Quan tenia quinze anys, un d’aquells horabaixes morts després de classe en els que anava a casa de la meva padrina jove, va encendre la «torre», va obrir el lector de CD i, mentre introduïa el disc i premia el play, simplement, em va demanar «a veure què trobes?». Ella era així, intentava interferir el menys possible en la teva opinió, tot i tenir-ne una de ben definida. M’estava descobrint Amaral.
Segurament, l’edat del «pavo» no em va deixar transmetre els meus sentiments de manera transparent. De fet, ni record les meves paraules després d’escoltar «Te necesito» per primera vegada. Però sí record tot l’endins que em va arribar aquell torrent de veu que, sense cap mena de dubte, segueix tenint Eva Amaral.
I aquesta només és una de les cents d’anècdotes que tenc, i qualsevol nin o adolescent dels anys 2000 té, amb una de les seves cançons com a banda sonora . Per això Amaral, és un d’aquests grups intergeneracionals i transversals del Pop Rock espanyol. Una qüestió que ja era evident abans de començar el concert. La diversitat generacional del públic. A Es Jardí hi havia qui encara ara són adolescents, els que ho eren el 2000, com jo, i els que, llavors, ja eren ben adults, com en Tino. I, durant el concert, tothom corejant les bandes sonores de les seves vides.
Des de la primera nota de «Sin tí no soy nada», la segona cançó que vaig escoltar aquell horabaixa, passant per «No quedan días de verano» i «Toda la noche en la calle», que hem cantat a tantes i tantes revetles. També va sonar aquella cançó que em va fer veure per primera vegada «Leaving Las Vegas» o aquell himne que em va acompanyar als inicis en el meu interès per la política: «Revolución». O «Salir corriendo», que m’emociona cada vegada que la sent. Fins i tot, la que escridassava a l’antic Bóveda de Barcelona amb els meus amics de la universitat i que canviàvem algunes parts de la lletra per fer-la encara més nostra. Doncs sí, tot el repertori que tothom esperava. Totes les cançons que ens han acompanyat a més d’una generació.
Bastaria això per concloure que el d’anit, va ser un espectacle inoblidable. Que ens vàrem deixar, la veu, les cames i la pell suorosa. Que el goig va ser ple. Però Amaral, no només va tocar el seu repertori de més de 25 anys d’èxits. És que ho va fer amb una qualitat sublim. Eva es va menjar l’escenari. Una autèntica diva. La seva veu encara aconsegueix que tremoli fins a la darrera de les teves cèl·lules. Fent que reaccioni fins al darrer pèl del teu bell en cada tonada. Tot acompanyada d’en Juan i de tot un equip que, com no havia vist fer a ningú, n’Eva duia escrit en un paper per no deixar-se ni els xofers que els han acompanyat, ni els treballadors que han muntat l’escenari.
Un concert de 10 que ens va regalar un viatge per les nostres vides i ens va fer rendir-nos als peus d’un grup i d’una dona que no només emana art, sinó que ens ha demostrat estar en un estat de forma sensacional. I, com en Nicolas Cage a Leaving Las Vegas, ahir a la nit haguéssim mort per Amaral.
