Diumenge 15 de febrer, el Saló Parroquial del Port de Pollença es transformarà en el refugi de quatre dones invisibles. Parlem amb Alberto Baño, ànima de Teatro del Contrahecho, sobre el miracle de sobreviure deu anys damunt l’escenari, la duresa de la prostitució i la metamorfosi de Candy, el seu personatge més delicat.
El so ambient de la conversa denota proximitat, la d’aquells que ja se senten com a casa a l’illa. Alberto Baño, actor i productor de la companyia valenciana Teatro del Contrahecho, torna a Mallorca amb una obra que no és només teatre, sinó una “punyada” de realitat poètica. Després de vuit anys girant per escenaris com els de Manacor o Palma, l’obra recala ara a Pollença amb el pes de 185 representacions a l’esquena. Baño parla amb la passió de qui sap que té entre mans un material sensible, un mirall on la societat no sempre vol mirar-se.
Un eix de teatre social i tabús
La identitat de la companyia no és negociable. Des de València, han construït un camí on l’art i la denúncia caminen de la mà. “Som una companyia professional de teatre valenciana i tenim una estela de teatre social. Això vol dir que el nostre eix propi és el teatre social; tots els nostres espectacles tenen a veure amb temàtiques que són temes tabús o complicats a nivell social. Ens agrada posar-nos-ho difícil”.
Aquesta filosofia els va portar a gestar Segarem ortigues amb els tacons, un espectacle que l’actor defineix com a “molt dur, però molt emotiu, molt compromès i molt humà”. L’obra posa el focus en una realitat que ens envolta però que ignorem sistemàticament: “Nosaltres parlem de les prostitutes que podem trobar en qualsevol carretera nacional del nostre país, en qualsevol polígon, en qualsevol carrer. Són les prostitutes de les cunetes del nostre país; les prostitutes que són víctimes de tracta i que, en aquest país, són com a esclaves sexuals, que són quasi el 100% de les prostitutes del món”. Espanya, recorda Baño amb gravetat, és el tercer país del món amb major prostitució, i aquesta és la raó de ser de l’espectacle.
“Nosaltres fem un espectacle de teatre. Nosaltres no fem un teatre pamfletari ni fem un teatre de res; nosaltres fem teatre amb temàtica social”
– Alberto Baño
Poesia entre el fang i la prostitució
Tot i la duresa del tema, Baño aclareix que no busquen el pamflet polític, sinó l’excel·lència artística per arribar a l’emoció. “Nosaltres fem un espectacle de teatre. Nosaltres no fem un teatre pamfletari ni fem un teatre de res; nosaltres fem teatre amb temàtica social. El que contem és la història de quatre prostitutes que viuen en una cuneta. Contem la història de quatre persones, quatre dones que estan allí i que es coneixen”.
L’objectiu és “donar-los veu, traient tabús i estigmes”, però fent-ho a través d’una estètica elevadíssima. L’actor detalla que l’obra fuig del realisme brut: “Tot això mitjançant la part més artística: hi ha un vestuari que denota una part poètica, hi ha una música, unes projeccions… el text és molt poètic, és prou elevat. No hi ha nues, és tot el contrari. Els personatges estan vistos com si fossin deesses gregues, que va ser com ens vam inspirar: tot és molt blanc. No és un espectacle xavacà ni de carrer, tot el contrari: és poètic, elevat, hi ha dansa i hi ha coreografia també”.
El repte de Candy: “Un personatge molt delicat”
Per a Alberto Baño, pujar a l’escenari implica una transformació física i emocional profunda per donar vida a la Candy, una prostituta transsexual. “Al principi va ser prou complex, ara ja després de tants anys fent-la és molt senzill. Però sí que va ser, en el moment del procés d’assajos, un personatge prou complex al qual se li va dedicar molt de temps, perquè es va tractar amb molta cura”.
Aquesta cura va venir de totes les bandes: des de la direcció, l’autoria i el seu propi treball com a actor. “Candy va ser un personatge molt complex, molt delicat. Sense dubte va costar molt buscar per on sí, per on no, aquí ens hem passat, aquí ens hem quedat curts… molts dubtes, moltes preguntes. És un personatge difícil de crear, però molt memorable. És una de les meves creacions com a actor que tinc més arrelades, perquè és un personatge molt especial per a mi”.
La precarietat de qui viu de l’art
Però Baño no només és la Candy; també és el productor que ha de lluitar amb els números i la logística. Com a gestor de Teatro del Contrahecho juntament amb Pilu Fontán, coneix bé la cara B de l’ofici. “Gestionem a tots els nivells: des d’haver de carregar la furgoneta, llogar no sé què, el magatzem li ha passat no sé quantes coses, a aquest actor li ha passat no sé què… i per descomptat el finançament. Al final una companyia de teatre és una empresa”.
Davant la denúncia del sector sobre la precarietat, Baño és taxatiu: “Seria ridícul negar això. És una realitat, sense dubte. La cultura de vegades és menyspreada per les institucions, no està valorada com toca i això ho paguem nosaltres com a creadors i professionals que volem viure del nostre treball, però també ho paga el públic”. Argumenta que amb més recursos es podrien oferir millors productes artístics, ja que “treballem amb les emocions i treballem amb la vida”.
“Vull ser el que em posi la vida davant, un personatge que em sorprengui. El que vull és que pugui vindre un personatge nou que em sorprengui a ell i a mi”
– Alberto Baño
De biòleg a actor: un miracle de deu anys
La trajectòria de Baño és, si més no, curiosa. “Jo vaig estudiar biologia, soc llicenciat en Ciències Biològiques. Vaig treballar un poc i després ja vaig dir: mira, me la jug. I me la vaig jugar, vaig arriscar i fins al dia d’avui m’ha sortit bé”. Aquest èxit no el mesura en fama, sinó en continuïtat: “Portem deu anys de treball de gira contínua. Això és un miracle. Soc conscient, soc molt afortunat. Som molt currantes, treballem molt, però consider que hem tingut sort, perquè sostenir una companyia deu anys amb gira continuada és un privilegi”.
Malgrat haver treballat en sèries i audiovisual, Alberto es defineix “en un 95% actor de teatre”. Quan se li pregunta pel futur, respon amb l’obertura de qui estima l’imprevist: “Vull ser el que em posi la vida davant, un personatge que em sorprengui. El que vull és que pugui vindre un personatge nou que em sorprengui a ell i a mi”.
La connexió mallorquina i el futur
L’idil·li de la companyia amb l’illa és total. “Són un públic meravellós. A més, compartim llengua, però hi ha paraules que vosaltres utilitzeu que nosaltres desconeixem i a l’inrevés. Això sempre ens ha fet molta gràcia perquè acostumem moltes vegades a fer col·loquis o debats en acabar les funcions, i sempre preguntem: ‘Aquesta paraula què volia dir?’. Aquestes particularitats de la llengua són molt profitoses també”.
Actualment, la companyia no s’atura i té diverses produccions en marxa, com la comèdia CANVIAREM BOLQUERS SEGONS EL BOE, sobre les cures als majors, que esperen poder portar aviat també a Mallorca. De moment, la cita és a Pollença amb les cunetes, els tacons i la poesia de la supervivència.
