Les guitarres de Sidecars i el pop detallista i teatral de Miss Caffeina prendran Es Jardí Mallorca el pròxim 6 d’agost. La banda, formada l’any 2005 per Alberto Jiménez a la veu, Sergio Sastre als teclats, guitarra i sintetitzadors, i Antonio Poza a la guitarra i baix elèctric, és una de les formacions més representatives del pop alternatiu espanyol del segle XXI. El seu vocalista desgrana els gairebé vint anys de carrera del grup, la importància de la salut mental, l’activisme orgànic i els seus futurs projectes musicals.
Dues dècades i la frontera desdibuixada de l’indie
Alberto Jiménez inicia la seva reflexió sobre el pas del temps i el pes d’una llarga trajectòria musical. «La veritat és que ha passat rapidíssim. No tenim per a res la sensació de portar vint anys junts fent música, la veritat», confessa. «Ens consola una mica que el primer disc farà setze anys, o sigui que no sona a tant. Però tenim la sensació tota l’estona d’estar començant, amb la qual cosa ens fem joves contínuament», relata.
Sobre l’evolució de les etiquetes musicals en aquestes dues dècades, detalla com ha canviat el paradigma des dels seus inicis. «Encara sort que s’ha desdibuixat una mica el concepte indie, perquè sí que quan nosaltres vam començar era com menys permissiu. Ara jo crec que el que etiqueta la gent com a indie és superampli», declara. L’artista exposa els extrems d’aquesta definició a l’escena espanyola: «Pot estar des de La Casa Azul, que al final és com molt pop, fins a gent que encaixa més en el concepte indie, com Siloé, Arde Bogotá i tots aquests grups».
En aquest espectre sonor, ubica la posició de la seva pròpia banda al llarg dels anys. «Crec que nosaltres sempre hem estat una mica al mig d’una cosa i l’altra, algunes vegades per a bé i altres vegades per a mal. I sempre hem tingut tornades. Per a nosaltres el concepte de la música sempre ha estat molt pop», assegura. Així i tot, reconeix el lloc on se’ls ha ubicat sempre: «És veritat que hem estat sempre en el món indie o l’escena indie, ens han enquadrat aquí per on hem tocat, com hem llançat la nostra música i la resta». Tanmateix, qüestiona l’ús actual del terme a la indústria: «Avui en dia gairebé ho utilitza la gent per a fer un festival. Li posen l’indie sempre al final, o el fest, però realment què és la música indie avui en dia?».
«Ens eduquen per estar de dos en dos, ens fa por quedar-nos sols i parlar amb nosaltres mateixos, que és una cosa que jo crec que les noves generacions van fent més»
– Alberto (Miss Caffeina)
‘Buena Suerte’: La radiografia d’un dol
L’àlbum Buena Suerte, publicat a finals de l’any passat, es presenta com un treball profundament introspectiu i directe. «Més aviat és com la fotografia d’un dol sentimental», aclareix el vocalista sobre la temàtica central de les noves cançons. «Per circumstàncies bàsicament vitals que jo estava passant per aquest moment quan s’estaven fent les cançons del disc, i sense voler es va convertir en un disc conceptual pel fet que totes les cançons parlaven del mateix tema, de totes les fases del dol, totes desordenades i totes elles en onze cançons», descriu.
El procés creatiu ha implicat una connexió molt nua i frontal amb el públic. «Quan tu estàs parlant de la teva experiència i la teva vida, encara que sigui una cosa comuna a molta gent, al final és la teva experiència», afirma. «Sí que és veritat que jo crec que en utilitzar menys metàfora a les cançons, és tot més explícit i la gent ha connectat més, o ho ha entès més. Llavors, ha estat un exercici bastant guai de fer», afegeix. Tot i la intensitat d’aquest abocament emocional, assenyala la distància natural que es crea amb el temps: «Tu fas les cançons en un moment concret, després graves el disc i després fas la gira i potser estàs en un altre punt completament diferent. Però està guai deixar-ho allà i veure aquesta fase de la teva vida, aquesta època».
Dins la formació, la responsabilitat de la composició es divideix per aportar matisos. «El bo de Miss Caffeina és que som dos compositors i cadascú fa les seves cançons i hi ha com diferents visions d’una mateixa cosa», explica. «Les cançons del Sergio en aquest disc mantenen més les metàfores perquè sigui més lliure d’interpretació, però les meves en aquest cas em venia de gust no anar per les branques, sinó parlar directament i explicar directament el que estava passant».
Aquesta aproximació explícita serveix per obrir debats sobre qüestions generacionals i de salut psicològica. «Està parlat des d’un punt de vista en què es toca molt la salut mental o la introspecció o el per què sentim segons quines coses», reflexiona. «Per què ens apropem a relacions d’un tipus en concret i per què vivim coses d’una manera en concreta també pel món que ens envolta i per com hem après i de la generació que venim i el que ens han explicat que era l’amor o que era estar en una relació», aprofundeix el cantant.
El vocalista posa com a exemple una de les peces més punyents del treball. «Al final hi ha una cançó que es diu ‘Contacto Cero’ al disc que més que parlar de la ruptura en si o del dol en si parla de tot el que et passa, de tot el que sents quan de sobte et trobes sol després d’haver pensat en plural durant molt de temps i haver estat en parella durant molt de temps», explica. «Ens eduquen per estar de dos en dos, ens fa por quedar-nos sols i parlar amb nosaltres mateixos, que és una cosa que jo crec que les noves generacions van fent més».
Visibilitat, militància i el pes de la identitat
Respecte a la seva visibilitat i la participació habitual en esdeveniments de l’Orgull LGTBI, l’artista exposa la seva perspectiva sobre què significa ser militant en la cultura actual. «Sempre he estat gai. I ho segueixo sent fins que sigui el contrari», bromeja inicialment, per després aprofundir-hi. «No li dono massa valor a l’activisme que jo he pogut fer perquè hi ha gent que posa el micròfon a altres persones o a altres sectors o a altres col·lectius i els donen veu, però jo realment l’únic que he fet ha estat viure la meva vida com a homosexual i explicar les meves experiències a través de la música i estar en un món en el qual la música indie no era tan visible», indica.
La seva influència social ha pres forma de manera orgànica i per presència. «No ho he considerat tan com a militant o activista, sinó més aviat poder ser una mica el reflex d’altra gent o l’acompanyament d’altra gent», declara, alhora que reconeix el pes dels seus actes afirmant que «sempre he sabut que sent visible ja feia alguna cosa». Sobre la realitat actual i els temps que corren, llança una advertència: «Cal estar tota l’estona com reivindicant la teva identitat avui en dia i educant la gent que, per molt que es posin d’una manera o una altra, seguirem estant aquí». «No recordo un moment en què hi hagués una tranquil·litat total a anar amb la teva identitat allà on puguis, sinó que sempre cal estar com reivindicant, posicionant-se, i a més a vegades és una mica esgotador, però és el que hi ha», constata als seus quaranta-un anys.
Davant la forta polarització al món de la cultura entre els que exigeixen posicionar-se sobre qüestions sociopolítiques i els que prefereixen mantenir-se al marge, Alberto Jiménez aposta per la coherència personal. «Crec que cal ser natural. Si tu creus en alguna cosa i tens la necessitat de lluitar per això o d’exposar-ho està bé, és l’ideal de fet», expressa. «Em sorprèn molt que hi ha molta gent a qui no li interessa la política, també és el resultat potser de la política que hi ha hagut en les últimes dècades, i no parlar d’això en la seva música o en entrevistes ho veig fins i tot lògic», analitza.
Tot i aquesta comprensió, defensa fermament l’ús de la plataforma artística per a aquells que sí que vulguin banyar-se: «Si tens un altaveu que és la música que arriba a tothom i que és l’art que més arriba a la gent, i tens la necessitat de dir alguna cosa i estar d’acord amb alguna cosa o en contra d’alguna cosa, doncs tenir la llibertat de dir-ho sense la por de perdre seguidors o a perdre gent que vagi a comprar el teu disc». «El bo de ser un artista o un cantant a diferència, per exemple, de ser actor, és que és el teu projecte i la teva visió del món, de la música i de la vida», argumenta.
«Nosaltres fem la música que ens agrada, millor o pitjor, però mai se sap» «Tant de bo seguim tenint hits de tant en tant per estar altres vint anys més aquí».
– Alberto (Miss Caffeina)
De la pandèmia a Mallorca fins a la teatralitat en directe
Aquest agost, la banda tornarà a l’illa i compartirà l’escenari d’Es Jardí amb Sidecars, una formació amb la qual mantenen un vincle estret. «Sempre hi ha molt bon rotllo. A més, sempre estem molt a la par, hem tocat moltes vegades junts, hem col·laborat diverses vegades i sí que sentim que és una banda que és com del nostre moment», confirma. «Comencem més o menys i els admirem molt i la veritat és que sempre hi ha hagut molt bon rotllo amb ells», corrobora.
Pel que fa als diversos formats en què presenten la seva música, l’artista desgrana les diferències de l’experiència damunt l’escenari. «Ara hem tingut tot sales, que ha estat la bomba perquè feia molt que no ho fèiem, la data anterior va ser només de festivals, i se sent d’una altra manera, és tot el teu públic que ha vingut a veure’t a tu i a les teves cançons», narra. «Però sí que és veritat que l’energia que et dona un festival o un escenari gran és al·lucinant», contraposa.
El concepte escènic actual de Miss Caffeina ha evolucionat cap a un espai molt més cuidat. «Té un altre concepte amb ballarins, amb visuals, un poc més teatral tot ara», explica sobre la gira començada al febrer. «Ara quan anem en pla rock ho trobo molt a faltar, perquè crec que el concepte de la gira està molt guai, és el que sempre hem volgut i ho estem gaudint moltíssim», constata.
L’arxipèlag no els és estrany; de fet, van visitar Inca el 2021 i Calvià el 2020 sota les estrictes normatives de la pandèmia. «Tinc molt bons records perquè, malgrat el moment que era, de sobte veure que la gent volia anar a concerts i que de la manera que es pogués es feien era molt emocionant», recorda. «Valoraves molt més el ‘ostres, que fem això, ens dediquem a això i la gent ve en aquestes circumstàncies'», subratlla sobre aquell punt d’inflexió vital. Quant a altres intervencions musicals a l’illa, com els esdeveniments amb DJ sets recents, Jiménez deixa clar que és una feina que delega amb gust en els seus companys de grup. «Jo ho vaig provar en el seu moment i no em va agradar gens», confessa. «Ho demanen molt perquè volen l’artista posant música, però no és una cosa que m’agradi molt i vaig deixar de fer-ho perquè ho passava malament».
El desè aniversari de ‘Detroit’ i la imprevisibilitat de l’èxit
Amb la vista posada en allò que vindrà després d’aquest estiu i de la fase intensa de Buena Suerte, l’artista anticipa moviments imminents per a la banda. «Dins de poquet anunciarem una cosa que ens ve de gust moltíssim que té a veure amb l’aniversari de Detroit, que fa deu anys, i ho celebrarem», revela. L’impacte d’aquell àlbum no admet discussions per a la formació: «Va ser el disc que per a nosaltres ho va canviar tot i ens fa il·lusió fer com una celebració dels deu anys d’aquell disc».
Paral·lelament a les efemèrides, la creació no s’atura. «Com ja ha sortit el disc amb el seu concepte i les seves dotze cançons, ens ve de gust anar traient cançons noves que després seran un EP o una col·lecció de cançons que van sortint a poc a poc», avança. Aquesta nova onada creativa serveix també com a reacció: «També una mica de contestació al disc perquè el disc, encara que per a mi és el nostre millor disc, té una càrrega emocional molt pesada i com estem en un altre punt ens agradaria passar a una altra cosa».
A l’hora de plantejar-se la cerca de nous himnes massius al nivell de cançons històriques com «Mira cómo vuelo» o «Para toda la vida», el cantant es mostra totalment terrenal. «No aspirem que hi hagi un altre, mai ho hem pensat, d’anar a fer un altre ‘Mira cómo vuelo'», reconeix de manera humil. «Això és un moment concret i per moltes circumstàncies de sobte connecta amb la gent i es converteix en un hit, però no es pot preveure un hit», raona. I, efectivament, sobre fenòmens com «Para toda la vida», admet que «va ser superinesperat, la veritat». «Nosaltres fem la música que ens agrada, millor o pitjor, però mai se sap», conclou l’artista abans de acomiadar-se amb una declaració d’intencions: «Tant de bo seguim tenint hits de tant en tant per estar altres vint anys més aquí».
