A les mans de n’Anastasia Egórova, l’argila no és només terra; és el sediment d’una vida de lluita, silencis i una vocació que va haver d’esperar el seu moment. Guanyadora del Premi Benet Mas 2026, aquesta artista d’origen rus que va trobar a Mallorca el seu «llevat» creatiu, es confessa en una conversa íntima sobre el pes de la responsabilitat, la duresa de la conciliació i l’alliberament de l’art conceptual.
Hi ha una fragilitat que només la duresa del gres cuit a alta temperatura pot protegir. Anastasia Egórova (Astrakhan, 1981) ens rep amb la serenor de qui ha entès que el camí de l’art no és una drecera, sinó una carrera de fons plena de renúncies. Mentre xerram, les seves mans semblen recordar el tacte de l’argila, aquell material que va descobrir de nina a la seva Rússia natal i que, anys després, brotaria amb força a l’illa que l’ha vista créixer com a dona i com a creadora.
El forat del pany i el piano de la responsabilitat
La vocació d’Anastasia no va ser un camí de roses, sinó una pulsió silenciosa que va haver d’esperar el seu moment durant dècades. «Jo de petita volia ser artista, el que passa és que no em donava el crèdit; pensava que potser no tenia talent o no sabia dibuixar», confessa amb una honestedat que desarma. Mentre el seu entorn la impulsava cap a altres disciplines, el seu cor bategava en una altra banda, literalment a l’altra banda de la paret.
«La meva millor amiga anava a classe de pintura i jo mirava pel forat de la clau. Mirava per aquell forat perquè volia estar allà dins amb ells pintant, però anava a piano. Els meus pares em varen comprar un piano i sentia una gran responsabilitat. Feia piano, però no m’agradava», recorda. Aquella nina, que ja carregava amb el pes de les expectatives, va tenir el seu primer contacte amb el fang en una excursió escolar a un teular: «Em va fascinar. Li vaig demanar a mon pare que em dugués fang a casa i vaig fer alguna cosa, però no hi havia mestres ni forns al voltant. No vaig poder fer res més, però se’m va quedar a dins la idea que volia ser artista». Aquell poal de terra va quedar com una llavor adormida: «Va ser com un llevat que després, aquí a Mallorca, va brotar».
«A Espanya encara no hi ha una cultura de ceràmica contemporània com la que pots trobar als Estats Units o a Anglaterra, on es valora molt més l’expressió artística»
– Anastasia Egórova
El «llevat» que va trobar el seu lloc a Mallorca
L’any 2005, amb 23 anys, n’Anastasia va aterrar a l’illa. No va ser fins que va veure la riquesa de la tradició local que aquella pulsió artística va trobar el canal adequat. «Quan vaig arribar, vaig veure que hi havia tradició ceràmica i oportunitats d’estudiar. Vaig començar a l’escola d’adults de Manacor, però ràpidament vaig voler aprendre més: volia el torn, els esmalts i tenir el meu propi forn». Aquella ambició la va dur a l’Escola de Pòrtol el 2006.
«Allà el meu mestre va ser Joan Pere Català-Roig. Ell em va donar els coneixements sobre esmalts, com coure, com fer la corba de cocció i em va assessorar per comprar el meu primer forn». Egórova recorda amb especial intensitat la transició de dependre d’altres a la sobirania del propi taller: «Una cosa és quan dus les peces a coure a un lloc i no t’adones de res, i una altra quan tens el forn a casa i l’has de manejar, cuidar i fer-ne el manteniment. Va ser una inversió emocional bastant important».
Durant anys, Anastasia va viure una doble vida: l’hostaleria per sobreviure i la ceràmica per sentir-se viva. «Vaig estudiar Turisme a Rússia i quan vaig venir aquí va ser fàcil trobar feina perquè parlava anglès. Però al mateix temps m’anava formant perquè tenia clar que volia ser artista». El trencament definitiu no va arribar fins al 2017: «Vaig deixar la feina i ja no vaig tornar mai més a l’hostaleria. Em vaig enfocar exclusivament en la feina artística».
Més enllà del siurell: l’art conceptual com a llenguatge
Anastasia defuig les etiquetes limitants. Es defineix com a artesana i artista alhora, gestionant fins a tres perfils de xarxes socials per separar les seves facetes de disseny utilitari de les peces més conceptuals. Tot i ser autodidacta en disseny, el 2010 ja venia joies de ceràmica en línia, inspirada per la subtilesa de la tradició japonesa. Però on realment se sent ella mateixa és en la metàfora visual.
«El que m’apassiona més encara és l’art conceptual, l’art metafòric», explica. Aquesta visió l’ha duita a exposar per tota l’illa: d’Incart a l’Art Nit Campos, passant per Felanitx i Palma. Així i tot, és crítica amb la percepció de la ceràmica a casa nostra: «A Espanya encara no hi ha una cultura de ceràmica contemporània com la que pots trobar als Estats Units o a Anglaterra, on es valora molt més l’expressió artística. Aquí encara estem en aquest punt on el fang es veu com una cosa folklòrica, tradicional o utilitària. No vull semblar altiva, però crec que s’ha de cultivar més aquest vessant contemporani».
El Premi Benet Mas: la satisfacció de ser mirada
Guanyar el Premi Benet Mas 2026 amb la seva instal·lació ha estat molt més que un guardó institucional. Per a una artista que treballa amb gres i altes temperatures, defugint els estàndards comercials, el reconeixement té un gust especial. «Què suposa? Suposa la satisfacció que la teva obra hagi estat vista. Que qualcú realment l’hagi mirada, valorada i hagi sentit que li tocava una fibra. Poder compartir el que has sentit i expressat, i que els altres ho trobin interessant, és molt guapo».
N’Anastasia aclareix que el seu treball no té res a veure amb la imatge típica que molts tenen de la ceràmica de Pòrtol. «Mai m’han demanat siurells. Consider els siurells i tota la ceràmica tradicional com a una catedral sagrada. La meva ceràmica és disseny contemporani, el que en anglès anomenen studio pottery. Normalment no faig feina amb fangs de baixa temperatura ni amb esmalts tradicionals. Faig gres i alta temperatura, amb dissenys minimalistes».
«Jo supòs que esperava un permís de l’altre, però al final vaig entendre que el permís ens l’hem de donar nosaltres mateixos. Els altres són els altres, no poden agafar aquesta responsabilitat»
– Anastasia Egórova
El permís que s’ha de donar un mateix
La part més punyent de la conversa arriba quan Anastasia parla del cost personal de seguir el seu somni. És l’exemple de la dona que no ha volgut renunciar a res, tot i les traves del camí. «Sempre he fet el que he volgut, però no ha estat fàcil mai. Jo no sé si se’m pot envejar», reflexiona amb un punt de duresa.
«Quan estudiava ceràmica, feia feina a l’hostaleria i tenia tres fills. Paria els fills, els alletava i ho feia tot; estava esgotada però satisfeta», confessa. En aquell moment de màxima pressió, l’artista va haver de lluitar contra la incomprensió més propera: «El meu ex em deia que ho deixàs com un hobby, perquè portar un negoci era molt complicat. Jo supòs que esperava un permís de l’altre, però al final vaig entendre que el permís ens l’hem de donar nosaltres mateixos. Els altres són els altres, no poden agafar aquesta responsabilitat».
L’enyorança i el preu de la distància
Darrere l’èxit i l’argila, hi ha una dona que mira cap a l’est amb els ulls humits. Anastasia es trenca un moment en parlar de les seves arrels i del pas inexorable del temps. «He estat tota aquesta setmana plorant. Al gener vaig anar a casa i vaig veure els meus pares envellits. Es fan grans sense jo, i és així de dur», reconeix. És el preu de l’artista que migra: la malenconia de la pàtria llunyana que es barreja amb la gratitud cap a la terra que li ha permès florir.
Anastasia Egórova no modela només per decorar prestatges. Modela per sobreviure, per donar forma al dolor i a la joia, i per recordar-nos que el fang més difícil de treballar és, precisament, el de la nostra pròpia llibertat.
Foto Anastasia: Valvanuz Ruiz
