L’actriu barcelonina de cor menorquí, Àngels Gonyalons, tanca la gira de ‘La corona d’espines‘ al Teatre Principal de Palma aquest dissabte 4 d’abril a les 18:00 hores, reivindicant la vigència de Sagarra i el paper de la dona madura a l’escena actual.
Ens trobem a la penombra del Teatre Principal de Palma. Àngels Gonyalons, una de les figures més completes de l’escena catalana, torna a casa per posar punt final a un viatge emocional que l’ha portada a habitar els versos de Josep Maria de Sagarra. Sota la direcció de Xavier Albertí, Gonyalons es posa a la pell de la Marta en una producció del Teatre Nacional de Catalunya que despulla les misèries d’una societat a les portes de la revolució. Amb una veu càlida, però ferma, l’actriu reflexiona sobre l’ofici, la identitat i el pes d’una obra que, tot i estar situada al segle XVIII, retrata les esquerdes del nostre present.
La música de la veritat en el vers de Sagarra
Abordar un clàssic en vers no és mai una tasca senzilla, ni tan sols per a algú amb la trajectòria de Gonyalons. «Al Teatre Principal podran veure un clàssic, que és La corona d’espines de Josep Maria de Sagarra. Crec que el més destacable és que és un discurs, malauradament, molt vigent», explica l’actriu. L’obra, escrita en vers, podria semblar una barrera, però la feina d’Albertí ha estat clau per trencar aquesta distància: «La manera com l’ha construït el director, en Xavier Albertí, és des de la veritat, no des del poema. I el denominador comú de la gent que l’ha vist i l’ha gaudit i l’ha aplaudit és que al cap de menys d’un minut ni t’adones que t’estan parlant en vers. Si entens la música subjacent, el discurs és molt potent».
Per a l’actriu, la força resideix en la precisió de Sagarra: «El discurs, a més a més, no té cap paraula gratuïta ni banal perquè tot t’ajuda a omplir-ho de matisos. Parla d’aspectes absolutament vigents: evidentment parla de l’heteropatriarcat, del poder dels homes en una època. Però també parla de revolució, de canvi, de com s’acaben les classes nobles i les classes més perjudicades agafen el poder, perquè se situa en l’època de la Revolució Francesa i en el moment de la guillotina».
«Qui té capacitat econòmica per anar al teatre i interès —i sumes les dues coses— és dona i és gran. I hem allargat tant l’esperança de vida que pens que ja hi ha un públic a qui li importa saber què li passa a la gent gran»
– Àngels Gonyalons
Marta: La redempció a través de la resistència
En el centre d’aquesta tempesta social hi ha la Marta, el personatge que Gonyalons ha fet seu durant aquesta gira. L’actriu es mostra profundament commoguda pel simbolisme que Sagarra va atorgar a aquesta dona: «Personalment em sembla molt agosarat i transgressor que l’autor, a principis del segle passat, li posi la corona d’espines a una dona. El simbolisme que té que ella, a través de la perseverança, la resistència i l’amor, aconsegueixi redimir una societat dura i miserable d’un poble, que ell ubica a Solsona».
Aquest personatge ha deixat una empremta profunda en l’actriu, que admet la dificultat de desfer-se’n ara que la gira arriba al seu final: «Estic molt ontenta; em costarà deixar aquest personatge, me l’estim molt, a la Marta». Gonyalons recorda amb humilitat el seu procés d’aprenentatge amb el vers: «He de dir que no hi estic acostumada, sí que vaig fer vers quan començava fa quaranta-cinc anys, després vaig fer només una altra cosa en vers fa potser quinze anys, i li tenia molt de respecte. Vaig pensar que era molt poc previsible que m’oferissin aquest paper. La veritat és que vaig estudiar molt, vaig arribar als assajos sabent-ho tot perquè dic: “ep, alerta aquí”. I no ha estat tan complicat; si fas la feina quan toca, no és tan complicat. Sobretot no ho és perquè insistesc que el discurs és tan potent i tan carregat de veritat i tan comprensible des dels nostres dies d’avui, que no ha estat complicat».
La maduresa i el sostre de vidre a l’escena
L’entrevista vira cap a la realitat de l’ofici, especialment per a les dones que superen els seixanta anys. Gonyalons no esquiva la crítica: «Hi ha d’edatisme; en el teatre i en el cinema moltíssim. Et trobes parelles on ell en té 60 i ella en té 35, que dius: “però bé, això què és?”. En cinema es veu molt. I en teatre és que, tradicionalment, no s’ha escrit mai per a la dona i per a la dona gran. No només és edatisme, sinó una misogínia o potser tot té una raó de ser: la dona en aquella època no estava al mercat laboral, per tant, socialment no li passaven coses, li passaven dins de casa».
Tot i això, detecta un canvi, especialment a Barcelona: «Últimament, veig companyies molt transversals en aquest sentit, que pens que és el que enriqueix perquè l’art i el talent no tenen edat. L’experiència és un grau, però l’art i el talent no n’entenen, d’edat». L’actriu assenyala una paradoxa del mercat cultural: «Qui té capacitat econòmica per anar al teatre i interès —i sumes les dues coses— és dona i és gran. I hem allargat tant l’esperança de vida que pens que ja hi ha un públic a qui li importa saber què li passa a la gent gran».
Malgrat la visió crítica, Gonyalons es considera una afortunada: «Jo no en puc queixar massa perquè soc una privilegiada, perquè ens agradi o no tinc feina i entenc que en els pròxims anys tinc compromisos, però som de les poques».
“Som petits tots: és petita Mallorca, és petita Catalunya… som petits tots, i per això pens que és molt interessant que fem molts intercanvis entre nosaltres perquè parlem, ratllem, xarrem, parlem el mateix”
– Àngels Gonyalons
Un final de gira amb accent illenc
Tancar la gira a Palma aquest dissabte 4 d’abril a les 18:00 hores té un significat especial. «Aquesta és la nostra darrera funció. Em fa especial il·lusió que sigui aquí; tenc molts d’amics i tenc família i em fa il·lusió. Jo soc barcelonina, però som menorquina, la meva filla és nascuda a Menorca i connect molt també amb la cultura especialment menorquina». Aquesta connexió es tradueix en una visió de conjunt de la cultura: «Pens que és important unir tot el que és la parla catalana perquè ens enriquim tots moltíssim. Som petits tots: és petita Mallorca, és petita Catalunya… som petits tots, i per això pens que és molt interessant que fem molts intercanvis entre nosaltres perquè parlem, ratllem, xarrem, parlem el mateix».
La funció de dissabte al Teatre Principal és la darrera oportunitat d’aquesta gira. No obstant això, l’actriu ens avança: «Sembla que a la tardor, vindrem amb altra obra, a Manacor, Palma i Inca. I això, la veritat és que em plau molt». El teatre està recuperant públic jove, un fet que Gonyalons celebra: «Crec que és gràcies a aquestes companyies transversals que es fan. Per mi ha estat una de les sorpreses més grans amb La corona d’espines: la gent jove. Sentir com s’emocionen, sentir els mocadors i com s’emocionen i com els arriba; per mi ha estat molt gratificant això».
La cultura com a trinxera i educació
Gonyalons clou la conversa amb una reflexió sobre la responsabilitat dels governs. «La cultura s’ha de fomentar i s’ha d’ajudar. Els governs han d’ajudar a això. No s’ha de viure de les subvencions, però s’ha de subvencionar la cultura que, possiblement, als governs tampoc els interessa perquè si tenim educació potser els tombem. Però és important ajudar a la cultura i ajudar a l’escola pública; és bàsic perquè tothom tingui accés al mateix».
Alerta sobre el perill de retrocedir: «A la gent, si ja no és fàcil accedir-hi o còmode, ara que la gent ha de lluitar per poder assolir un habitatge, per poder sobreviure… tinc la sensació que hem tornat a les cavernes. Si anem a cercar llenya i a cercar un cobert, com hem de mantenir la cultura viva?». Amb aquesta convicció, Àngels Gonyalons s’acomiada de la Marta aquest dissabte a Palma.
Foto: Felipe Mena
