El pati del Casal Solleric deixa de ser un lloc de pas per convertir-se en un fluid, en una partitura invisible que guia el moviment dels cossos. Des de UEP! Mallorca hem tingut l’oportunitat de conversar en profunditat amb l’artista peruana Andrea Canepa (Lima, 1980), qui aterra a Palma per primera vegada amb una proposta que desafia la percepció de l’espai arquitectònic. Sota el títol “Capfico“, Canepa desplega una instal·lació que es podrà visitar de del 20 de gener fins al 12 d’abril de 2026, comissariada per Beatriz Escudero.
No es tracta només d’una intervenció escultòrica; és una confessió íntima sobre com els objectes ens modelen. Canepa, resident a Berlín però amb una forta vinculació amb l’estat espanyol, ens ha obert les portes del seu procés creatiu en una entrevista exclusiva on es despulla intel·lectualment, revelant les tensions entre l’estructura rígida de l’arquitectura i la fluïdesa de l’experiència humana. Aquesta peça, creada específicament per a l’ocasió (site-specific), neix de la primera impressió física que l’artista va tenir en trepitjar el palau palmesà: la sensació d’estar entrant a l’aigua.
La immersió com a punt de partida
L’origen de “Capfico” resideix en l’observació minuciosa de l’espai. Durant la nostra xerrada, Canepa ens confessa que el Casal Solleric li va parlar directament a través dels seus desnivells. “Si un entra des de la porta principal, està com desnivellat el sòl del pati”, explica l’artista a UEP! Mallorca. Aquesta particularitat arquitectònica, on el visitant sembla emergir des d’un nivell inferior per anar pujant fins al centre, o descendir si entra per la part posterior, va ser el detonant de tot el concepte.
“Aquesta entrada o pujada al pati em va donar molt la sensació d’entrar a l’aigua. Que un entra o surt de l’aigua”, relata amb passió. És aquí on el títol de l’exposició cobra tot el seu sentit. “Capfico”, que l’artista entén perfectament com una “zambullida”, és la metàfora central que vertebra la instal·lació. Canepa proposa un moment de respir, un oasi dins la pedra seca de la ciutat. “Tinc entès que ‘capfico’ és un moment curt o espontani en què un entra a la mar i es refresca”, comenta, associant aquesta idea a la funció climàtica i social dels patis mediterranis: un lloc per al “respir”, un xapussó metafòric enmig de l’arquitectura.
Es tracta d’escultures de metall molt fines, que imiten el disseny i el gruix de les baranes existents al Casal. Aquestes peces es mantenen flotant, creant un nivell fictici de l’aigua que “travessa el cos del públic a mesura que la van travessant”
– Andrea Canepa
L’arquitectura com a coreografia imposada
Un dels punts més fascinants de la conversa amb Canepa és la seva visió teòrica sobre com habitem els espais. Per a ella, l’arquitectura i l’entorn no són contenidors passius, sinó guies actives del comportament. “Entendre l’arquitectura i l’entorn, els objectes amb els quals ens relacionem, com una espècie de partitura que guia els nostres moviments, com un score“, afirma amb contundència.
L’estructura metàl·lica que ha suspès al pati del Solleric funciona, doncs, com aquest text invisible que dictamina per on hem de passar. Es tracta d’escultures de metall molt fines, que imiten el disseny i el gruix de les baranes existents al Casal. Aquestes peces es mantenen flotant, creant un nivell fictici de l’aigua que “travessa el cos del públic a mesura que la van travessant”. La instal·lació esdevé un laberint, una construcció que es llegeix amb claredat des del balcó però que s’ha de viure i negociar des de la planta baixa.
La teoria dels ‘Affordances’: què ens ofereixen els objectes?
En un gir cap a la psicologia de la percepció, Andrea Canepa introdueix en l’entrevista el concepte de Affordances, desenvolupat per un psicòleg nord-americà als anys 70. És una idea clau per entendre “Capfico”. Segons ens explica, quan ens trobem davant d’un objecte, el nostre cos percep immediatament “què és el que el cos pot fer amb aquests objectes”, fins i tot abans de processar les seves qualitats estètiques com el color o la forma.
L’artista posa un exemple clarificador durant la nostra trobada: “Una cadira per a un adult pot portar-lo immediatament a asseure’s, però per a un nen petit que no pot aconseguir asseure’s, és un element que l’ajuda a aixecar-se”. En la seva instal·lació, aquesta teoria es materialitza en petits ornaments que surten de l’estructura principal, funcionant com “plantes aquàtiques” o elements de test. Aquests detalls estan mil·limètricament pensats per encaixar amb parts específiques del cos humà —genolls, caps, mans—, provocant una interacció física directa, gairebé inevitable, entre el metall fred i la carn del visitant.
El diàleg amb la història i l’artesania local
Tot i ser la seva primera visita a Mallorca, Canepa ha demostrat una sensibilitat extraordinària cap als detalls patrimonials de l’illa. A UEP! Mallorca li ha cridat l’atenció com l’artista s’ha deixat seduir pel treball de ferreria local. “He notat que és una cosa molt bonica a Mallorca, el treball de ferreria que hi ha a les baranes dels balcons”, assegura. Aquesta admiració es tradueix en la mimesi de les seves escultures, que dialoguen de tu a tu amb els elements decoratius del Casal.
A més, la connexió amb l’aigua no és només sensorial, sinó també iconogràfica. Canepa ha rescatat un detall dels frescos situats als tocadors de la planta noble del Solleric, on apareix un jardí amb un cos d’aigua i un petit faune submergint-se. Aquesta imatge ha servit d’inspiració per a la comunicació de la mostra, tancant el cercle entre el passat pictòric de l’edifici i la intervenció contemporània.
“He notat que és una cosa molt bonica a Mallorca, el treball de ferreria que hi ha a les baranes dels balcons”, assegura. Aquesta admiració es tradueix en la mimesi de les seves escultures, que dialoguen de tu a tu amb els elements decoratius del Casal.
– Andrea Canepa
Una activació performativa del cos
“L’escultura s’activa amb la participació del públic, definitivament”, sentència Canepa. Però per emfatitzar aquesta necessitat de moviment, l’exposició inclou una col·laboració amb dues ballarines i creadores, Maya Triay i Mariona Juama. Donada la complexitat del muntatge i els temps ajustats, la performance s’ha gravat en vídeo i es projectarà al mateix espai, funcionant com una invitació permanent perquè l’espectador s’atreveixi a habitar l’obra, a no ser un mer observador passiu. És una obra que requereix presència, que demana ser viscuda “in situ”, ja que la seva naturalesa experiencial fa que qualsevol registre sigui només un ressò de la vivència real.
Berlín, Palma i els vincles retrobats
L’entrevista també ens permet endinsar-nos en la trajectòria personal de l’artista. Malgrat viure a Berlín, una ciutat que defineix com a “molt estimulant” però difícil per penetrar institucionalment (“no he aconseguit jo del tot fer-me amb el teixit… entrar en l’escena així com més formal berlinesa”), Canepa manté vincles molt forts amb Espanya i el Perú.
Curiosament, tot i no haver trepitjat mai l’illa fins ara, la seva carrera va tenir un “tret de sortida” gràcies a Mallorca: la seva primera beca li va ser atorgada per la Fundació Miró de Mallorca. “La tinc molt present i va ser important per a mi”, recorda amb agraïment. Aquest retorn, ara com a artista consagrada que exposa al centre de Palma, tanca un cicle vital. Durant la seva estada, ha aprofitat per reconnectar amb l’escena local, visitant espais independents com Taca, i descobrint la feina de col·legues com Jordi, de Bombon Projects.
Un futur carregat de projectes
Mentre “Capfico” convida els mallorquins a submergir-se en el metall, Canepa ja mira cap al futur. El 2026 es presenta “carregadet”, amb exposicions a Tabacalera (Donosti) i una individual a Madrid amb la galeria Crisis. Tanmateix, el destí d’aquesta instal·lació específica del Solleric és incert. Com tota obra site-specific, la seva descontextualització suposa un repte. “Una vegada que es descontextualitza perd molt”, admet l’artista, tot i que deixa la porta oberta a adaptar-la a altres espais, potser a la seva galeria de València.
Andrea Canepa ens deixa amb la sensació que l’art, com l’aigua, ha d’adaptar-se al recipient que l’acull, però sense perdre mai la capacitat de modificar a qui s’hi submergeix. Una entrevista de UEP! Mallorca que reivindica la importància de l’experiència física en un món cada vegada més digital.
