Ánimos Parrec acaben de guanyar el Premi Enderrock Balear de la Crítica a grup revelació d’aquest any i dies abans d’aquesta entrevista feien el seu primer concert fora de terres mallorquines. El seu rock clàssic i les seves lletres, que expliquen la vida passada i actual del Pla de Mallorca i ironitzen sobre problemes que afecten als joves mallorquins com el del turisme, ha captivat a un públic mallorquí que enyorava grups d’aquesta mena. Parlam de tot això amb el seu cantant i guitarrista, Julià Picornell, i amb el baixista, Joan Font.

Aquesta entrevista arribarà més enllà de l’abast de S’Altra Música i la llegirà o escoltarà gent que no us coneix. Com definiríeu Ánimos Parrec?

Joan Font: Ens definiria com un grup de rock and roll, punk rock i amb una vessant més country, més d’arrel. Sobretot som un grup pensat per escoltar en directe perquè fem uns concerts similars i adequats al que és el disc i aquí és on es reconeix l’essència del que volem plasmar dins l’aura del grup.

En poc més de dos anys vos heu guanyat un extens públic a Mallorca. Una part important d’aquest èxit són les lletres, que retraten els sentiments de molts joves de l’illa.

Julià Picornell: Són unes lletres que difereixen del corpus líric de cançons que s’estan fent ara a Mallorca. Però això no ve només d’ara. Jo, normalment, quan era adolescent per cercar els referents que jo volia no els trobava per aquí. Havia de recórrer a grups com Kortatu, Eskorbuto, La Polla Records, The Clash o a bandes més clàssiques. Jo pensava que això no es podia fer a Mallorca, molt poca gent tractava aquests temes des d’aquest punt de vista. De jove no em veia amb cor d’escriure una cosa digna i ha estat amb els anys, l’experiència i amb el temps que hem tocat plegats que hem anat fent aquest camí. Molta gent se sent identificada amb els temes i la manera que els tractam i s’ho ha fet seu. En temes de lletres, els meus grans referents com a cantautors sempre han estat escriptors amb un bagatge molt narratiu com Bob Dylan, Leonard Cohen, Bruce Springsteen o Johnny Cash.

Faltava un grup com el vostre a l’escena mallorquina?

Joan Font: No sé si faltaven grups així, però nosaltres tocam d’aquesta manera perquè ens hem criat amb això. Potser a falta de referents a la nostra zona de confort hem hagut d’anar a cercar-los a altres llocs com al rock radical basc o al punk rock californià, que és el que hem anat escoltant nosaltres des de petits. Referents de rock a nivell local no n’hi havia tants, però sí que els hem trobat d’alguna manera a altres punts on ens podíem sentir còmodes. Gent com en Tomeu Penya o Ossifar podrien ser referents nostres.

Preneu com a referents aquests grups del punk rock i del rock radical basc però les vostres lletres, tot i ser crítiques, no són tan agressives i punyents com les seves. Podríem definir les vostres cançons com a retrats d’allò que passa a l’illa?

Julià Picornell: Jo sempre he dit que som un autor molt costumista i molt realista. El meu objectiu, tant quan faig narrativa com quan faig cançons, sempre és intentar ser molt objectiu. Com si fos un fotògraf que es posa a un lloc i retrata tots els elements que hi ha, sense alterar-los, caricaturitzar-los ni deformar-los. És cert que acabarà sent el meu missatge perquè soc jo qui posa la perspectiva, per això sempre intent que aquesta feina l’acabi fent l’oient des de la part que li pertoca. Les cançons quan s’emeten només estan mig fetes, s’acaben d’arrodonir quan l’oient les rep i se les fa seves. Una regla que sempre he tingut és no intentar ser capciós, no dur cap bandera ni convèncer del meu missatge. Simplement vull exposar allò que pens i si a algú li ressona fabulós, i sinó també.

Tot i fer aquest rock clàssic que recorda a grups americans, la vostra música sona a Mallorca. Sona al Pla i transmet una ruralitat.

Joan Font: Transmet una sèrie de sentiments que jo crec que són positius per a la nostra generació. Estem en un moment en el qual la identitat no està del tot ben definida i algunes de les nostres lletres te transporten una certa nostalgia a un món de la ruralia que està desapareixent i que ja no tots els joves poden conèixer. Definir que una cosa sona a un lloc és una mica arriscat però a nosaltres ens agrada pensar que allò local també es pot convertir en global, o almenys que cadascú dins el seu redol el pugui identificar com a propi. No som els únics que tenim aquest problema del turisme, però també parlam de com canvien les generacions, la gent, els costums i com ens adaptam els habitants d’un lloc als canvis.

En dos anys i mig heu publicat dos discs que han tingut bona resposta del públic. Què ha canviat d’un àlbum a l’altre?

Joan Font: El primer disc és molt narratiu i descriu molt bé tot el que passa i com interactuam amb el que hi ha en el nostre voltant. Dins aquesta interacció, el segon disc és més una reflexió de com l’individu es troba dins aquest canvi continu que hi ha dins la nostra Mallorca. No és que hi hagi un interès més reivindicatiu, sinó que ens n’adonam d’unes coses i les remarca més que en el primer. La diferència principal és la posició on l’artista es col·loca per veure la realitat i fer arribar el missatge a l’interlocutor.

Just heu tornat de Barcelona, on l’altre dia vàreu fer el vostre primer concert fora de Mallorca. Sembla que no és un mite això que diuen que sortir de Mallorca és difícil.

Julià Picornell: Possiblement per un grup d’aquí és difícil sortir. Però nosaltres no ens ho havíem plantejat intencionadament perquè estam molt a gust assajant a Sant Joan i tocant pels voltants i no aspiram a més. Si la nostra música arriba més enfora i algú li fa ganes que hi anem a tocar nosaltres estarem encantats, però no és una pretensió que ens ocupi gaire el temps.

Per Carles Grimalt / AMIC – AMIC – Redacció