Antonina Canyelles (Palma, 1942) és una de les veus poètiques més singulars del panorama literari en llengua catalana. Tot i iniciar la seva trajectòria literària als anys 80 amb Quadern de conseqüències, premi Marià Aguiló, el seu reconeixement es consolidà a partir dels anys 2000 amb títols com Piercing (2005), D’estructura circular (2008) o Les banyes del croissant (2018).
Amb una obra que combina ironia, crítica i un estil directe, Canyelles ha creat una trajectòria coherent i contundent. Recentment, prepara la presentació del seu nou llibre, Xampú xampany (Editorial Lapislàtzuli)
, que es presentarà el 26 de març a Quars Llibres. La coberta, segons afirma, “farà morir de riure”.
Un camí literari marcat per la determinació
Canyelles explica que ha escrit tota la vida, però que la publicació dels seus primers textos no va ser fàcil. El 1979, en un context dominat per homes, guanyà el premi Marià Aguiló, una fita que sorprengué molts. La seva entrada en el cercle literari no va ser immediata, però amb el temps, el seu estil i veu singular van trobar el seu espai.
“Ara tot ha canviat molt”, diu. “Abans no hi havia dones fent poesia, ara tenim moltes ocasions per anar a recitals i compartir la nostra feina”. Tot i aquest canvi, l’autora considera que encara queda camí per recórrer per consolidar la presència de les dones en el món de la literatura i de la cultura en general.
La poesia com a forma d’expressió
Per Canyelles, la poesia és la forma més natural d’expressar-se. Reconeix que no se sent narradora i que, en canvi, la poesia li permet jugar amb les paraules i crear imatges que sorgeixen espontàniament.
“Jo escric cada dia. No sempre surten coses bones, però escriure és una necessitat”, comenta. La seva obra s’ha caracteritzat per un llenguatge directe i un to sovint provocador. “No ho faig de manera intencionada, simplement surt així”. També admet que l’escriptura és una feina que requereix una revisió constant. “Quan escrius, veus coses que després has de corregir”, diu.
Reconeixement i recepció del públic
Malgrat no haver rebut premis oficials, els seus llibres tenen una bona acollida, especialment a Catalunya. “Vaig ser coneguda allà abans que em reconeguessin aquí”, diu. “El que més m’importa és que els llibres es venguin i es llegeixin”.
Pel que fa a la seva relació amb els premis literaris, Canyelles no en fa gaire cas. “No necessit cap Creu de Sant Jordi. El millor premi és que la gent em llegeixi”, afirma amb rotunditat. També destaca que els seus llibres tenen una recepció sòlida en el món acadèmic i sovint són objecte d’estudi a universitats i clubs de lectura.
Una veu crítica i incombustible
La seva poesia ha abordat temes diversos, des de la crítica social fins a la condició femenina. No s’autocensura i defensa la llibertat creativa. “Un poema no ha de significar forçadament res, com passa amb la pintura no figurativa. Cadascú en treu el que vol”.
Quant a la situació actual de la llengua catalana, es mostra poc optimista. “Fa anys pensàvem que hi hauria un canvi real, però no ha estat així. Avui veim com molts infants de famílies catalanoparlants ja no parlen la llengua”. Aquest fenomen, segons l’autora, no només és responsabilitat de les polítiques lingüístiques, sinó també de les tendències socials i culturals.
Un futur sense pausa
Tot i les dificultats del sector editorial i els canvis en el panorama cultural, Canyelles no ha deixat d’escriure. “Sempre tenc coses en marxa. Quan acabo un llibre, ja en tenc un altre al cap”.
L’autora confessa que la seva manera d’escriure ha anat evolucionant, però sempre manté la seva essència: “No pots escriure igual amb 20 anys que amb 80, però la veu continua sent la mateixa”.
Amb una producció literària que no s’atura i un estil que es manté fidel als seus principis, Antonina Canyelles segueix sent una veu imprescindible de la literatura catalana contemporània.
