Antonio Muñoz Molina publica El verano de Cervantes (Seix Barral), una obra que conjuga record personal i anàlisi literària a partir d’una lectura sostinguda, durant dècades, de Don Quijote de la Mancha. L’autor andalús aborda com la ficció pot afectar la ment humana i s’interroga sobre el paper del clàssic de Cervantes en la construcció de la novel·la moderna.
El llibre combina reflexions sobre la influència del Quixot amb evocacions biogràfiques i contextualitzacions històriques. A partir del seu propi itinerari lector, Muñoz Molina revisa com aquesta obra ha deixat empremta tant en la seva vocació com en l’obra d’autors com Herman Melville, Honoré de Balzac, James Joyce, Thomas Mann o Mark Twain.
Un homenatge personal a la lectura estiuenca del Quixot
El punt de partida de El verano de Cervantes és l’observació que tota la història del cavaller de la Trista Figura es desenvolupa a l’estiu. Segons Muñoz Molina, aquest és també el moment idoni per llegir una obra extensa, que convida a la immersió lectora. L’estiu esdevé així una metàfora temporal per entendre com s’inscriu la lectura dins la memòria vital de qui llegeix.
L’autor estableix paral·lelismes entre el seu recorregut vital i l’experiència de lectura, remuntant-se als primers estius de la infància i l’adolescència, fins a l’edat adulta. Descriu com, amb el pas dels anys, les diferents edicions del llibre, els llocs on l’ha llegit i fins i tot les seves pròpies mans que el sostenen, han anat canviant, però mantenint una continuïtat essencial.
Cervantes i Montaigne: dues trajectòries d’escriptura
En el llibre, Muñoz Molina compara l’evolució narrativa de Cervantes amb la d’altres escriptors com Michel de Montaigne. S’hi destaca el caràcter improvisat de l’escriptura del Quixot, que arrenca com una sèrie de passatges humorístics i es transforma, progressivament, en una estructura més complexa. L’autor argumenta que la invenció narrativa de Cervantes s’intueix en el mateix procés d’escriptura, visible en les incoherències, les costures i les vacil·lacions de l’obra publicada.
També es posa en relleu la diferència de condicions vitals entre ambdós escriptors: mentre Montaigne escrivia retirat a la seva torre, Cervantes ho feia en circumstàncies precàries, entre viatges, oficines, presons i vendes. Aquesta realitat material contrasta amb la capacitat de transformació literària que desplega el Quixot, on fins i tot els espais més vulgars esdevenen escenaris universals.
La construcció d’un clàssic modern
A partir d’aquesta lectura prolongada i introspectiva del Don Quijote, el llibre reflexiona sobre la construcció del relat i el pas de la novella burlesca a una forma narrativa més articulada. Muñoz Molina sosté que el Quixot és, alhora, una suma d’assaigs i una improvisació que va adquirint coherència a mesura que avança. La segona part, publicada una dècada després de la primera, mostra aquesta evolució, en paral·lel al creixement personal del seu autor.
Muñoz Molina també apunta com la capacitat de la ficció per modificar la percepció de la realitat és un tema central del Quixot. En l’actualitat, segons ell, aquest tema guanya rellevància per la influència de noves tecnologies que amplifiquen la confusió entre ficció i realitat. Aquesta reflexió clou el llibre amb una crida a rellegir Cervantes des d’una mirada contemporània.
Sobre l’autor
Antonio Muñoz Molina va néixer a Úbeda el 1956. És autor de novel·les com El invierno en Lisboa, Beltenebros, El jinete polaco, Sefarad o La noche de los tiempos, entre moltes altres. També ha publicat assaigs i volums d’articles. Ha estat distingit amb premis com el Príncep d’Astúries de les Lletres, el Planeta i el Prix Médicis Étranger. Des del 1995 és membre de la Real Academia Española.
