografia, per tant, respon a la necessitat de comprendre el passat recent sense els filtres imposats per les narratives dominants, oferint al lector un context intel·lectual rigorós sobre la Revolució Espanyola i els seus protagonistes.
