L’escriptora Aina Fullana Llull torna a les llibreries amb la publicació de De gran vull ser una casa. Després del reconeixement de públic i crítica assolit amb el seu debut, la nova novel·la d’Aina Fullana aborda una història de gran intensitat emocional centrada en la salut mental, els traumes i la necessitat d’arrelar. Filòloga de professió, llicenciada en llengua i literatura catalanes per la Universitat de les Illes Balears, ha treballat com a professora de català per a adults, correctora de textos i assessora lingüística. En aquesta conversa per a UEP! Mallorca, l’escriptora mallorquina despulla el procés creatiu d’un relat que consolida la seva força literària dins el panorama narratiu contemporani, amb una aproximació crua i poètica a les ferides personals.
L’escriptura com a acte d’empatia extrema
La primera incògnita que plana sobre la nova obra d’Aina Fullana és la frontera entre la realitat de l’autora i la ficció de la novel·la. En endinsar-se en territoris marcats pels traumes i la salut mental, la temptació de buscar paral·lelismes autobiogràfics és inevitable, especialment tenint en compte el bagatge de la seva primera publicació. Davant la qüestió directa sobre fins a quin punt l’obra exposa les seves pròpies experiències, l’escriptora es mostra contundent, establint els límits de la creació literària amb una claredat meridiana.
«Si em demanen si el llibre parla de mi o de la meva vida, la resposta és senzilla: no,» declara l’autora de manera frontal. A partir d’aquesta negació, construeix un discurs poderós sobre el vertader motor de la literatura. «Podem parlar de temes molt íntims i traumàtics sense que ens hagin passat a nosaltres. A mi, personalment, m’importen moltes coses a part dels meus traumes,» reflexiona. La veu de Fullana reivindica l’ofici d’escriure com un exercici de projecció humana: «De fet, crec que no es pot escriure sense una certa capacitat d’empatitzar o, com a mínim, d’imaginar personatges que no es corresponen amb la nostra personalitat i d’observar realitats alienes i posar-hi paraules».
L’entorn actua com un mirall implacable. L’escriptora no defuig els aspectes més foscos de la condició humana, sinó que els abraça com a material literari essencial. «En aquest sentit, m’interessen els temes incòmodes, el malestar, el patiment i la violència perquè n’estic envoltada, com tothom,» afirma amb rotunditat. «I perquè patir és humà i la violència s’ha de mirar de cara per entendre els malestars. Per tot això, cal que sortim de la nostra petita bombolla i explorem malestars aliens,» sentencia, traçant un full de ruta no només per a la creació, sinó també per a la recepció de l’art.
Aquesta immersió en el dolor de l’altre implica un pacte tàcit amb el lector. «Això és un exercici fonamental per escriure, però també l’hauríem de fer quan llegim. Entenc que de vegades necessitem sentir-nos identificats amb el personatge i també entenc, fins i tot, que de vegades el fet que sigui una història basada en experiències pròpies de l’autor o l’autora ens ajuda a creure’ns-la o a posar alguns temes damunt la taula,» raona. Tanmateix, reconeix el pes del passat: «I sé que el fet que la meva primera novel·la tingués una base autobiogràfica pot arribar a condicionar la visió que es tingui a partir d’ara de la meva obra».
«A mi m’importen o em preocupen més uns temes concrets perquè pel motiu que sigui els sent més propers i escric sobre això perquè ho vull comprendre i que ho observem junts»
– Aina Fullana
El reflex del patriarcat i la salut mental
Per a l’autora, la gènesi d’una història és un procés multifactorial on l’observació clínica i la sensibilitat es donen la mà. «Clar que sempre hi ha parts de nosaltres en tot allò que creem, pel simple fet que està condicionat per la nostra visió del món,» matisa. «Però també hi ha, darrere cada obra, un treball de documentació, o treball de camp, observació i, també, reflexió i imaginació. Escriure és aprendre i jugar. I llegir també ho pot ser».
Abordar un diagnòstic clínic des de la narrativa sense haver-ho viscut en primera persona requereix una precisió quirúrgica. «Per exemple, encara que jo no hagi experimentat un ingrés psiquiàtric i no tingui un diagnòstic clínic, visc en un món en què això passa i no m’és aliè,» detalla Fullana. L’elecció de les temàtiques neix d’una urgència comprensiva: «A mi m’importen o em preocupen més uns temes concrets perquè pel motiu que sigui els sent més propers i escric sobre això perquè ho vull comprendre i que ho observem junts».
Aquesta observació conjunta incideix directament en qüestions estructurals i sistèmiques, on la mirada feminista esdevé ineludible. «Alguns són temes molt presents en el meu context actual, sí,» assevera l’escriptora. Les paraules de la filòloga balear ressonen amb una franquesa ferotge: «Som una dona i veig violència patriarcal cada dia i l’he patida sovint». Sobre Emma, l’eix central del llibre, comenta: «No som n’Emma, la protagonista, però crec que totes les dones podríem entendre-la i fins i tot podríem arribar a sentir-nos com ella en aquesta lluita entre desig i rebuig cap a la masculinitat, per exemple».
Arrelament en una illa hostil i la crisi del model
El relat de l’alienació personal transita indestriablement cap a l’alienació territorial. La despossessió, l’absència d’un lloc segur i la pèrdua d’identitat planen sobre el llibre com una boira densa. Quan se li planteja com la turistificació extrema i la realitat mallorquina travessen les pàgines de l’obra, l’autora fa una dissecció social precisa de l’entorn.
«Tampoc no he crescut en un barri costaner de pescadors que hagi patit un procés de turistificació i gentrificació, però sí que visc en una illa que cada vegada és més hostil amb els residents i la cultura i la llengua pròpies,» denuncia. Així, l’origen de la seva literatura s’ancora fermament en la col·lectivitat: «En conclusió: les meves paraules, la meva visió del món, les meves preocupacions, no surten només de mi, sinó del que es comparteix».
L’autora estén aquesta reflexió a una escala global, identificant un dolor contemporani innegable. «Crec que actualment aquest sentiment de pèrdua d’arrelament i d’identitat s’ha generalitzat, sobretot als llocs que s’han convertit essencialment en destinacions turístiques, com les Balears,» reflexiona. Una pèrdua que també ofega «aquelles ciutats que cada vegada més veuen com persones estrangeres amb més capital que els residents o provinents de països amb més recursos hi compren cases i transformen el paisatge i la manera de viure, consumir, treballar i relacionar-se».
Escollir l’arxipèlag com a teló de fons no és un mer recurs estètic, sinó una presa de posició fonamentada. «Jo m’he inspirat en Mallorca perquè visc aquí i com a molts de mallorquins em preocupa aquesta pèrdua de patrimoni i de drets,» sosté l’escriptora. Davant d’aquest espoli, la paraula escrita actua com a trinxera. «També perquè crec que la literatura és una manera de reivindicar, precisament, aquests drets,» expressa amb convicció. A més, el seu passat acadèmic com a llicenciada en llengua es fa palès en l’ús reivindicatiu de l’idioma: «Per exemple, ambientar la meva obra a Mallorca em permet fer servir paraules i expressions que molts dels mallorquins coneixem, però que van desapareixent com a part d’aquesta pèrdua col·lectiva».
Preguntada sobre les recents mobilitzacions històriques sota el lema de Mallorca al límit, l’autora no amaga la seva adhesió emocional i ideològica. «Sí, m’hi sent identificada,» afirma rotundament. «Potser la sensació de col·lapse cada vegada és més evident i s’estén més entre la població,» avalua sobre el clima social. Malgrat el diagnòstic greu, assenyala espais d’esperança nascuts de la resistència civil: «Per sort, també sorgeixen col·lectius com Brunzit, a Palma, o Neura, a Manacor, que lluiten per recuperar espais per als residents».
«Sigui com sigui, intent tenir present una idea que vaig copsar del discurs de Remedios Zafra en una tertúlia a La coma fa uns mesos: el fracàs real és perdre el vincle afectiu i significatiu amb allò que fem,»
– Aina Fullana
La síndrome de la segona novel·la i l’horitzó
Succeir un debut aclamat i centrat en temàtiques dures, com va ser Els dies bons on es despullava l’impacte de les drogodependències, suposa un repte psicològic i creatiu de primer ordre. Enfrontar-se a la pàgina en blanc per parir De gran vull ser una casa no ha estat un procés immune al vertigen.
«Ha estat una experiència diferent, ni millor ni pitjor,» confessa amb calma retrospectiva. El viatge literari ha estat ple de llums i ombres. «Durant el procés he gaudit molt, però també m’han sorgit inseguretats i pors,» revela amb franquesa. Per il·lustrar aquest estat de vulnerabilitat, Fullana recorre a paraules alienes que va sentir com a pròpies: «L’altre dia, a Substack, Marc Cerrudo va escriure que publicar la segona novel·la és una mescla entre la vanitat i la por i m’hi vaig sentir molt identificada».
Com a antídot contra el pànic escènic literari, la novel·lista s’aferra a una màxima que blinda la seva essència creadora. «Sigui com sigui, intent tenir present una idea que vaig copsar del discurs de Remedios Zafra en una tertúlia a La coma fa uns mesos: el fracàs real és perdre el vincle afectiu i significatiu amb allò que fem,» sentencia, tancant la reflexió sobre les pors que comporta l’ofici.
El compte enrere per a la trobada amb el públic ja està en marxa, amb la sortida del llibre prevista per al 2 de setembre. L’agenda de presentacions de l’escriptora inclou parades clau per compartir aquest nou relat íntim i col·lectiu. «De moment, tenim una presentació a Drac Màgic (Palma) el dilluns 7 de setembre i una a Món de Llibres (Manacor) el dissabte 31 d’octubre,» anuncia l’autora mallorquina. Així mateix, la promoció saltarà a la península: «D’altra banda, el 18 de setembre participaré en un pòdcast a La setmana del llibre en català (Barcelona), on també parlaré de De gran vull ser una casa, entre altres coses».
