L’artista Alejandro Monge aterra a Palma amb ‘Synthetic Future‘, una exposició escultòrica d’estètica impactant que, sota l’aparença d’un relat de ciència-ficció, radiografia la realitat del nostre present. A través de personatges esgotats i desbordats per la tecnologia, Monge despulla la tensió d’una vida quotidiana accelerada, tot emprant materials industrials i mides colossals per donar forma al buit existencial contemporani. El pròxim 6 de juny a les 18 hores, LA BIBI Gallery es convertirà amb aquesta mostra en el centre neuràlgic de l’art contemporani a Palma.
La monumentalitat com a declaració d’intencions
L’exposició arriba a Palma amb una selecció d’obres que desafien l’espai arquitectònic. Segons detalla el mateix creador, la mostra està composta fonamentalment per escultures elaborades amb materials contundents i freds com el ciment, les resines, la fibra de vidre, l’acer, el formigó i la pedra volcànica. L’artista ha reunit en aquest projecte peces de producció recent, concebudes exclusivament durant els darrers mesos, entremesclades harmònicament amb algunes obres originades durant l’últim any per al Museu Pablo Serrano de Saragossa, on va exposar sota el títol ‘Synthetic Nature’. Aquesta fusió d’etapes creatives recents conflueix ara sota el nou concepte de ‘Synthetic Future’.
Les dimensions de les seves creacions no deixen indiferent l’espectador. Encara que la mostra palmesana inclou alguna peça de petit format, el veritable pes de l’exposició recau en l’escala: «Hi ha alguna peça petita i després molta peça gran, escultura ja més monumental de dos metres i mig, cent i pico de quilos. Vull dir, hi ha de tot», assenyala l’artista.
Aquesta magnitud titànica requereix entorns expositius amb característiques molt específiques, un repte tècnic i visual que ha trobat resposta a LA BIBI Gallery. El creador reflexiona sobre aquesta idoneïtat de l’espai: «Es va presentar una mica el projecte i, precisament perquè la galeria tenia un gran format resultava molt viable poder exposar-ho i fer-ho en les condicions que s’ha d’exposar. Perquè això en una galeria petita no seria possible». L’autor admet, de fet, que hi ha molt poques galeries a l’Estat espanyol amb sales diàfanes d’aquest volum capaces d’acollir les seves instal·lacions sense asfixiar-les.
Elaborar i domar aquestes peces és una tasca física intensa que requereix moltes mans i jornades laborals que, en setmanes d’exposició, s’allarguen des de les vuit del matí fins a la mitjanit. «En el procés, per exemple, ara mateix ja només per moure-la hem necessitat quatre o cinc persones… Quan vaig estar fent la peça de tres metres i mig d’altura, vam ser sis persones», detalla Monge, qui recorda que en les fases finals de producció i muntatge l’equip d’ajudants de taller pot arribar a la desena.
«Fa temps que intent no pensar on anirà a parar, sinó a l’inrevés. Produesc l’obra, produesc el que realment vull transmetre i vull exposar»
– Alejandro Monge
L’art deslligat de la destinació final
La creació de figures d’aquestes magnituds i pesos podria suposar un fre per a molts autors a l’hora d’imaginar el seu destí comercial, logístic o expositiu, però Monge manté una postura fèrria i inamovible respecte a la seva llibertat creativa. No dissenya absolutament res pensant prèviament en el lloc o en el comprador final. «Fa temps que intent no pensar on anirà a parar, sinó a l’inrevés. Produesc l’obra, produesc el que realment vull transmetre i vull exposar», confessa. La seva confiança artística rau en l’impacte visual incontestable del seu treball: «A mi m’agrada molt el gran format i crec que quan fas una cosa que crida l’atenció per les mides, per la raó que sigui, pots trobar el seu públic i el seu lloc. Llavors, s’ha fet una mica a posteriori».
Aquesta filosofia de producció lliure l’ha dut a iniciar grans col·leccions escultòriques assumint tot el risc, sense el suport previ d’una institució o una galeria garantida. Va començar la producció de la seva obra monumental per al Museu Pablo Serrano molt abans de tenir tancada l’exposició, com un pur acte de fe i necessitat expressiva. Va ser només a través del treball ja en ple procés de maduració que va presentar el projecte a la institució. «I va passar el mateix amb LA BIBI», subratlla, demostrant que la contundència del seu missatge acaba obrint i adaptant els espais a la seva obra, i no a la inversa.
Treballar constantment a aquesta escala l’obliga a una adaptació perpètua del seu entorn de creació a Saragossa. Actualment, disposa d’una imponent nau industrial de gairebé 500 metres quadrats, però adverteix que les parets sempre acaben cedint a la voracitat de les seves peces. «He anat canviant d’estudi a mesura que ha anat creixent l’obra; he hagut de fer créixer una mica la infraestructura», explica amb naturalitat. Calcula que aproximadament cada tres anys es veu obligat a canviar de taller per poder donar sortida a les noves idees. Ara mateix, reconeix que està a les portes de necessitar un altre trasllat per la manca d’espai vital. L’ambició dels seus formats no s’atura; ha arribat a produir i muntar instal·lacions imponents de quatre metres i mig de diàmetre i retrats excavats que assoleixen els tres metres i mig d’altura.
L’ansietat generacional davant d’un futur accelerat
Més enllà de la complexitat tècnica, dels quilos de ciment i l’exigència de l’acer, el fil argumental de ‘Synthetic Future’ batega a un ritme frenètic, gairebé patològic. Les escultures de Monge són l’espill d’una generació que es mou de manera funàmbula entre la fatiga extrema i la sobreestimulació digital. L’artista troba el seu llenguatge estètic a través d’influències molt marcades en la cultura visual contemporània: «M’inspir moltíssim en la ciència-ficció, m’agrada molt el cinema, en bec molt». No obstant això, el seu objectiu creatiu dista molt de la simple fantasia d’evasió; ell utilitza aquests codis per esbudellar el present. «És cert que a mi m’agrada veure una mica el meu treball artístic com si fos un cronista del meu temps», afirma.
La societat en què viu, les pors dels joves de la seva edat i els sotracs tecnològics són el seu vertader material de foneria. «M’agrada reflectir també la societat on visc, la generació de la qual formo part», argumenta l’escultor. Les seves obres revelen una angoixa densa, palpable i asfixiant cap a allò que està per venir de forma imminent, una reacció defensiva davant d’una realitat que corre més de pressa que l’enteniment humà. «Crec que reflecteix una mica les preocupacions d’una generació jove que ara mateix està una mica perduda mirant cap a un futur que arriba molt, molt ràpid, i que li preocupa», elabora Monge. Amb una lucidesa totalment esmolada, l’artista adverteix dels canvis que estan sacsejant els fonaments de la humanitat: «Veiem avenços superràpids, supervertiginosos ara amb la intel·ligència artificial, però abans ja es veien, i ara començarà amb la robòtica i amb altres coses. Així que el món està pitjant l’accelerador». Aquest escenari d’incertesa col·lectiva crea el que ell cataloga com una generació observadora que s’enfronta a l’horitzó «amb certa ansietat».
Aquesta asfíxia existencial es materialitza de manera explícita en l’actitud física dels personatges que esculpeix amb pedra i resina. Són éssers humans sotmesos completament a la tensió tecnològica, marcats per l’esgotament de la vida diària. «És un tema que a mi personalment sí que m’interessa, i intent reflectir-ho en totes les peces», assenyala l’artista. La composició escènica de l’exposició subratlla aquest missatge d’incomunicació total.
Dins la galeria, l’espectador no trobarà diàleg entre les figures. «Són personatges aïllats; si t’hi fixes, mai faig diversos personatges que interactuïn entre ells. Sempre és un únic personatge que està com una mica absent, com perdut en el seu món, envoltat de tecnologia, d’un cert buit existencial», descriu de manera molt gràfica la seva pròpia creació.
Aquest buit queda plasmat, des d’un enfocament diferent, en la monumental sèrie ‘Inverse Shape’. Aquesta col·lecció consta de retrats de gran format que no sobresurten, sinó que estan tallats cap endins de les roques, simulant motlles negatius o cicatrius profundes. Monge ho concep com una profunda reflexió sobre l’impacte passatger de la nostra espècie: «M’interessa també molt parlar una mica de la petjada que deixem a la història». L’artista descriu aquestes cares excavades com l’ombra d’una persona que ha desaparegut, un element visual que juga amb la percepció: en ser una peça invertida cap endins, els trets físics semblen canviar i moure’s orgànicament segons la perspectiva del visitant que hi transita al voltant.
«Són personatges aïllats; si t’hi fixes, mai faig diversos personatges que interactuïn entre ells. Sempre és un únic personatge que està com una mica absent, com perdut en el seu món, envoltat de tecnologia, d’un cert buit existencial»
– Alejandro Monge
Beques truncades i una logística de volada mundial
El procés de creació d’Alejandro Monge reclama espai físic i recursos d’enginyeria per arribar a existir, una necessitat innegociable que va topar de ple amb la logística nord-americana durant un període d’internacionalització. L’any passat va rebre una beca de creació atorgada pel Govern d’Aragó per fer una estada a Nova York. Les expectatives eren altes, i les institucions li van assignar un espai de treball a la cobejada Governors Island. Tanmateix, la pulsió gegantina de les seves escultures era totalment incompatible amb les parets d’aquella instal·lació. Tan bon punt va posar els peus a l’espai, l’artista ho va tenir meridià: «D’acord, molt bonic, però aquí no puc fer res». Lluny de caure en la paràlisi creadora, va utilitzar aquell trasbals a favor seu. Va dedicar aquells mesos clau a absorbir inspiració de la metròpoli i a posicionar el seu nom, assumint amb maduresa que el seu nivell de monumentalitat necessita un control industrial que «no es pot produir a qualsevol lloc».
El simple moviment geogràfic d’aquestes obres pesants és una odissea en l’àmbit del mercat artístic internacional. Malgrat el volum, les figures absents i angoixades de Monge han traspassat fronteres, viatjant fins a aparadors de Miami, Hong Kong, Taiwan, Corea i exposant-se arreu d’Europa. Transportar centenars de quilos d’art pel planeta «suposa un repte tècnic», confessa sense embuts. Aquestes figures d’una tona d’existencialisme sempre han de viatjar dins avions de càrrega internacionals, convertint cada fita expositiva en «una logística complexa i cara en tots els sentits». Però Monge llegeix aquesta aparent dificultat estructural com un filtre de qualitat.
Segons l’escultor, l’exigència mateixa del format selecciona el nivell dels interlocutors: «Jo crec que això, en part, fa créixer l’obra, perquè si tens obres molt senzilles de moure, qualsevol pot fer-ho, però quan l’obra ja és complexa en tots els sentits, només les millors galeries, o les galeries bones, hi comencen a tenir interès», reflexiona, totalment segur i orgullós del camí abrupte que ha triat per fer-se sentir.
Mallorca, el primer contacte
L’aterratge d’Alejandro Monge a Palma suposa una fita especial en el seu calendari, tant pel repte de dominar l’espai diàfan de LA BIBI Gallery com per la mateixa vivència geogràfica. És la primera vegada en la seva carrera que exposa en terres mallorquines i també suposa la seva primera incursió de treball conjunt amb l’equip de LA BIBI, on assenyala que l’estan tractant «superbé». A més d’oferir aquesta visió crua d’una humanitat atordida, Monge vol dedicar els seus dies a l’illa per alimentar-se del batec artístic del Mediterrani. A la seva llista de deures hi ha una visita obligada a les sales i exposicions d’Es Baluard per connectar amb la narrativa contemporània illenca. A més a més, mostra un interès absolut per la feina dels creadors locals. «Conec artistes com Bel Fullana o Fàtima de Juan… Em ve de gust veure una mica la feina d’aquesta gent d’aquí de qui m’agrada el que fan», reconeix, demostrant que el seu art, tot i fixar la mirada cap al buit i l’ansietat del demà, se sustenta plenament sobre les connexions humanes de l’avui.
