La investigadora de la Universitat de Deusto i autora del llibre Activismo de datos y cambio social, Miren Gutiérrez, analitza amb UEP! Mallorca els codis, les estratègies i l’impacte de la manosfera en la joventut. L’entrevista parteix de la sèrie Adolescence, on es representa la radicalització d’un menor a través de continguts misògins. Gutiérrez alerta que el fenomen no és nou ni fictici: fa anys que creix a l’ombra de les plataformes digitals.
Una violència en xarxa
Quan es parla de “manosfera”, es fa referència a un ecosistema digital format per fòrums, blocs i canals a xarxes socials on es promouen discursos antifeministes. La investigadora Miren Gutiérrez assenyala que aquest entorn virtual s’ha convertit en una eina de radicalització de joves, sovint homes, que són atrets cap a comunitats que difonen idees de masculinitat tòxica. Aquestes plataformes funcionen com a espais de socialització i adoctrinament, i estan vinculades a corrents com els incels, MGTOW o determinats sectors de l’extrema dreta.
A Adolescence, la trama mostra com un noi de dotze anys s’endinsa en aquests discursos. La sèrie, segons Gutiérrez, representa una realitat que s’estén: “el rebuig cap a les dones com a expressió d’una violència de gènere estructural”. El cas del protagonista, Jamie, que és captat per continguts misògins en línia, exemplifica com aquest tipus de narrativa pot influir en la construcció de la identitat dels adolescents.
“‘Alubias’, ‘bodycount’, ‘3.99’… són codis per deshumanitzar les dones sense que l’algoritme els detecti.”
– Miren Gutiérrez
Codi, argot i missatge
Més enllà de les idees que circulen, hi ha un llenguatge propi. Gutiérrez descriu l’ús de metàfores i eufemismes violents per esquivar la moderació algorítmica. “Píldora vermella”, “alubias”, “bodycount” o xifres com “3.99” són expressions que transmeten menyspreu o objectualització cap a les dones. Aquests codis circulen per fòrums i xarxes amb normalitat, i són difícils d’identificar per qui no forma part de la comunitat.
L’objectiu d’aquests codis és evitar la censura, però també crear comunitat. L’ús compartit de frases, emojis i hashtags afavoreix la cohesió del grup i l’expansió dels missatges. Gutiérrez subratlla que aquestes estratègies impliquen dinàmiques de grup on l’anonimat i els bots amplifiquen el discurs sense rastre.
A més del llenguatge escrit, la manosfera fa servir estratègies visuals i estètiques per difondre missatges misògins sense ser detectats. L’humor, la ironia i l’ús de mems són recursos habituals per suavitzar o ridiculitzar el contingut. Aquesta presentació banalitzada dificulta la identificació de la violència simbòlica que contenen molts d’aquests missatges. També s’utilitzen codis visuals com emojis, colors o tipografies concretes que funcionen com a marcadors dins la comunitat, reforçant la sensació de pertinença i l’efecte de càmera d’eco.
L’algoritme com a catalitzador
Les plataformes digitals tenen un paper clau. Segons l’autora, l’arquitectura d’Internet afavoreix la viralització de continguts extrems perquè generen més interacció. Això vol dir més dades, més ingressos per les empreses i menys control sobre el tipus de contingut que s’hi difon. “Els discursos de l’odi obtenen més atenció i, per tant, són més rendibles per a les plataformes”, explica.
Aquesta lògica de negoci, combinada amb la reducció dels equips de moderació i la desaparició de programes com la verificació de continguts o la promoció de la diversitat, crea un escenari preocupant. “Meta ha desmantellat els seus programes d’equitat i ha reduït les restriccions sobre temes sensibles”, recorda Gutiérrez. Aquest context, diu, facilita la propagació de discursos misògins i discriminadors.
Educació, tecnologia i regulació
Per contrarestar aquesta realitat, Gutiérrez proposa tres àmbits d’actuació: tecnologia, educació i regulació. En l’àmbit tecnològic, aposta per desenvolupar sistemes de detecció automàtica de codis misògins, geolocalització desactivada per defecte i moderació basada en la seguretat de les persones usuàries, no en el benefici.
Pel que fa a l’educació, defensa la formació en competències digitals des de primària i la creació d’espais on els adolescents puguin analitzar críticament el contingut que consumeixen. També aposta per acompanyaments empàtics dins les famílies i una supervisió del món digital basada en la confiança.
Finalment, assenyala que calen reformes legals que reconeguin formes noves de violència digital —com el cyberflashing— i protocols judicials àgils per eliminar continguts i preservar proves. “Si les plataformes no actuen, s’hauran d’aplicar sancions i exigir responsabilitats”.
A més, Gutiérrez assenyala la importància de generar coneixement compartit. La col·laboració entre investigadores, professionals tecnològics, institucions i organitzacions socials és fonamental per anticipar els canvis en el llenguatge i les estratègies de la manosfera. També cal exigir mecanismes de transparència a les grans plataformes: informes regulars sobre els continguts eliminats, les decisions de moderació i les demandes rebudes podrien contribuir a una supervisió més efectiva per part de la societat civil.
Brexes generacionals i culturals
Un altre aspecte que remarca Gutiérrez és la bretxa generacional. Molts adults, segons explica, desconeixen l’abast de les influències digitals que afecten els joves. Aquest desconeixement dificulta la prevenció i la detecció de situacions de risc. A això s’hi suma una polarització creixent: “Els homes joves són cada vegada més conservadors, mentre que les dones són més progressistes. Això crea un xoc d’expectatives i valors”, apunta.
Aquesta fractura té conseqüències directes en la manera com s’entenen les relacions de parella, la sexualitat i la igualtat. Per això, considera clau que educadors i famílies obrin canals de comunicació des d’una mirada comprensiva i crítica.
“Ni la formació prèvia en igualtat neutralitza l’impacte de la sexualització en els continguts digitals.”
– Miren Gutiérrez
Ficcions que expliquen la realitat
La sèrie Adolescence pot ser una eina útil per visibilitzar aquestes dinàmiques. “Les feministes fa temps que alerten sobre la manosfera, però no sempre han estat escoltades. Potser la ficció aconsegueix allò que els informes no han aconseguit”, diu Gutiérrez. Produccions audiovisuals amb una mirada crítica poden afavorir el debat públic i posar en relleu discursos que sovint passen desapercebuts.
També destaca la importància de crear continguts que promoguin relacions igualitàries i saludables. Gutiérrez cita un estudi que han dut a terme a Deusto on s’analitza l’efecte dels videoclips sexualitzats en joves de 19 a 27 anys. Els resultats mostren que aquests continguts tenen un impacte directe en la percepció dels estereotips de gènere, amb respostes diferents segons el gènere dels participants. Ni tan sols la formació prèvia en igualtat neutralitza completament l’efecte de la sexualització.
Mirada crítica i acció col·lectiva
Finalment, Gutiérrez adverteix que “no és només qüestió de víctimes i agressors, sinó d’un sistema que permet i monetitza la violència”. Davant d’aquesta realitat, aposta per exigir responsabilitats a les plataformes, crear marcs legals efectius i promoure iniciatives que combatin la misogínia digital. El llibre Activismo de datos y cambio social aprofundeix en aquestes qüestions, des de la recerca i la praxis. Per a la investigadora, la clau està en combinar coneixement, tecnologia i acció política. “Si sabem com funcionen aquestes dinàmiques, tenim més eines per transformar-les”.
Fotos: @Arsenio Gutiérrez
