El pròxim 2 d’octubre de 2026, a les 20 hores, el Teatre de Petra acollirà una de les propostes més íntimes de l’escena folk catalana contemporània. Nascuda a Menorca l’any 1993, Anna Ferrer pujarà a l’escenari amb l’espectacle ‘Anna solo‘. Es tracta d’un concert en solitari on s’entrellacen les cançons dels seus darrers projectes, com «PA» i «Parenòstic», juntament amb un repertori popular que l’ha acompanyada des dels seus inicis musicals. Pocs dies abans de la cita, l’artista revela la profunda metamorfosi personal i creativa que amaga la seva obra.
La defensa de l’obra extensa i la lentitud creativa
L’artista aclareix la naturalesa de la seva producció discogràfica, allunyant-se del consum ràpid i defensant el format de llarga durada. «Estic molt a favor dels discos. Soc una gran aficionada a escoltar discos sencers», afirma Ferrer. L’autora subratlla que la seva feina fuig de la immediatesa. «No tinc gens per costum escoltar cançons soltes. I de la mateixa manera m’he vist com a creadora, considero que necessito un disc sencer per poder explicar totes les arestes d’una mateixa idea», detalla.
Aquesta necessitat d’espai sonor coincideix amb el seu ritme vital i creatiu. «Soc una persona de digestions lentes i crec que els meus projectes també tenen aquest caminar lent i sòlid», reflexiona l’entrevistada. El projecte «PA» obeeix completament a aquests temps. L’artista reconeix que el desafiament principal és saber posar el fre. «Estic aprenent a aturar», confessa. L’autora explica que sovint la composició és un acte de gestió emocional. «Moltes vegades quan crees, crees també per necessitat i supervivència, i això t’agafa com t’agafa. Igual estàs enmig d’una gira, però tens una emoció que necessites canalitzar i la canalitzes component», indica. Ferrer admet que es troba en un procés d’avaluació constant d’aquest impuls. «Després estic aprenent a revisar tota aquesta cosa que es crea i a pensar si tot això que he creat és necessari compartir-ho», relata.
«M’interessen altres maneres d’actualització de la tradició. Diria que soc com un mussol, no estic tan prop potser d’aquesta tendència que hi ha a vegades»
– Anna Ferrer
El pa, el ritual familiar i el trencament d’un llinatge
L’eix central de les seves darreres revelacions pivota sobre l’herència familiar i el sentiment de culpa que l’ha acompanyat en el seu camí artístic. «Soc filla i neta, besneta de forners, i que des de molt petita m’ha estirat el lloc cap a la música», relata. L’artista descriu com el pas del temps ha evidenciat les conseqüències de la seva elecció professional. «Així com he anat creixent he anat veient que tota aquesta decisió per la música implicarà probablement que a la meva família el pa no tingui continuïtat», expressa.
Aquest fet ha suposat un conflicte intern greu. «Això m’ha anat generant contradiccions fins que he arribat en aquest moment en què veig més a prop el final, el tema que el meu pare i la meva mare ja són més grans i encara no, però està a prop el fet que deixin d’estar», assenyala. El pes de l’herència es va convertir en una càrrega emocional. «Sento aquesta responsabilitat que jo estic escollint que, el pa, deixi d’estar en mans del nostre llinatge», declara Ferrer.
La música, a través del projecte «PA», s’erigeix en l’eina per fer front a aquesta ruptura. «M’adono que necessito ritualitzar això per viure-ho amb lleugeresa i entendre que no tinc la responsabilitat realment que això sigui diferent, que soc lliure d’escollir un altre camí», assegura. Amb el temps, comprèn com la seva història personal defineix el seu acostament a l’art. «A la vegada començo a entendre de quina manera el pa m’ha travessat i em fa entendre la música i viure-la d’una manera concreta que té molt a veure amb l’ofici del qual vinc», reflexiona.
L’espectacle en viu cristal·litza aquest procés i compta amb la presència familiar. «És una absoluta nuesa, és una zona molt íntima, de fet ho fem amb el meu pare també a l’escenari, és un absolut ritual de traspàs, de metamorfosi i de digestió de tot això que implica deixar enrere un ofici tan ancestral», detalla. El pa no és només un concepte, sinó una realitat física i gustativa per a ella. «Em podria atipar de menjar només amb un oli molt bo, que no li faci falta companatge», manifesta sobre el producte essencial del forn.
El format de presentació anirà evolucionant al llarg dels pròxims mesos a l’arxipèlag. «Ara a Mallorca vinc tota sola, tocarem algunes cançons de PA, al novembre vindré només amb els dos músics i també ja tocarem tota la música de PA però sense l’escenografia, i el 2027 sembla que podrem venir amb tot a Mallorca també», informa.
Entre la tradició profunda i les tendències electròniques
L’artista menorquina manté una visió particular sobre el corrent actual d’agermanar el folklore amb la música electrònica. Ferrer es desmarca subtilment de propostes massives d’aquesta línia, deixant clar el seu enfocament personal i allunyat de les modes. «Jo realment estic tan vinculada a la tradició des de tan petita que no ho visc tant. M’ha agafat just en aquest moment meu de la vida, però que si no hagués estat tendència jo crec que hauria continuat fent el mateix», declara.
Reconeix el pes del moment cultural actual, però se’n distancia conscientment. «Entenc que hi hagi aquest moviment i està passant, i alhora jo crec que molt d’aquest moviment de la gent que tu m’has dit, tot passa per l’electrònica. I jo tal vegada no em sento tan dins d’això», apunta. La seva recerca apunta cap a altres horitzons menys digitals i més instintius. «M’interessen altres maneres d’actualització de la tradició. Diria que soc com un mussol, no estic tan prop potser d’aquesta tendència que hi ha a vegades», assegura.
«Tením un problema gros amb la massificació i gentrificació, i que això comporta greus problemes per les persones habitants a l’illa durant tot l’any»
– Anna Ferrer
Comunitat arxipelàgica, gentrificació i resistència illenca
El sentiment de pertinença i les relacions entre els creadors de les Illes Balears conformen una realitat paradoxal. «La primera direcció és més des de cada illa cap a la península. I després també crec que passa una cosa preciosa que és que a la península, especialment a Barcelona, ens trobem tots els de les altres illes», explica Ferrer. L’arrelament i la comunitat artística es produeixen lluny del lloc d’origen. «La comunitat crec que curiosament es crea allà. I evidentment, quan estàs a Barcelona i et trobes amb algú de Mallorca et sents molta casa», confessa. Això denota una forta individualitat insular que es dissol a l’exterior. «Al final tots els illencs tenim aquesta sensació tan forta de cadascú de la seva pròpia illa, que em sembla supernatural, vull dir que no tenim tant aquesta sensació d’arxipèlag», matisa.
Aquest vincle illenc s’ha vist reforçat recentment per les problemàtiques compartides a les Balears, un fet que va denunciar obertament llegint un pregó a Gràcia. «Tením un problema gros amb la massificació i gentrificació, i que això comporta greus problemes per les persones habitants a l’illa durant tot l’any, especialment en termes de habitatge i de recursos hídrics», adverteix. La cantant assenyala el canvi de paradigma dràstic al seu lloc de naixement. «Semblava que Menorca estava una mica fora d’aquest circuit, d’aquest problema, però hem vist com ha saltat cap aquesta turistificació», lamenta. La il·lusió de la preservació ha resultat ser fràgil per a la seva generació. «Mentre vivíem d’aquesta fama de ser l’illa verge, anàvem passant grans desastres per sota. Ara a través de la reivindicació que sentim que tots necessitem, ens fa sentir més units que mai entre totes les illes», assevera.
Dins d’aquest context de lluita col·lectiva, destaca l’esperança vital que troba en els nous moviments pitiüsos. «Hi ha un moviment superpotent que estic seguint de joves d’Eivissa, que em fa molta emoció, perquè era l’illa que donàvem més per perduda», indica. «I de cop sentir aquells joves que glossen, joves que fan escandalls redoblats, que es manifesten, que fan també sopars a la fresca», celebra Ferrer com un signe innegable de resistència cultural.
Aprenentatges compartits i l’arrelament en dues llengües
Durant la seva trajectòria, Anna Ferrer ha teixit col·laboracions amb figures de gran pes, com Marco Mezquida o Sílvia Pérez Cruz, dels quals extreu lliçons escèniques fonamentals. «El que més aprenc d’ella és que sempre comença un concert des de l’estat en el qual està a la seva vida, és a dir, no la veig forçant mai un estat de concert», observa sobre Pérez Cruz. Ferrer descriu aquesta praxi com una extensió transparent de la mateixa existència. «Crec que la música i pujar a l’escenari és una continuació de com ella està a la vida i que això és una manera molt amable de tractar-se, que permet estar tantes vegades damunt un escenari», assenyala. «Si estàs cansat, puges des del cansament, si estàs trist, puges des de la tristesa, si estàs alegre, puges des de l’alegria», exemplifica. Aquesta mateixa connexió pura l’experimenta amb el pianista menorquí. «Amb en Marco, té una capacitat d’escolta i joc altíssima, ho podria dir el mateix dels dos clarament, comencen des d’aquest estat que et permet estar des de l’escolta i el joc d’una manera molt lleugera i molt profunda», assevera.
Un altre factor que defineix l’autenticitat complexa de la seva obra és la convivència de llengües a l’hora de compondre. L’artista no defuig la polèmica que de vegades genera l’ús del castellà en certs circuits. «Quan estàs a països catalans cantant en castellà representa a vegades una espècie de decepció, poques vegades m’ha passat al revés», manifesta. Subratlla que fora de l’estat l’idioma no és en absolut objecte de debat. «A l’estranger no és un tema de conversa», sentencia.
L’autora argumenta que el seu bilingüisme creatiu respon estrictament a l’origen de les seves influències sonores en l’etapa formativa. «La meva relació musical amb les dues llengües té a veure molt en què la música popular m’arriba en català i la música més d’autor m’arriba en castellà, perquè des de molt petita escolto autors llatinoamericans especialment», aclareix. Aquesta divisió natural i orgànica marca el seu procés compositiu fins a l’actualitat. «La part poètica d’aquesta creació literària musical m’arriba en castellà, i la part popular m’arriba en català», puntualitza. Així, el punt de partida de la inspiració determina la llengua final de l’obra. «Quan componc més inspirada en la tradició de Menorca em surt en català i quan componc més inspirada en el poètic literari em surt en castellà per aquest referent llatinoamericà», indica. Finalment, l’artista clou la seva reflexió amb una contundent defensa del respecte cap a la seva pròpia identitat creativa i les seves arrels divisòries. «Decidir respectar-m’ho i no entrar jo amb els meus propis judicis», afirma amb seguretat. «El fet d’homenatjar a aquesta llengua materna, el català, que estim profundament, no vol dir fer callar l’altra», conclou l’artista.
