Antònia Maria Perelló Ferrer assumia el 2024 la direcció de la Fundació Miró Mallorca. En aquesta conversa aprofundim en el repte de gestionar un llegat universal atrapat en un edifici ferit pel temps. Des de les urgències de Son Boter fins a les exposicions inèdites sobre la relació de Joan Miró amb els llibres, Perelló confessa la necessitat vital de reconnectar el geni creador amb el teixit social dels mallorquins.
L’horitzó de la Fundació Miró Mallorca s’aixeca entre els murs dissenyats per Rafael Moneo, els traços del Taller Sert i l’herència històrica de Son Boter. En aquest entorn on l’art es respira en cada escletxa lluminosa, Antònia Maria Perelló s’asseu per desgranar la realitat d’una institució immensa. La urgència per preservar el patrimoni s’entrellaça amb el desig irreprimible d’obrir les portes de bat a bat. Un relat apassionat sobre les llums i les ombres del present, i una declaració d’intencions inalterable cap al futur.
El diagnòstic: trenta anys i una «mà de metge»
Assumir la direcció d’una entitat d’aquestes dimensions implica enfrontar-se a una maquinària on el pes de la història topa amb les limitacions del dia a dia. El diagnòstic inicial de Perelló va revelar un escenari complex.
«A veure, jo crec que un 80 % era l’adequat i el mateix que jo pensava que es podia fer, o que s’havia de fer, és el que estem fent i, per tant, està bé», relata la directora recordant el projecte que va presentar el 2024. «El que he trobat són moltes més coses per fer, que havien d’estar possiblement en aquest primer projecte. Però en principi el que era el diagnòstic, d’on estava i què és el que calia fer i com s’havia de fer, estava ben diagnosticat».
No obstant això, el desgast de tres dècades exigeix intervencions estructurals urgents. La realitat demana acció. «Continua necessitant mà de metge. Sí, la fundació necessita mà de metge», confessa amb rotunditat. «És un lloc emblemàtic, amb moltes responsabilitats que passen òbviament per sobre de Miró, però també passen per tot el llegat patrimonial que té la fundació, i després té també aquesta responsabilitat afegida de la difusió del que és Miró i del que és la fundació realment. Tota la fundació, clar, té trenta anys, en trenta anys han canviat les maneres d’entendre el que és un museu, per exemple, la manera d’estructurar els departaments. Hi ha moltes coses que s’han fet més complexes perquè també el públic s’ha fet més complex i la societat en general s’ha fet més complexa i s’han d’atendre més fronts».
Aquest impuls xoca amb una arquitectura humana estancada en el temps. «Per atendre totes aquestes coses és un tema no només de diners, sinó també de tenir les eines adients. Això vol dir bàsicament els equips», puntualitza. «I la fundació, que això és una dada pública i, per tant, no tenim per què amagar-la, bàsicament té els mateixos mitjans que tenia quan va obrir. La plantilla és idèntica a fa trenta anys. Aleshores clar, amb aquest temps hem de veure que tantes necessitats com hi ha, com el que se’ns demana o es pretén que sigui un museu contemporani, s’ha de poder impulsar».
«Que la gent se’n recordi que hi som, que s’animin a participar de les nostres activitats, que es facin amics nostres, que volem que la fundació sigui molt oberta»
– Antònia Maria Perelló
Les ferides de l’arquitectura i l’amenaça de l’aigua
El llegat de la institució transcendeix els llenços. L’arquitectura és una obra d’art vulnerable que demana atenció i un finançament capaç d’aturar el rellotge. «La fundació té tres edificis magnífics, començant per aquest en el qual estem de Moneo, el Taller Sert i Son Boter. Però aquests edificis també per la seva edat, tots necessiten una revisió, una cura».
La lluita contra els elements naturals i l’expansió urbanística ha estat titànica, especialment a l’antiga possessió. «Aquest any passat ens hem dedicat, gràcies a un ajut molt important que ens va venir del govern a través de la taxa turística, hem pogut fer una obra llargament desitjada que era posar al dia Son Boter. Son Boter tenia un tema d’humitats molt important, perquè no oblidem que és una finca antiga, és una finca del segle divuit. Òbviament, aquestes cases estaven assentades damunt de la terra directament i xuclaven tot el que els hi venia per baix i evaporaven als estius».
L’entorn de la fundació s’ha transformat, convertint-se en una amenaça silenciosa. «Què ha passat aquí? Que amb la quantitat de xalets i llocs nous, ja no és només l’aigua de la pluja. El terreny de Son Boter ha estat absorbint aigua de totes les cases que s’han construït al voltant de la fundació Miró. I, per tant, aquests nivells d’aigua són molt alts i s’ha de procurar doncs que puguin evaporar a la mateixa velocitat que entren», detalla Perelló.
Mentrestant, la joia arquitectònica contemporània no s’escapa de les cicatrius. «El Taller Sert també té unes certes incidències que també són objecte de manteniment, i l’edifici Moneo, ens sembla nou i modern, però la veritat és que es va inaugurar el 1992. I ja el que són les instal·lacions, els subministraments, començant per l’aire condicionat. Està tot en un moment en què s’han de renovar aquestes coses». Aquí és on la direcció va topar amb la realitat més crua: «Tal vegada aquí hi ha hagut una de les parts més importants de la meva sorpresa. Jo venia disposada a mantenir, conservar, però no a restaurar. Però bé, ho hem fet i ho estem fent i garantirem evidentment perquè això és una responsabilitat que tenim».
L’aïllament local i la devolució d’una espurna màgica
Durant massa temps, Miró ha estat un imant universal, però sovint invisible per als seus propis veïns. Aquesta contradicció ha marcat la filosofia de la nova etapa.
«Això és el que volíem aconseguir justament. La fundació sempre ha estat un lloc molt important i de gran rellevància, però la veritat és que era més coneguda pels turistes que per la mateixa gent de Mallorca i per la gent d’Espanya. Encara hi ha gent que arriba aquí i diu, ‘ah, doncs jo no sabia que això existia’, i no són precisament els turistes els que diuen això», reconeix la directora. «Nosaltres, clar, hem donat prioritat sobretot a aquest teixit proper, que és en el que feia més falta que ens hi fiquéssim. Ja ho havia dit altres vegades: venien turistes de per tot arreu del món, els que no venien era la gent de Mallorca». Per curar aquesta desconnexió, l’estratègia s’ha basat en l’emoció i l’agraïment cap al creador.
La intimitat de l’artista s’ha explorat a fons amb les darreres propostes expositives sota el títol de ‘La guspira màgica’, on els petits objectes personals han pres el protagonisme al costat dels seus col·legues. «A vegades aquestes guspires han estat una peça de música, o una poesia, o fins i tot un amic. Fins i tot els seus col·legues es van convertir en guspires per a Miró, o sigui ells s’anaven retroalimentant els uns als altres. I en aquestes dues exposicions el que hem volgut és que no sigui un discurs aïllat». En aquest trajecte de connexions personals destaquen grans noms. «Per això hem presentat Kandinsky, Léger, Klee, hem pogut tenir la sort també de poder obtenir aquests préstecs, també hem tingut Braque«.
«Era una part li devíem a ell, a Miró. És increïble que, sent l’important que és Miró per a l’illa, hàgim esperat tantíssims anys a voler-li fer aquest record, a recuperar aquesta figura i, entre tots, fer-nos conscients del que tenim i del que va ser la generositat de tant de Miró com de la seva esposa en deixar aquest llegat en aquesta illa. Per tant, era una cosa que se li devia».
De tots aquests referents, un nom ressona amb força. «Ara en aquest moment tenim una obra de Modest Urgell, que va ser un personatge importantíssim per a Miró, va ser un mestre quan ell encara estudiava a la Llotja de Barcelona, i que Miró ha recordat tota la seva vida, inclús en els seus escrits ho ha dit: ‘aquells horitzons que feia Modest Urgell, plens de solitud, de vegades només amb una estrella o de vegades només amb una lluna, jo els he recordat tota la meva vida’. I a més estan tots penetrats d’aquest esperit solitari que Miró va arrossegar tota la seva vida».
«Volem sobretot que la gent se senti tan orgullosa de la Fundació Miró com ho estem nosaltres»
– Antònia Maria Perelló
La Nit de l’Art i l’aposta pels nous llenguatges
Quan arriba el setembre, Palma bull, però la Fundació marca el seu propi ritme. «La Nit de l’Art és la festa del centre de Palma, aquí on com sabeu hi ha aquella quantitat absolutament espectacular de persones que ens agrada que hi siguin, però que també ens agradaria veure’ls a la resta dels dies de l’any. Nosaltres el que sempre fem per la Nit de l’Art és fer-ho coincidir amb la inauguració de les nostres exposicions de la nova temporada, però el mateix vespre de la Nit de l’Art nosaltres no hi som perquè l’interès està posat òbviament en el centre de Palma».
Aquesta distància geogràfica es compensa amb una programació arrelada en la memòria i en la terra, donant veu a creadors que dialoguen de prop amb l’univers mironià. L’aposta passa per a joves talentosos i conceptes profunds.
«Tenim tres aportacions. Una és la figura d’una Isabel Servera, que és una noia mallorquina, que està treballant, i ha estudiat a Barcelona», explica Perelló. «Ella treballa sobretot amb llatra, aquesta fibra tan treballada, tan peculiar i tan pròpia d’algunes zones de Mallorca, ella ve de la zona d’Artà. I fa unes formes absolutament personals utilitzant aquesta tècnica que a ella li interessa, per una part pels objectes que pot generar, però també pel que té de tasca… pel que implica de comunitat». La memòria artesanal esdevé fonamental: «Ella ens explica que aquestes feines es duien a terme a les cases d’Artà, les dones es reunien a teixir i a fer llatra en comunitats grans, aquí on xerraven, cantaven, passaven hores. I això és molt bonic, és molt interessant recordar-ho i no perdre-ho».
Des d’una altra latitud conceptual arriba Carlos Casas, qui presentarà dues peces audiovisuals. «Té molt a veure sobre l’Àfrica i aquestes rutes dels elefants que es desplacen per anar a morir a un lloc determinat. Ell ha volgut entrar molt també en el món d’aquestes tradicions, costums ancestrals i també en el món dels animals». L’altra pel·lícula de Casas enllaça directament amb la literatura històrica de l’illa: «Està feta sobre l’obra d’Anselm Turmeda, la Disputa de l’ase, que és aquella obra en la qual és un frare que va per un camí i troba els animals que estan intentant trobar el rei… Es converteix en un diàleg entre qui són millors, els animals o els homes».
L’edifici Moneo, finalment, acollirà la proposta sensorial del nord-americà Pedro Torres. «Ens farà una instal·lació molt sensible, visual, a nivell de sentits, molt impactant, en la qual per una part intervindrà el color vermell, com un color propi de Miró, i per l’altra intervindrà el reflex de la llum en aquesta aigua que rodeja tot l’edifici Moneo».
Teixir comunitat: els ‘Amics’ i els llibres inèdits
Per trencar el cicle de visites purament turístiques, l’esforç s’ha abocat en crear lligams duradors. «Hem construït per a la fundació un grup de persones properes que són els amics. Quasi tots els museus tenen un grup d’amics del museu. Aquesta gent constitueix com un coixí, com un estímul, com un saber que treballes per una gent que està interessada… que comparteix, doncs, les inquietuds i les ganes de fer coses».
Amb diverses categories que van des de la quota bàsica fins a mecenes i benefactors, el projecte ha superat el centenar de membres en pocs mesos. «El que fem és que organitzem visites prèvies a les exposicions amb els artistes… Després el que també intentem fer és aconseguir-los avantatges per visitar ARCO, per visitar fires d’aquestes grans».
La mirada al calendari no s’atura. Més enllà dels pròxims mesos, la institució ja dibuixa l’exposició central del 2027: Miró i els llibres. «Miró, el gran experimentador, troba en els llibres un lloc, un espai on crear de nou, on buscar noves solucions, i això ho farà al costat de grans poetes, de grans escriptors del segle vint… Volem que sigui una manera d’acostar-nos òbviament a Miró i a la seva creació, però també a tots aquests personatges, poetes, escriptors, que van ser tan importants i que van configurar algun dels moviments artístics més importants del segle vint com és el surrealisme».
Son Boter, el laboratori i un crit contra la solitud
L’essència creadora bategarà de nou a l’epicentre creatiu més íntim de l’artista. A principis d’any, la Fundació reobrirà completament Son Boter, mostrant el rastre més salvatge del pintor.
«Tindrem la reobertura de Son Boter», anuncia amb entusiasme. «Volem que això representi per una part una presentació a un públic extern que possiblement no coneix la importància dels grafits que hi ha a dins Son Boter. Els grafits són una sorpresa per a moltíssima gent amant de Miró, no es coneixen prou en intensitat, en prou claredat… entren dins del que és l’àmbit de creació real de Miró. O sigui, no són obres acabades, exposades en un museu, sinó que entrem en el laboratori de Miró, allà on ell volia veure què passava quan posava les seves obres amb una dimensió més grossa de l’habitual».
Tot aquest esforç, totes les reformes i programacions, conflueixen cap a un únic desig vital. És una crida gairebé orgànica a pertànyer al teixit de l’illa.
«Que la gent se’n recordi que hi som, que s’animin a participar de les nostres activitats, que es facin amics nostres, que volem que la fundació sigui molt oberta, estem disposats a parlar amb tothom que tingui ganes de dir-nos coses… Estem molt oberts a la paraula, i que treballem per ells, vull dir, treballem per la ciutat», conclou Antònia M. Perelló, remarcant la missió última del seu mandat: «El que no volem ser és en tot solats amb les nostres coses. Sí que volem estudiar, sí que volem fer recerca. Tenim un arxiu i una biblioteca també pels especialistes que molta gent desconeix. Però volem sobretot que la gent se senti tan orgullosa de la Fundació Miró com ho estem nosaltres».
