L’Aina Adrover Oliver (Felanitx, 1966) ens rep amb la mirada de qui ha après a llegir entre les esquerdes de la història oficial. Filòloga clàssica de formació i docent de vocació, l’Aina no és només una professora de llatí i grec a l’IES Damià Huguet de Campos; és, per damunt de tot, una guardiana de la memòria. Després de dècades d’investigació sobre la Segona República i la desfeta que va suposar el cop d’estat a Felanitx, s’ha convertit en l’ànima d’un projecte que pretén tancar ferides que encara suren: el documental Silenciades. Aseguda amb la calma que dona la certesa del deure complert, però amb la urgència de qui lluita contra el rellotge del Verkami, ens obre les portes d’una investigació que ha passat de les pàgines dels llibres a les pantalles per donar veu a les que no la varen tenir.
El fil d’Ariadna: de la lletra impresa a la imatge viva
El camí cap a Silenciades no ha estat un accident, sinó una evolució natural d’una vida dedicada a entendre el passat del seu poble. L’Aina ens explica que tot va començar a cristal·litzar fa un parell d’anys amb la publicació de la reedició del seu llibre, Felanitx, de l’entusiasme a la por.
“Tot va començar a tenir forma quan fa dos anys vaig publicar el llibre. Quan investigava sortien dades, fets i històries que eren interessants, que és el que passa sempre quan investigues”, confessa l’autora. Però el vertader motor del documental va ser la insistència del seu mentor: “En Tomeu Balutxo em va comentar que hi ha un seguit de personatges interessants, dels quals no en sabíem res, personatges de dones, sobretot de dones. Començàrem a tenir un fil d’on estirar i a partir del llibre va sorgir una primera conferència que en Tomeu va preparar, que es deia precisament Silenciades”.
Aquella llavor va créixer quan varen veure el potencial visual de la memòria. “Vàrem veure el documental de Porreres, Més enllà de les bales, i ens vàrem acabar d’animar. Vàrem dir: n’hem de fer un, perquè a Felanitx també hi ha molt de material d’on estirar. Entre en Tomeu, jo i Felanitx per la Igualtat, que també es va sumar a la idea, va començar aquest projecte de recuperar i treure una mica de l’anonimat un nombre de dones que havien estat immerses en el silenci durant tants d’anys”.
“Ens centram en les dones que varen patir la repressió de continuar vives, malgrat que els seus homes o els seus pares haguessin estat assassinats o represaliats. Aquesta part ha estat molt poc coneguda”
– Aina Adrover
Foto: Pura Manzanares i la seva familia abans del-cop d’estat
L’aula buida de memòria: el perill del desconeixement
Com a professora, l’Aina viu cada dia la desconnexió de les noves generacions amb el seu passat més immediat. El seu relat es torna més amarg quan parla de la manca de transmissió de la història local als centres educatius.
“Jo no soc professora d’història, soc professora de llatí i de grec, i els alumnes entenen molt poc d’aquestes coses. Els temaris d’història són temaris molt llunyans en el temps i en l’espai”, reflexiona amb preocupació. “Els alumnes de Felanitx, en la seva immensa majoria, no deuen saber qui era en Pere Oliver i Domenge, ni qui era na Pura Manzanares, ni qui era en Rafael Estades. No ho deuen saber perquè ningú els ho ha explicat”.
Aquesta ombra de desconeixement no només afecta els joves, sinó que s’estén a les llars: “Els pares segurament tampoc ho saben, perquè ningú ho ha explicat. Han de saber coses llunyanes que no els afecten de prop, i allò que seria més interessant, perquè és més proper, ningú els ho explica”. Per a l’Aina, Silenciades és també una eina pedagògica per omplir aquest buit.
Cinc noms, milers de cicatrius
Silenciades no és un cens exhaustiu, sinó un retrat íntim de la repressió a través de cinc casos paradigmàtics. No es tracta només de les que varen morir, sinó de les que varen haver de sobreviure a l’infern de la postguerra.
“Ens centram en les dones que varen patir la repressió de continuar vives, malgrat que els seus homes o els seus pares haguessin estat assassinats o represaliats. Aquesta part ha estat molt poc coneguda”, explica l’Aina. Ens parla de la família de n’Estades: “La seva dona va quedar amb una filla, casada amb un home empresonat, i tenia un nin petit de tres anys i dos fills més. La seva neta, la Lorena, ho explica al documental: sa padrina no podia sortir al carrer perquè la miraven malament, hi havia insults i coses terribles. Aquesta gent va haver de passar gairebé amagada, en silenci total i absolut, per por”.
La repressió a Felanitx va ser una taca d’oli que ho va destruir tot. L’Aina recorda el cas de la família d’en Pere Oliver i Domenge, conegut com “es Batle”: “Es Batle es va exiliar a Filipines. La seva neta ens explicava que el padrí matern va ser afusellat, la padrina materna condemnada a cadena perpètua i la padrina paterna a trenta anys de reclusió. I el fill gran des Batle, rodolant per camps de concentració. És una família que ho va passar molt malament i va sobreviure com va poder. La dona des Batle va quedar a Felanitx, però na Pura, l’altra padrina, se’n va haver d’anar perquè, a part que li varen prendre tot, no va poder resistir el dia a dia a Felanitx”.
“Alejandra pensava que el seu padrí era un criminal i que per això l’havien matat. Quan ho demanava a son pare, ell no en xerrava, fins que la seva mare li va dir que l’havien assassinat per les seves idees”
– Aina Adrover
Foto: Catalina Escarrer, esposa de Rafel Estades
L’exili de la por i la bogeria
Una de les històries més colpidores que recull el documental és la d’Alejandra Riera, des de l’Argentina. El seu testimoni és la prova fefaent de com el silenci s’hereta com una malaltia.
“L’Alejandra és neta d’en Salvador Riera, que el varen assassinar amb Pere Reus. La seva dona i el seu fill no varen resistir i varen emigrar a l’Argentina”, relata l’Aina. El que més la va impactar va ser el vel que cobria la figura del padrí: “Ella no sabia res del seu padrí, absolutament res. Per mor de les xarxes ens vàrem conèixer. Ella pensava que el seu padrí era un criminal i que per això l’havien matat. Quan ho demanava a son pare, ell no en xerrava, fins que la seva mare li va dir que l’havien assassinat per les seves idees. Ella deia: ‘Com que no en xerraven mai, jo pensava que era un criminal’”.
Aquest trauma va portar la padrina de l’Alejandra a la destrucció psicològica: “La dona de qui varen afusellar va acabar ingressada en un psiquiàtric de tan malament com ho va passar. No volia ni baixar al jardí de la clínica perquè deia que els franquistes la matarien. Això és terrible. Són casos que, després d’anys, encara fan patir molta gent”.
Autogestió contra l’oblit institucional
El procés creatiu de Silenciades és un acte de rebel·lia contra la manca de recursos. Amb Llorenç Vadell a la càmera —l’únic professional de l’equip, segons l’Aina— i el suport de Felanitx per la Igualtat, el projecte ha de tirar endavant a pols.
“Nosaltres som investigadors amateurs. Les entrevistes i tota la part de recerca l’he feta jo, bàsicament, amb en Tomeu. Na Lourdes, de Felanitx per la Igualtat, és el motor del màrqueting”, diu amb un somriure. Però la realitat és crua: “Tal com estan les coses, no crec que tinguéssim gaire suport institucional. La Llei de Memòria era per donar suport a certes coses, com extreure documents o testimonis, però el nostre documental no en tindrà, de suport. Per això vàrem posar en marxa el Verkami”.
L’objectiu és clar i urgent: “Hem de cobrir la part tècnica, que genera unes despeses, que hem d’assumir d’alguna manera. Hem demanat 3.500 euros i la por del Verkami és que, si no s’aconsegueix tot, se’n va tot enrere. Per tant, ho hem d’aconseguir. La gent s’ha d’animar abans del 23 de maig”. Si tot va bé, el documental s’estrenarà el 31 de juliol a Portocolom, a l’espai cedit per l’Ajuntament.
“És una aventura grossa”, conclou l’Aina, mentre repassa mentalment els noms de les dones que ha rescatat de la boira. Per a ella, cada cèntim del Verkami i cada minut del documental és una pedra que es posa sobre la dignitat d’un poble que, massa temps, ha viscut d’esquena a la seva pròpia veritat. “Això s’hauria de fer en cada poble, i segur que sortirien dades més que interessants. És una causa justa i necessària”.
