A Palma, el silenci d’una sala d’assaig només es veu trencat pel frec rítmic de les sabatilles contra el terra i l’alè compassat d’una artista que ha trobat la seva veu a través del moviment. Alícia Gibert de Juan, recent guanyadora de la III Beca Jóvenes Talentos del Festival Paco de Lucía Mallorca, es troba en un moment de transició vital: de la precisió minuciosa de la seva feina com a dentista a la llibertat expressiva que li ofereix l’escenari. Amb la mirada posada a Boston, on aquest estiu participarà en el Commercial Dance Intensive de Berklee College of Music, l’Alícia reflexiona sobre una carrera construïda amb esforç a l’acadèmia Angela Bruno Dance Factory, les pors de tota una generació de ballarins i la necessitat de reivindicar els estils clàssics en un món dominat per la immediatesa de les xarxes socials.
L’epifania del moviment: d’esportista a ballarina
La història de l’Alícia amb la dansa no va ser un amor a primera vista des de la infància més tendra, sinó una descoberta fruit de la curiositat adolescent. “Soc una nina que realment vaig començar a ballar fa uns deu anys aproximadament”, recorda amb nostàlgia. “Sempre havia fet molt d’esport i mai arribava a trobar quin esport era el meu, per dir-ho d’alguna manera. Finalment, vaig trobar la dansa en un campament d’estiu”. Aquell estiu ho va canviar tot. En tornar a casa, la determinació era clara: “Li vaig dir a la meva mare que m’hi havia d’apuntar”.
Aquest camí la va portar directament a les mans d’Angela Bruno, on va començar un procés d’aprenentatge que no sempre va ser fàcil. “Al principi em va costar”, confessa amb sinceritat. “Jo deia: ‘uau, jo no sé si això me’n sortiré’. Però a poc a poc em vaig aconseguir lliurar i vaig trobar el que realment m’agradava”. El que va començar com un hobby l’any 2018 es va transformar en competició i, finalment, en una vocació docent dins la mateixa acadèmia.
“L’estil més comercial sí que està en el seu auge per les xarxes socials, però el que seria l’estil més clàssic, el ballet o el contemporani, necessiten una nova generació que encara no està arribant”
– Alícia Gibert
La dualitat: entre el consultori i l’escenari
Un dels aspectes més fascinants de l’Alícia Gibert és la seva capacitat per habitar dos mons aparentment oposats. Mentre molts ballarins es veuen obligats a triar, ella ha mantingut la seva professió sanitària com a eix central, sense deixar que la dansa perdi el seu espai vital. “Sense adonar-me’n s’ha tornat la meva segona vida”, explica. “És veritat que no ho faig a temps complet; jo faig feina de dentista, però la dansa sempre ha estat amb mi aquests darrers anys”.
Aquesta dualitat li aporta una perspectiva madura sobre el seu referent i el seu entorn. Per a l’Alícia, la seva brúixola és clara: “Realment serien la gent que tinc al costat a l’acadèmia. Angela Bruno és la persona que més aspir a ballar com ella, a integrar tots els coneixements que m’ha pogut passar”. Però la seva xarxa d’influències no acaba aquí: cita la seva filla Olívia Blanch, a qui defineix com una “molt gran ballarina”, i la seva companya Nerea Fajardo, una figura fonamental en la seva resistència artística: “És la meva companya en el món de la dansa; si ella no hi fos, jo potser no estaria ballant des de fa un parell d’anys. Són rols que m’envolten i els necessit per poder nodrir-me”.
El repte de Paco de Lucía i el salt a Boston
La concessió de la beca del Festival Paco de Lucía no només és un reconeixement al seu talent, sinó també un repte que l’ha obligat a sortir de la seva zona de confort: el contemporani. “L’estil en què estic més còmoda és el contemporani, però he fet ballet, jazz i ara estic començant una mica de claqué”. El flamenc, però, era un terreny gairebé inexplorat: “És un estil que he tocat molt poc de primera mà; sempre ha estat un estil que m’ha agradat molt veure-ho, crec que s’ha de tenir un art per poder ballar-ho que consider que jo encara no he masteritzat”.
L’arribada d’aquesta oportunitat va ser un xoc: “És tot un honor haver estat seleccionada. No m’ho esperava, jo em vaig presentar per presentar-me, perquè a vegades tot és provar-ho a la vida”. Aquest estiu, el destí és Boston, una experiència que encara està processant. “He investigat la pàgina de Berklee i és un curs supercomplet amb un munt d’estils que tinc moltes ganes de provar. N’hi ha alguns que se me’n van un poc, i per això et diria que tinc més ganes encara de provar aquests nous que no sé ni com seran”.
“Tu surts d’aquí i ets la millor de la teva acadèmia, però te’n vas a la península o a Europa i et trobaràs a cent cinquanta o sis-centes persones que són millors que tu. És una de les indústries més complicades”
– Alícia Gibert
Una reivindicació del clàssic davant la dictadura del “comercial”
És impossible no preguntar-li sobre l’estat actual de la cultura a les Illes. L’Alícia es mostra crítica amb les tendències que prioritzen la imatge ràpida sobre la disciplina acadèmica. “Actualment, no crec que hi hagi tanta demanda pel que fa a voler aprendre ball”, lamenta. “L’estil més comercial sí que està en el seu auge per les xarxes socials, però el que seria l’estil més clàssic, el ballet o el contemporani, necessiten una nova generació que encara no està arribant”.
Segons la ballarina, hi ha una falta d’interès en el sacrifici que requereix el mètode tradicional: “Falta aquesta generació de ballarins clàssics que vulguin anar a l’estudi cada dia, estar allà quatre hores… El ball sempre estarà present perquè la societat el necessita, però els estils van i venen per les modes”. A més, assenyala la manca de programació institucional: “Actualment, aquí a les Illes hi ha pocs ballets durant la temporada que puguem anar a veure. Les companyies contemporànies no reben tanta publicitat i interès per part dels més joves”.
La cara B de la dansa: el mirall i la perfecció
La conversa s’endinsa en la duresa psicològica de la professió, un tema sovint romantitzat pel cinema. L’Alícia, amb la maduresa que li dona haver començat més tard, analitza aquests perills amb claredat. “He tingut una experiència molt bona perquè vaig començar a una edat on ja tenia una certa consciència i autoestima”, explica. “S’ha de tenir autoestima perquè estàs envoltada d’un munt de miralls, de molta gent que balla igual de bé que tu i les comparacions sempre hi seran”.
Admet que l’exigència física i mental és extrema: “Busques una certa perfecció que és molt difícil i és molt fàcil que t’afecti la ment el fet que no et surti alguna cosa”. Tot i això, creu que l’ambient ha millorat respecte a èpoques passades, tot i que la competició continua sent ferotge: “Tu surts d’aquí i ets la millor de la teva acadèmia, però te’n vas a la península o a Europa i et trobaràs a cent cinquanta o sis-centes persones que són millors que tu. És una de les indústries més complicades”.
Pròxims passos: de Burgos a Palma
Abans d’agafar l’avió cap als Estats Units, l’agenda de l’Alícia està plena. “Aquest dijous ens n’anem amb l’acadèmia a Burgos per participar en el Dance World Cup. Allà faré diverses peces: un solo de contemporani, un duo de jazz i un duo de claqué”. Però la seva cita més esperada a casa és el festival Palma Dansa, els dies 25 i 26 d’abril, on demostrarà el seu talent al costat de les seves companyes d’Angela Bruno.
L’Alícia Gibert és l’exemple viu que l’art no entén de compartiments estancs. Es pot ser dentista i, alhora, la millor promesa de la dansa de Mallorca. Només cal, com diu ella, “provar-ho a la vida”.
