Antoni Llena, artista plàstic barceloní nascut el 1942, publica Memòries de fum (L’Avenç), un llibre on recorre la seva trajectòria vital i creativa des d’una perspectiva interior i fragmentària. El volum, escrit a instància de Joan Ricart, es presenta com un conjunt de textos on l’autor es proposa explicar la seva consciència artística a partir de records, pors, intuïcions i contradiccions. Lluny del relat lineal o heroic habitual en les memòries, Llena prefereix estructurar el llibre com un mural obert, ple de camins creuats i esbossos inacabats.
Records d’infància i amistat fundacional
Les primeres pàgines del llibre se situen en la Barcelona dels anys cinquanta. Llena descriu amb detall episodis de la seva infantesa, marcats per una economia domèstica precària i una sensibilitat aguda al pas del temps. La trobada amb Antoni Bernad, primer amic i company inseparable, marca un abans i un després. Una relació iniciada per casualitat, que va créixer en un entorn d’intimitat compartida amb la germana de l’autor i que, segons ell mateix relata, encara perdura setanta anys després.
Aquest vincle personal serveix per introduir una reflexió sobre l’amistat, l’aïllament, el creixement interior i la necessitat d’inventar un espai propi en un món que els semblava aliè. L’escola, la religió, els rituals socials són abordats des de la distància crítica d’algú que ja des de petit se sentia desfasat, o fora de lloc.
Art, política i un món propi
Llena dedica gran part del llibre a descriure com va desenvolupar una mirada artística des de la perifèria, tant en termes geogràfics com temporals. Reivindica la modernitat des de l’anacronisme i reconeix una aposta deliberada per viure “al món des de fora del món”. L’art és, per a ell, un acte carregat de sentit polític, però desvinculat de les opcions partidistes. Repassa influències, intuïcions i processos, sempre evitant l’afany d’autojustificació o èpica.
En lloc d’ordenar cronològicament la seva trajectòria, Llena opta per un format de «calaix de sastre», on s’hi barregen textos, fragments de lectures, reflexions, obres inacabades i records dispersos. El llibre ofereix així una visió oberta i incompleta, que vol ser més un vestidor que un retrat: un espai on el lector pot “vestir” l’autor amb els materials que ell ofereix.
La mort, l’escriptura i l’herència
El llibre avança cap a un terreny més íntim quan Llena relata com la mort dels seus pares, especialment de la mare, va suposar el naixement d’un impuls d’escriptura. A través del record d’un avi que també escrivia però va veure com els seus textos eren cremats, l’autor aborda el desig de deixar una empremta sense pretensions. Sense corbates ni disfresses, segons la seva pròpia metàfora, però també sense despullar-se del tot.
Memòries de fum arriba després de dècades d’activitat artística. Llena ha estat pioner de l’art conceptual a Catalunya, membre del Grup del Maduixer, ha exposat a institucions com el MACBA, la Fundació Miró, el Reina Sofia i el MOMA. El llibre, però, no és una crònica de la seva carrera, sinó un intent d’explicar què significa crear, viure i recordar des de la fragilitat i el dubte.
