La directora Alba Bestard s’ha alçat la setmana passada amb el premi a Millor Curtmetratge durant la celebració de la 28a Mostra de Cinema Jove d’Elx. El guardó reconeix l’obra «Check Out», un projecte audiovisual de marcat caràcter social que explora de forma directa el fenomen de la massificació a Mallorca i analitza l’impacte del turisme. Des de la capital balear, repassem amb la jove cineasta les claus del seu èxit recent, les arrels de la seva passió pel setè art al costat del seu pare, el director Toni Bestard, i un futur prometedor on la reivindicació i el missatge s’imposen a la simple estètica buida.
La necessitat d’explicar la realitat més pròxima
L’obra guanyadora a Elx destaca per la seva contundència narrativa i el seu lligam directe amb el malestar ciutadà actual. La directora aclareix des del primer instant l’origen orgànic i gairebé urgent d’aquesta creació. ««Check Out» és un curt que va sorgir l’estiu passat perquè jo necessitava expressar d’alguna manera el que sentia amb tot el tema de la massificació turística que, al final, estava afectant la meva vida diària, perquè visc a prop d’un poble turístic. Vaig començar a escriure un guió i, bàsicament, és una manera d’expressar això», explica Bestard de manera oberta i transparent.
Davant d’un paisatge social que la interpel·lava constantment, la realitzadora va apostar per la brevetat com a arma comunicativa. «És un curt que bàsicament intenta tractar la temàtica des d’un punt de vista que puguem entendre. O sigui, tant el punt de vista dels residents com, en part, el punt de vista d’un turista que arriba des de fora. Intenta fer una reflexió sobre tot això i sobre quin és realment el problema», detalla l’autora sobre el procés de condensar un conflicte tan polièdric en set minuts.
«La meva idea realment és continuar aprenent, perquè estic estudiant encara. Vull veure molt de cinema, llegir molt, i poder nodrir-me per poder seguir«
– Alba Bestard
Més enllà de Mallorca: un missatge universal i empàtic
Malgrat el recorregut triomfal de la cinta, amb seleccions en esdeveniments de prestigi com l’Atlàntida Mallorca Film Fest i el Festival de Cine de Mar a Galícia, la jove insisteix que els premis mai van ser el motor que va originar el rodatge. «El primer festival en el qual vam estar seleccionats va ser el Maravíllame de Jerez, i la veritat és que, al final, el curt el fas perquè arribi a la gent d’alguna manera. Aquest curt no el vaig plantejar amb cap mena d’ambició pel que fa a festivals, o per créixer jo artísticament. Encara soc estudiant, el fet de fer curts ja era un regal, perquè m’omple poder-ho fer», declara amb humilitat.
Aquesta visió horitzontal de l’ofici fa que valori els reconeixements com una confirmació que el missatge ha estat rebut correctament. «Que reconeguin la teva feina és una satisfacció, i el que em dona a entendre és que el curt arriba a altres persones», valora.
Aquest abast geogràfic adquireix una dimensió política profunda per a la cineasta, que troba paral·lelismes inesperats lluny de casa. «Que arribi a persones fora de Mallorca, perquè si ens han seleccionat a l’Atlàntida que realment em feia molta il·lusió… però que altres festivals de fora puguin arribar a empatitzar, vol dir que és un missatge que arriba. A la Comunitat Valenciana tenen una mica el mateix problema, i per això crec que en el festival de cinema d’Elx els hi va arribar d’una forma diferent que a un festival, d’una altra part, d’Espanya», analitza Bestard.
Els inicis: d’una càmera als vuit anys a l’èxit de «Quimera»
La pulsió creativa d’Alba Bestard no és fruit de l’atzar universitari, sinó que es remunta directament als seus jocs d’infantesa. Quan se li pregunta pels seus orígens rere l’objectiu, la memòria la trasllada ràpidament als primers invents audiovisuals fets en companyia. «Sorprenia, perquè de petita ja havia anat fent curts. Amb vuit anys vaig fer un curt així amb una càmera, així una mica cutre… però eren curts per a nens que anava fent per passar-nos-ho bé», recorda de forma entranyable. Aquesta vocació es va anar polint a les aules: «A secundària sí que vaig fer algun curt per l’assignatura de castellà, perquè teníem un professor al qual li agradava molt el cinema».
El salt cap a una narrativa molt més estructurada i madura va arribar a les portes de la universitat. «Vaig fer un altre curt quan vaig fer el treball final de segon de batxillerat, que era el treball de recerca», exposa Bestard referint-se a «Quimera». Aquest projecte abordava una nostàlgia cultural compartida. «Era un curtmetratge sobre la història dels cinemes que hi havia hagut a la ciutat i que s’havien tancat o s’havien hagut de renovar. Vaig decidir fer un curt que d’alguna manera animés a la gent a seguir anant als cinemes. Vaig guanyar un premi, en el certamen literari Castellitx», assenyala amb orgull.
Tot i això, manté la perspectiva sobre la magnitud de l’obra: «Més que aconseguir treure bona nota pel treball final de batxillerat i els premis Castellitx, aquell curt no ha tingut gaire més recorregut, però sí que és veritat que es pot considerar una mica el meu primer curt una mica més de debò».
«L’important d’un curtmetratge és que vulgui transmetre alguna cosa… no m’agraden els curts que al final només se centren en l’estètica i no tenen cap missatge clar»
– Alba Bestard
L’aprenentatge a Madrid i l’explosió de la indústria balear
Actualment, l’autora compagina la seva identitat illenca amb l’estimulació formativa de la península. Les seves ambicions actuals no exigeixen precipitar-se, sinó per solidificar la seva veu autora a foc lent. «La meva idea realment és continuar aprenent, perquè estic estudiant encara. Vull veure molt de cinema, llegir molt, i poder nodrir-me per poder seguir. Crec que continuaré amb els curts de moment, perquè crec que són una bona manera per prendre contacte amb tot aquest món i aprens molt», reflexiona la directora.
Viu a cavall entre dos mons que li proporcionen energies molt diferents. «Madrid és un poc una jungla. Allà és veritat que és on s’està movent la indústria», adverteix Bestard. Així i tot, reivindica el talent i l’escalf que emergeix amb força a les Illes Balears. «Ara, per exemple, m’està donant molt suport Mallorca; que no m’ho donaria Madrid. Crec que també a Mallorca cada cop més hi ha més indústria, més gent volent fer coses. Crec que ara realment a Mallorca sí que és possible fer cinema», garanteix, dibuixant un escenari engrescador per als creadors que decideixen no abandonar la seva terra.
L’herència inesborrable de Toni Bestard i la responsabilitat del missatge
És impossible desxifrar la mirada cinematogràfica d’Alba Bestard sense esmentar la figura i la influència constant del seu pare, el cineasta Toni Bestard. Lluny d’una imposició, la transmissió de l’amor per les pel·lícules va ser un procés natural. «Amb el meu pare, des de petita, hem tingut en comú el cinema. El meu pare em posava pel·lícules i les vèiem junts. Després el vaig acompanyar diverses vegades a festivals i vaig veure una mica el que era aquest món… o de vegades passàvem una estona en un rodatge», rememora.
Segons l’entrevistada, aquest contacte directe des del quilòmetre zero ha estat definitiu. «El fet d’haver estat en contacte constantment amb aquest món ha fet que tingui més interès que no pas si hagués tingut uns pares que es dediquessin a una altra cosa. Sempre tenim un poc més, tenim una persona a prop que s’hi dediqui i que és d’alguna manera un referent», teoritza.
No obstant això, aquesta convivència estreta amb la indústria també li ha mostrat la cara més àrida de la professió. «Però també et dic, també et pot desanimar, perquè la veritat és que en aquest món del cinema no és tan fàcil… també es passen moments difícils, i això també ho he vist, però no m’ha desanimat per seguir», resol amb una fermesa envejable.
Tota aquesta experiència acumulada conflueix en el seu manifest personal com a creadora. Alba Bestard s’allunya totalment d’una concepció frívola del cinema i exigeix substància a cada pla. «L’important d’un curtmetratge és que vulgui transmetre alguna cosa… no m’agraden els curts que al final només se centren en l’estètica i no tenen cap missatge clar», sentencia.
El seu objectiu final resideix en el pòsit que l’obra deixa en qui la contempla. «Jo crec que és important que vulguis transmetre alguna cosa, sigui denunciar alguna cosa o tractar algun tema encara que sigui quotidià, com el procés de superar el dol d’alguna cosa… però que no sigui pla, que tingui una idea i que, al final, l’espectador acabi i digui: ‘Ostres, m’intentava dir això'», conclou la realitzadora.
Un compromís creatiu pur i incorruptible que, sens dubte, ha convertit «Check Out» en un testimoni essencial del temps present.
