Adriana Hest, politòloga i jurista especialitzada en seguretat internacional, s’ha convertit en una veu incòmoda per a l’extrema dreta. A través del seu llibre ‘La ultraderecha contra la verdad: 50 argumentos políticos para vencer el odio‘, dissecciona les mentides que inunden les xarxes socials, els platós i els debats diaris. En aquesta conversa íntima i reivindicativa, l’autora confessa el preu personal de combatre la desinformació i adverteix sobre el futur d’una generació que s’ha quedat sense esperança, atrapada entre el soroll de les xarxes i el fracàs del sistema.
De l’emergència a TikTok a la paraula impresa
Adriana Hest relata com aquest projecte va néixer gairebé per una reacció d’urgència davant l’hostilitat del món digital. La guspira va saltar a l’ecosistema de les xarxes socials, concretament a les plataformes on el discurs d’odi semblava no tenir fre. «El llibre sorgeix una mica com sorgesc jo a les xarxes socials, perquè jo començ a crear contingut a xarxes arran de veure moltíssima desinformació i moltíssim odi en els comentaris, especialment a TikTok», explica l’autora. Aquesta xarxa, dominada per un públic fonamentalment jove, s’havia convertit en un camp de batalla on l’ansietat es traduïa en atacs contra els col·lectius més vulnerables. «Veia gent jove superenfadada i mobilitzant aquesta ràbia cap a persones migrants, cap al feminisme, cap al canvi climàtic o el negacionisme», recorda.
La resposta de Hest va ser l’acció directa mitjançant el coneixement. «Veia molta desinformació i vaig començar a pujar contingut desmuntant ‘bulos’ i, al final, va acabar en un llibre», assenyala. El llibre, però, va requerir un procés d’adaptació profund per complir el seu propòsit divulgatiu i accessible. «La idea és que fos un llibre apte per a tothom, perquè és veritat que jo escric una primera versió del llibre superllarga i una mica massa tècnica», confessa. Per aconseguir un impacte real, la decisió editorial va ser clara: «Vam decidir rebaixar el to, moure-ho una mica al llenguatge de les xarxes socials, per tractar d’arribar especialment a la gent jove i que fos una manera d’entendre el que està passant ara mateix a la política».
La missió principal era dinamitar les bases de la mentida institucionalitzada. «La idea era tractar de destruir aquesta narrativa i el discurs públic i polític que impera en l’actualitat basada en tantes falsedats, i al mateix temps explicar quina és la realitat que vivim actualment, però a través d’un llenguatge fàcil que no fos un assaig només destinat a persones molt polititzades», afegeix amb determinació.
«Tots els ‘bulos’ que hi ha sobre immigració es desmunten molt fàcil a través de dades numèriques. El problema és que ara mateix això no importa»
– Adriana Hest
La paradoxa de les dades davant la pèrdua del sentit comú
Un dels aspectes més frustrants del procés d’investigació i redacció per a la politòloga és la facilitat empírica amb què es podrien rebatre els discursos de l’extrema dreta si la societat fos receptiva a la veritat. «El que em feia molta ràbia a l’hora d’escriure el llibre és veure que no era tan difícil, o directament és molt fàcil desmuntar aquesta classe de discursos per la quantitat de dades reals que tenim», reflexiona Hest.
L’autora lamenta una pèrdua fonamental en els fonaments del debat democràtic contemporani. «Ja no et dic el sentit comú, que jo crec que és una cosa que hem perdut darrerament políticament, però fora del sentit comú també tenim moltíssimes dades que sustenten la realitat», adverteix. L’exemple més sagnant i evident, apunta, és la gestió mediàtica de la immigració. «Tots els ‘bulos’ que hi ha sobre immigració es desmunten molt fàcil a través de dades numèriques. El problema és que ara mateix això no importa», sentencia.
Aquesta devaluació deliberada de la veritat té conseqüències directes en la recepció dels missatges dels creadors de contingut d’esquerres. L’autora descriu la sensació d’injustícia comunicativa que pateixen: «El feixisme guanya sempre a les xarxes amb el seu discurs. Sembla que persones com jo, o com Sara Santolalla o com Alan Barroso, estem amb un discurs una mica avorrit, que no interessa a ningú». A més, pateixen una campanya de desprestigi constant. «Sembla que a tots ens finança algun grup superior, sigui el PSOE o qui sigui, amb la intenció de desacreditar els nostres arguments», denúncia.
L’orfandat de la classe treballadora i el triomf del crit
Aprofundint en les causes sociològiques, Hest posa l’accent en l’alienació que pateixen les classes populars com a motor de l’auge reaccionari. «És molt frustrant veure que, especialment la classe treballadora, està tan perduda pel que fa a la consciència de classe, que s’ha anat desmantellant amb el temps i no és capaç de trobar un moviment que la beneficiï», lamenta.
Mentre els sectors progressistes intenten basar-se en la raó i les dades, la ultradreta acapara l’atenció de les majories emocionals. «A les xarxes socials el que guanya és la ultradreta», constata cruament. Assenyala directament a l’estratègia del soroll com a eina de validació d’aquest missatge. «Personatges com el Xokas, per exemple, que no tenen ni idea ni de política, ni d’història, ni absolutament res, però criden molt, aconsegueixen que la gent els cregui», afirma.
La fractura demogràfica: dones d’esquerres i la trampa dels gurus per a homes
El diagnòstic de la politòloga s’enfosqueix en analitzar les coordenades generacionals, on detecta una alarmant manca de capacitat per reconèixer els discursos totalitaris. «Generacionalment, les persones més joves tenen un problema d’identificar el feixisme», explica. Hest assenyala una profunda polarització de gènere que s’està gestant de manera silenciosa però implacable. «Cada cop es nota més la divisió entre persones que són afins literalment al feixisme i persones que no, i ho veiem especialment entre dones i homes», alerta.
La radiografia és nítida: «Les dones són cada cop més feministes, més d’esquerres, i els homes tiren cap a la dreta, també per aquests influenciadors que tenen a Instagram que tenen milions de seguidors i són gurus que neguen la ciència i la política». Tot i l’expansió d’aquest negacionisme estructurat, Hest encara hi veu escletxes d’esperança en la voluntat de reparació política. «Cada cop hi ha més persones que volen conscienciar-se, que volen entendre la política i que volen buscar un futur alternatiu al que tenim ara mateix, i que aquest futur no passi per la tornada del feixisme», reflexiona. Molts usuaris acudeixen a la seva xarxa cercant respostes: «M’escriuen donant-me les gràcies per informar o demanant-me consells sobre mitjans de comunicació, sobre llibres per crear una miqueta de consciència política, de cultura política, que com no s’estudia als col·legis, doncs l’hem de buscar nosaltres».
«Cada cop hi ha més persones que volen conscienciar-se, que volen entendre la política i que volen buscar un futur alternatiu al que tenim ara mateix, i que aquest futur no passi per la tornada del feixisme»
– Adriana Hest
Un avís de responsabilitat: De la inacció del Govern a la deriva de Feijóo
A l’hora de repartir responsabilitats, Hest és crítica amb la passivitat institucional i considera que l’Executiu actual desaprofita les eines de què disposa per frenar la desinformació. «El govern podria currar-s’ho una miqueta més perquè el Ministeri de l’Interior o el Ministeri d’Igualtat poden treure moltíssimes més dades endavant que facin caure aquests discursos», reclama amb contundència. No obstant això, reconeix la duresa de la batalla cultural actual. «Ara mateix la dada, per desgràcia, està per sota del relat; el relat està per sobre», matisa.
Quan se li pregunta qui necessita amb més urgència les lliçons del seu llibre, l’autora no assenyala a Pedro Sánchez, sinó directament al líder de l’oposició. «Crec que el llibre potser seria una lectura més essencial per a Feijóo, per al Partit Popular, que per al PSOE ara mateix», assevera. El motiu, assegura, és la perillosa permeabilitat de la dreta espanyola a les idees més extremes. «Especialment per aquesta deriva cap a la ultradreta que veiem per part del Partit Popular», adverteix. Hest recorda que en altres països del continent la línia divisòria és molt més clara. «En països com el Regne Unit, l’esquerra també s’ha sumat a un discurs que frega la ultradreta en temes com migració, i a Espanya almenys es mantenen en el seu espectre, però el Partit Popular no».
La doble vara de la corrupció: L’exigència de l’esquerra i la fidelitat de la dreta
Quan la conversa gira cap a l’actualitat més descarnada i els escàndols de corrupció que esquitxen les institucions, com els recents casos d’Ábalos o Koldo, o l’anàlisi de líders històrics com Zapatero, Hest evidencia una asimetria letal en el comportament electoral. «Als votants de dretes els és igual el que facin els partits de dretes», sentencia. La politòloga descriu una mecànica de vot on la fidelitat al Partit Popular opera gairebé com una inèrcia immune a la corrupció; la papereta es manté inalterable, independentment de les sigles esquitxades o dels telenotícies.
A l’altre costat de la balança, el diagnòstic sobre el seu propi espectre ideològic és molt més sever pel que fa a l’autocàstig. L’esquerra, assenyala l’autora, viu atrapada en una exigència de puresa moral que sovint la immobilitza i la condemna a la fragmentació. «A l’esquerra sembla que les eleccions han de ser Disneyland, tot ha de ser perfecte i en el moment en què hi ha el més petit error, el votant castiga», reflexiona. Aquesta doble vara de mesurar permet que l’extrema dreta i la dreta tradicional retinguin el seu poder intacte i validin les seves pràctiques davant l’escàndol, mentre que l’esquerra es desmobilitza, decebuda, davant les contradiccions dels seus representants.
La crisi del futur com a terreny fèrtil per al feixisme
Per entendre per què l’extrema dreta ha trobat un filó tan profitós en la societat actual, Hest proposa mirar cap a l’arrel de l’angoixa col·lectiva. «Jo crec que sí que hi ha una crisi, el que passa que no és la mateixa que es va viure durant els anys 30 o 40», diagnostica la politòloga. «Ara ens trobem amb una cosa que no deixa de ser igual de greu, que és que no hi ha futur», resumeix de manera demolidora.
Aquesta pèrdua d’horitzó vital impacta directament en l’esperit del jovent. «Especialment, les generacions més joves no tenen cap esperança en el futur perquè no tenim casa ni en tindrem sota la situació actual, igual fins als quaranta anys no et pots emancipar», descriu. Es tracta d’una anomalia generacional on la formació ja no garanteix cap estabilitat. «Hem estudiat moltíssim, tenim dues carreres, un màster, no sé quants idiomes, i de sobte et veus amb vint-i-cinc anys que encara tens contractes de pràctiques per a un mercat laboral que no existeix», critica Hest.
El caldo de cultiu es perfecciona amb amenaces globals i un ecosistema econòmic ferotge. S’hi afegeix «el canvi climàtic, la desafecció política i veure que des de la política no s’aconsegueixen solucionar els problemes, perquè al final el que hi ha de fons és un sistema econòmic que no té sentit». «És un nou capitalisme atroç que acumula riquesa sense cap mena de sentit», denúncia. Dins aquest abisme d’incertesa, l’engany triomfa. «Tot això s’instrumentalitza molt bé per part de la ultradreta plantejant solucions molt senzilles a problemes molt complexos», culpant «als migrants, al feminisme, a allò ‘woke’ o a l’agenda 2030, en lloc d’anar a les causes reals», constata.
El malson de l’assetjament digital i el preu de l’autocensura
Plantar cara a aquests discursos té un elevat cost humà i psicològic, un preu que Adriana Hest ha hagut de pagar en primera persona. La jurista fa un exercici de vulnerabilitat per exposar la maquinària d’assetjament organitzat. «Jo m’he autocensurat molt a les xarxes socials», confessa obertament. En els seus inicis, el seu enfocament era molt més directe. «Quan vaig començar sí que parlava bastant de política nacional, assenyalava líders d’ultradreta, no només a partits sinó en xarxes socials, a influenciadors o a persones com Vito Quiles», relata.
L’autora detalla un episodi de violència digital que va marcar un abans i un després en la seva manera de comunicar. «Vaig tenir una mala experiència en acabar al perfil d’una d’aquestes persones amb tres o quatre milions de seguidors i rebre un assetjament que si em tornés a passar ara potser ho denunciaria davant la policia», admet. La pressió va ser inassumible personalment. «Crec que em va crear un poquet de trauma i vaig decidir autocensurar-me una mica i no assenyalar directament, perquè no vull tornar a acabar en aquest punt», reflexiona amb amargor. Aquestes campanyes no són fruit de l’atzar, sinó d’una tàctica militaritzada. «Tenen un nivell d’organització molt fort i quan t’assenyalen a través de xarxes com Twitter doncs t’has de preparar per estar mínim dues setmanes rebent milers de missatges a l’hora que són delictes d’odi», denuncia Hest.
Més enllà del dolor personal, l’entrevistada posa el focus en el triomf més obscur del feixisme contemporani: la pèrdua absoluta de la vergonya. «Fa anys quan jo assenyalava a Vox o a Trump com a ultradreta la gent reia moltíssim de mi», rememora amb nostàlgia d’un passat en què la línia roja encara existia. Avui, però, la careta ha caigut completament. «Avui en dia em trob amb dues coses: que la gent ja no en riu tant i que a més aquests moviments no rebutgen el feixisme tant com abans», adverteix. Les seves paraules finals ressonen com un crit d’alerta per a la democràcia: «Cada vegada dona menys vergonya dir que ets feixista, per desgràcia».
