Hi ha un moment a la vida en què l’habitació de l’adolescència, aquell santuari folrat de pòsters de la Super Pop on els somnis tenien banda sonora de boy band, es transforma. De sobte, el desodorant que fèiem servir de micròfon per cantar a ple pulmó Everybody es converteix en un biberó, i els crits eufòrics de les fans esdevenen plors de matinada. En aquest “carreró maternal” és on s’han trobat la Victòria Verger i l’Eva Santandreu, l’ànima i el cor de la companyia Las del videoclub, que tornen al Teatre Sans el dissabte 7 de febrer, amb la seva comèdia Backstreet Mums. ENTRADES.
No estam davant d’una obra convencional. Estam davant d’un exercici de supervivència, una confessió a cor obert —i a ritme dels noranta— de dues dones que van decidir que l’única manera de no tornar-se boges entre la criança i les expectatives socials era pujar a l’escenari i riure-se’n de tot plegat.
La generació del 1990: xoc de realitat
Victòria i Eva són filles del seu temps. “Dues mares reals, dues mares millennials, és a dir, que vàrem néixer el 1990”, arrenca explicant Victòria Verger per definir el tàndem. La premissa de l’obra neix d’aquesta col·lisió frontal entre qui eren i qui són ara. Amb fills que freguen els dos i els cinc anys, la distància entre la noia que ballava a l’habitació i la dona que gestiona rebequeries és abismal, però potser no tant com sembla.
“És una mica intentar, a través de l’humor i a través dels nostres records d’adolescència escoltant Backstreet Boys a la nostra habitació, superar el dia a dia com a mares”, matisa Eva Santandreu. Per a ella, la nostàlgia no és un element decoratiu, sinó simbòlic: “El que feim és plasmar aquesta part de nines, el que recordàvem o com vèiem les nostres mares”.
La música funciona com un túnel del temps. “Ara ho utilitzam una miqueta com a via d’escapatòria”, afegeix Verger, “quan tenim un dia dur com a mares pensam: ‘no, no, vull tornar a recordar qui era jo quan simplement el meu únic problema era si agafaves el desodorant o l’ampolla d’aigua per fer de micròfon a la meva habitació cantant Backstreet Boys'”.
“No hi ha una sola forma de ser mare avui dia, tot i que la societat, i sobretot a través de les xarxes socials, se’ns intenta dir que sí, que has de complir una sèrie de patrons”
– Las del videoclub
Contra la tirania de la “mare perfecta”
Si hi ha un motor que impulsa Backstreet Mums, és la necessitat urgent de desmuntar mites. Vivim en l’era d’Instagram, dels filtres beix i de les famílies que semblen tretes d’un anunci de cereals. Santandreu diu prou.
“És preciós, però també té tota la seva part que és molt dura, de cansament, del final un poc de desequilibri encara amb el tema pare/mare”, confessa l’actriu amb una honestedat desarmant. L’obra es planteja, en essència, com una reivindicació. “És una reivindicació de la maternitat de la manera que tu puguis dur-la a terme”, sentencien a l’uníson. “No hi ha una sola forma de ser mare avui dia, tot i que la societat, i sobretot a través de les xarxes socials, se’ns intenta dir que sí, que has de complir una sèrie de patrons”.
La seva resposta a aquests patrons és un “no” rotund. “La realitat és molt diferent”, assegura Verger. I aquesta realitat inclou acceptar el caos: “El que hem tingut des del principi superclar és que el primer que anàvem a fer és riure’ns de nosaltres mateixes”. No es tracta de jutjar, sinó d’alliberar. “No és en cap moment mostrar-nos com a les mares perfectes ni molt manco, sinó tot el contrari”.
El ‘Baby Led Weaning’ i altres drames moderns
L’humor de Backstreet Mums neix de l’anècdota quotidiana elevada a la categoria d’art dramàtic. Durant l’entrevista, surten temes que qualsevol pare o mare actual reconeixerà, com el famós Baby Led Weaning.
“És un mètode per introduir-li l’alimentació en el teu fill. Quan comences a donar menjar… sòlids i no triturats”, explica Verger amb ironia, assenyalant la diferència entre les dues: “Ella [l’Eva], per exemple, ho ha utilitzat; jo no”. Un tema que pot ser font d’ansietat, però que elles aborden sense manies. “A dia d’avui hi ha moltíssimes mares que ho fan servir. I de vegades és com una crítica… volem comptar que està bé: qui ho usa ho fa beníssim, i qui no ho fa servir i dóna papilles, ja que també està superbé”.
Aquesta és la clau de la seva proposta segons Santandreu: “S’ha acabat tenint aquesta preocupació de mares perfectes. Volem deixar clar, que s’expliqui i es validi a totes les mares, i que totes ho fan beníssim com sigui”.
Escriure mentre els nens dormen: la meta-teatralitat
El procés de creació de l’obra és, en si mateix, un reflex del que expliquen a l’escenari. Backstreet Mums va néixer a les trinxeres. “Vàrem estar un any escrivint l’obra”, recorda Verger. “De fet, tota l’obra està escrita en videotrucada, vull dir, és que ni tan sols podíem quedar”.
La imatge que descriuen és potentíssima: dues actrius connectades per una pantalla, robant hores al son. “Eren moments que els nens dormien, teníem un moment i ens telefonàvem: ‘he trobat aquesta idea’, ‘genial’, ‘ara mira aquest vídeo de referències’…”, relaten intercalant-se la paraula. Aquesta urgència impregna el ritme de l’espectacle. “Quan més o manco va estar tot muntat, varen tenir la sort que el Teatre Sans ens va donar l’oportunitat de poder créixer amb ells i fer-la realitat”.
De fet, Verger admet que l’obra ha tingut una funció terapèutica personal: “A mi, i també a n’Eva, ens ha ajudat a saber que podíem treure una miqueta les nostres preocupacions i també la nostra ansietat, d’una manera còmica”.
“Sempre, si ets actriu, t’interessa la creació i és com la teva via d’escapatòria també del teu dia a dia”
– Las del videoclub
El paper dels pares i l’etiqueta d’obra “femenina”
Tot i que el focus està en l’experiència materna, Las del videoclub volen deixar clar que no exclouen a ningú. “És veritat que ho enfoquem molt a les mares, al final ho hem escrit des de la nostra experiència, però també hi ha una part dels homes molt important”, matisen.
Reconeixen el suport imprescindible de les seves parelles. “Tan dins l’obra, des de l’humor… com que no és cap crítica, però també ho deixam dit: sense el seu home i sense el meu no ho haguéssim pogut fer”, reconeix Verger.
Santandreu lamenta, però, el pes de certes etiquetes: “A vegades veus que queda com a tancat de ‘entesos, és una obra de dones’… Bé, jo crec que no, crec que al final tot forma part d’ells també i és un procés”.
No és teatre infantil (avís a navegants)
Un punt crucial que volen remarcar: tot i que parlen de fills, no és una obra per a fills. “Els infants no surten a escena”, aclareixen ràpidament. “No és una peça per a infants”. De fet, van limitar l’edat recomanada a partir de 14 anys.
Curiosament, fins i tot elles mateixes veien el seu públic objectiu com a gent de la seva quinta, “gent d’entre 30, 40 anys”. Però la realitat les va sorprendre. “Trobem punts on tots ens hi podem trobar identificats. I jo crec que era el que al final volíem representar aquí. No només lo d’ara, sinó lo d’abans també”, conclou l’Eva.
Per què “Las del videoclub”?
El nom de la companyia no és casualitat. “A les dues teníem com dins el nostre cap aquells records de quan eres adolescent i anaves tots els divendres o dissabte decidint quines pel·lícules anaves a veure al videoclub”, rememoren amb un somriure.
Volien que fos la seva marca després de travessar la pandèmia, un moment crític que va obligar molts artistes a reinventar-se. “Jo vaig acabar la carrera just abans”, diu l’Eva, mentre que la Victòria, que va acabar durant l’any de la pandèmia, explica la seva realitat laboral: “Vaig decidir cercar feina per una altra via, la vaig trobar i tinc una feina estable a l’administració pública, al igual que l’Eva”. Tot i això, la pulsió artística roman intacta.
“Sempre, si ets actriu, t’interessa la creació i és com la teva via d’escapatòria també del teu dia a dia”, conclouen. I és precisament aquesta necessitat vital la que portarà aquest dissabte l’energia de Las del videoclub de nou a l’escenari.
