La Galeria Reus de Palma es prepara per a una de les cites més magnètiques de la temporada. El 4 de juny de 2026, a les 18:00 hores, i en el marc de l’Art Palma Summer 2026, s’inauguren les exposicions individuals dels artistes Callum Green i Alejandro Javaloyas. És justament aquest darrer, el creador mallorquí establert a Tolosa, qui irromp a l’espai artístic amb Un cuchillo que no corta, una sèrie colpidora comissariada per Sofía Moises.
La trajectòria de Javaloyas és rica i inusual. Format des dels sis fins als divuit anys en dibuix i pintura clàssica sota l’ombra de mestres mallorquins com Ernest, Malena Tous i Antònia Oliver, la seva mirada va fer després el salt a l’audiovisual. Va llicenciar-se i obtenir un màster Summa Cum Laude per l’Escola de Cinema ESCAC de la Universitat de Barcelona, abans de retornar, l’any 2022, al perfeccionament de la seva pràctica pictòrica al Turps Art School de Londres. Ara, tot aquest bagatge conflueix en un projecte que parteix d’un registre de malsons recurrents anotats durant anys i processats, en un primer estadi, a través de models d’intel·ligència artificial. El resultat és un descens honest i despullat cap als abismes de l’inconscient.
L’arxiu de l’angoixa: de la tauleta de nit a la galeria
L’exposició no neix d’una recerca estètica buida, sinó d’una necessitat íntima de donar forma a les pròpies pors. Les imatges que componen Un cuchillo que no corta són l’encarnació física dels terrors nocturns de l’artista, un arxiu privat que finalment veu la llum. El mateix Javaloyas relata amb una franquesa aclaparadora l’origen d’aquestes obres:
«La meva exposició individual amb Fran Reus, que s’inaugura demà, és una expo titulada Un cuchillo que no corta, i és un recull de vint-i-quatre peces a llapis de color que estan inspirades en malsons que he tingut durant la meva vida. Normalment, tinc malsons recurrents i sempre solc tenir una llibreta a la tauleta de nit, i a vegades a la nit, quan em despert, apunt imatges, escenes, frases. Durant molts d’anys aquest arxiu privat ha estat com en l’oblit i va ser l’any passat que vaig decidir començar a recuperar aquest arxiu i utilitzar aquestes frases per construir imatges i generar aquesta exposició, que és una mica com una porta d’entrada a les meves pors més íntimes i a la meva part més vulnerable».
El llenguatge del malson: foc, religió i finitud
Les vint-i-quatre peces esdevenen finestres a espais on la lògica s’esvaeix, deixant lloc a l’instint i al trauma. La repetició de certs motius visuals no és casualitat, sinó l’eco d’una ment que processa les grans preguntes de l’existència humana. Lluny de buscar un relat tancat, les imatges reflecteixen la naturalesa caòtica i fragmentada dels somnis.
«Són totalment inconscients i irracionals», confessa l’artista, detallant el contingut de la mostra. «Algunes no són ni tan sols molt definides, però sí que hi ha elements recurrents. Accidents de cotxe, incendis, qüestions relacionades amb la religió, amb l’espiritualitat i amb la mort. Però supòs que al final, com tots els malsons, hi ha una reflexió de fons sobre el tema de la mort, el pas del temps i com afrontar aquesta idea de finitud. I que no hi ha res després d’aquest món».
Afrontar aquesta finitud a través del llapis de color transcendeix la mera pràctica plàstica per convertir-se en un exercici terapèutic profundament personal. L’art, aquí, s’erigeix en salvavides:
«Estic content amb la sèrie i al final és una part creativa on també hi ha una part de recreació que és molt terapèutica i molt autocentrada, no per una qüestió d’ego, sinó per una qüestió que al final extreus les pròpies vivències biogràfiques i són el material que tens més a prop per poder construir històries».
«Pel que fa a arts plàstiques, Mallorca és espectacular. Molt més interessant que Tolosa. A França hi ha molta activitat, però està molt centrada a París»
– Alejandro Javaloyas
La mirada cinematogràfica i la renúncia a l’etiqueta
Malgrat utilitzar tècniques tradicionals, l’espectador que s’enfronti a Un cuchillo que no corta hi percebrà una narrativa fragmentada pròpia de la pantalla gran. La petjada dels seus anys d’estudi a l’ESCAC és innegable i conforma el nucli de la seva visió compositiva, traslladant les eines del set de rodatge al llenç i al paper.
«En el meu cas, que tinc formació com a cineasta, vaig estudiar a l’ESCAC, això es veu en l’aproximació formal. Les peces són plans tancats, plans de detalls que semblen gairebé com fotogrames d’una pel·lícula més àmplia o d’una història incompleta», explica Javaloyas amb precisió. «I sí que és veritat que fins i tot en el cinema la forma de construir guions i de construir històries sempre sol estar molt relacionada amb la recerca personal, amb històries i vivències, tant en positiu com en negatiu, però que han tingut un impacte emocional en la teva vida, i després estires per convertir el personal en universal, amb l’esperança que això ressoni i remogui la gent que ho veu, perquè se sentin identificats amb aquestes pors, amb aquests traumes, amb aquests moments d’eufòria, de dol, de nostàlgia que tots vivim».
Aquesta fusió de disciplines fa que resisteixi qualsevol intent de ser catalogat en un sol moviment pictòric. Si bé els seus darrers treballs l’havien apropat a terrenys més teòrics, ell reivindica la llibertat absoluta d’adaptar l’estil a les necessitats de cada discurs:
«En realitat jo no em consider un pintor abstracte. Jo normalment faig feina per projectes i soc un artista multidisciplinari. Tinc formació en dansa, formació en cinema, faig música també… I al final no tinc un llenguatge visual de forma contínua durant tota la meva carrera, sinó que agaf un projecte, el desenvolup i trob la forma que es deriva de les necessitats d’aquest projecte en concret. És veritat que en els darrers dos anys havia fet feina amb una sèrie de poemes cromàtics que navegaven una mica en la pintura abstracta i la pintura expandida, però abans d’això jo havia fet molta figuració. La meva formació pictòrica és superacadèmica… Alguna gent que m’ha conegut ara més recentment m’associa amb l’abstracció i li sembla que hi ha hagut un canvi, que ha xocat, però no és una cosa que critic ni molt menys. Entenc que la gent t’etiqueta de seguida, però en el meu cas no és així».
L’adequació tècnica respon a l’exigència de l’obra. El malson exigia realitat tangibilitzada: «Cada projecte… l’estic tancant en any o any i mig el desenvolupament entre la idea i l’execució. Així que per a aquesta sèrie de malsons no tenia gaire sentit anar a l’abstracció geomètrica. No és un vehicle ni un llenguatge que ajudi, i per això vaig acabar fent dibuixos a llapis de color amb una estètica més fotorrealista i més acadèmica».
L’exili forçat de la crisi i l’escena mallorquina
La biografia de l’artista és, també, el retrat d’una generació travessada per l’adversitat econòmica. L’esperança dipositada en la indústria cinematogràfica va topar de ple amb la realitat del mercat, modificant el rumb de la seva carrera cap a nous horitzons europeus.
«Em vaig graduar en el 2009, que era just quan començava la crisi econòmica», recorda sobre aquells anys decisius. «Les productores que hi havia a Barcelona fent molta publicitat i cinema de cop van començar a tancar i era un moment laboralment molt complicat, on molts dels meus companys i jo vam haver de trobar altres camins per sobreviure i pagar el lloguer, i això et desvia del camí. De fet, hi ha molt poca gent de la meva promoció de l’ESCAC que encara s’hi dediqui en el món del cinema, que no és un món fàcil en el sentit que l’oferta laboral és limitada, és un món molt complicat. Jo no he arribat mai a desenvolupar un llargmetratge o no m’he dedicat professionalment en el món del cinema».
Aquesta desviació el va portar a Berlín i a Finlàndia abans d’establir-se a França. La decisió d’arrelar lluny de l’illa on va néixer obeeix a factors tant vitals com laborals, però manté una admiració profunda per la musculatura del circuit artístic balear:
«Quan vivia a Berlín vaig conèixer la meva parella, ell és francès, fa feina a la indústria aeroespacial, a Tolosa, i per això vam decidir mudar-nos junts a Tolosa, on vivim. Pel que fa a arts plàstiques, Mallorca és espectacular. Molt més interessant que Tolosa. A França hi ha molta activitat, però està molt centrada a París. Aquí a Mallorca, per la petitesa que té a nivell de població, la comunitat autònoma té un circuit de galeries privades superpotent internacionalment, que fan moltes fires, que són un referent a nivell estatal. Superdinàmic, i aquests esdeveniments crec que són positius en el sentit que congreguen molta atenció, tant de públic especialitzat, que això és guai perquè òbviament les galeries han de vendre, però també són una excusa perquè gent com els meus pares, la meva família, que no s’hi dediquen al món de l’art i que tampoc són col·leccionistes, diguin ‘hòstia, doncs avui a la tarda anem a l’Art Palma Summer, anem a fer una volta i a veure exposicions’. Crec que és una forma d’obrir portes i de fer-ho accessible per la gent, sempre hi ha vi, cervesa, pots fer una volta».
«El món en general hi ha massa soroll, anem molt ràpidament, tenim accés a xarxes socials, estem fent ‘scroll’ tot el temps i és difícil aturar-se a tenir idees i pensant en profunditat»
– Alejandro Javaloyas
Els ritus de la creació: silenci, aïllament i disciplina
La imatge romàntica de l’artista cedeix pas a la realitat crua del creador autònom que ha de compaginar la supervivència material amb la necessitat espiritual de pintar. El procés de Javaloyas requereix un compromís inquebrantable amb el seu espai de treball.
«Canvia molt i varia molt depenent del projecte. Jo en principi tinc una feina de dia perquè desgraciadament les arts plàstiques encara no paguen tots els costos de la meva vida i després tinc reservats els horabaixes i els caps de setmana per pintar», descriu detallant la seva jornada. «Tinc un estudi allà a Tolosa i el que faig és intentar anar-hi. Hi ha vegades que ets més productiu i vegades que ets menys productiu, però és veritat que si no hi ets i no hi vas, difícilment faràs cap feina. Personalment m’ajuda molt a cercar referents. M’encanta la mitologia grega, m’agrada molt el cinema, m’agrada la literatura… Escoltar entrevistes d’altres artistes o d’altres creadors… I sí que normalment una part important del meu temps d’estudi no és només pensant que faig o fet sinó consumint altres productes i d’aquí surten frases, idees, imatges que després desencadenen futurs projectes».
L’aïllament conscient esdevé la condició primordial per a poder sentir la pròpia veu en un món sobresaturat:
«M’adon d’espai, d’aquest estudi, perquè sigui un temps per a mi, en soledat, en silenci o amb música, escoltant, llegint, i això ho consider com una part activa del procés de creació. No és només activament dibuixar o fer receptes, sinó que és també tenir un espai segur, en silenci, de creació per a mi perquè puguin arribar aquestes idees. El món en general hi ha massa soroll, anem molt ràpidament, tenim accés a xarxes socials, estem fent ‘scroll’ tot el temps i és difícil aturar-se a tenir idees i pensant en profunditat».
Horitzons i constància
La mirada de Javaloyas ja es projecta cap al futur immediat, mantenint la tensió creativa com una necessitat irrenunciable. Rebutjant l’elitisme hermètic, busca en el contacte humà i en els reptes institucionals el vertader pols per continuar.
«Intent tenir almenys una mostra important a l’any. També com a motor, no tant per mostrar, com que al final el fet de tenir una data i un projecte per mostrar t’activa i et posa un límit per produir i no repenjar-te», conclou l’autor, abans d’enumerar els seus següents passos professionals. «Aquesta segona [fita] que això fa uns anys que m’ho vaig plantejar… és intentar presentar-me a convocatòries… tant de concursos de pintura com de residències artístiques. També és una forma de conèixer altra gent… gent molt important del món de la cultura, veuen el teu nom, et coneixen, i d’aquí es deriven a vegades invitacions per altres col·lectives o projectes. Ho intent fer cada any».
Sobre què està per venir un cop Un cuchillo que no corta obri les portes, el full de ruta és clar i prometedor: «A part d’això tinc el següent projecte, l’exposició individual a la Refinadora a Marratxí que va vinculada amb el fet d’haver guanyat el XXXVIII Certamen de Pintura de Sant Marçal de l’any passat… Després tinc una expo a París i una a Londres, estic esperant arribar a demà per ja tancar etapa i descansar una mica».
Una pausa necessària per a un artista que, després de viatjar per la foscor irreprimible dels seus malsons, finalment ens els lliura amb una llum de sinceritat punyent que, sens dubte, tallarà la respiració del públic.
