La mallorquina Bea Mateos, ens rep a les portes d’una nova etapa creativa al Teatre del Mar. Guanyadora de la Residència d’escriptura 2026 de la SGAE, Mateos despulla les inseguretats de l’èxit, la precarietat de l’ofici i la necessitat vital de riure’s del privilegi a través d’una veu tant inesperada com mordaç: la d’un gos pomerània.
El destí marcat per un 5 de gener
“Em dic Bea Mateos i vaig néixer el 5 de gener de 1995 a Mallorca, un dia objectivament horrible per fer anys”. Amb aquesta declaració d’intencions comença una conversa que navega entre la ironia i la crua realitat de qui ha decidit fer de la paraula el seu refugi. Per a Mateos, el fet de néixer en vigílies de Reis no va ser només una anècdota familiar, sinó el motor de la seva carrera: “No només perquè els vaig espenyar els Reis Mags a la meva família, sinó perquè no ser mai protagonista del dia del meu aniversari va marcar el meu destí. Per això em vaig fer escriptora: per inventar històries on algú, encara que sigui un gos, pugui ser protagonista”.
Aquesta recerca de protagonisme no neix de l’egocentrisme, sinó de la necessitat de donar veu a allò que normalment queda als marges. Durant l’entrevista, l’autora confessa amb un somriure amarg que encara arrossega cert “complex” per aquesta data, ja que “tothom em diu: ‘Ostres, quin fàstic de dia’, i jo responc: ‘Doncs sí, la veritat és que sí’. Mai he estat la protagonista del meu aniversari, ho són tots els altres i a mi això em sembla molt trist”. Aquesta pulsió per reclamar un espai propi l’ha portada a ser seleccionada per la Fundació SGAE i el Teatre del Mar per desenvolupar El lenguaje de los perros.
“M’interessa molt fer humor incòmode fet per dones en un món dominat per homes. Sempre fem humor negre, d’això que et posa incòmode i no saps si riure o no”
– Bea Mateos
Rita, la veu mordaç des d’un penya-segat
L’obra que Mateos desenvoluparà durant la residència té una premissa tan fascinant com incòmoda. Ernesto, un home adinerat de cinquanta-set anys, es muda a una casa en un penya-segat per complir el somni d’escriure una novel·la rellevant. Però no està sol. El gran gir és la narradora: “Rita, el seu gos pomerània, és la narradora de l’obra i la confident d’Ernesto”.
Mateos explica que el personatge del gos va sorgir de la seva estima per la comèdia i la voluntat de trobar punts de vista inesperats: “Em feia gràcia trobar-me de cop a l’obra personatges inesperats. Com que m’agrada moltíssim la comèdia i l’humor, pensava: ‘Entesos, i per què no pot ser un gos?’. Crec que és una mica conflictiu; a tothom a qui li dic que el personatge principal és el gos em diu: ‘D’acord, però com ho actuaràs?’. Doncs no, no serà normal, l’actuarà una actriu fantàstica que ja tinc pensat qui ho pot fer, li don molta importància a l’humor sempre”.
Rita no és només una mascota; és “el reflex de la intel·ligència, el seny i el sarcasme dels quals ell [Ernesto] manca”. Mentrestant, Ernesto s’enfonsa en el caos, intentant controlar els suïcides que visiten el seu penya-segat amb cartells de “prohibit suïcidar-se aquí” i tanques mal col·locades.
La sàtira del privilegi i el mirall de Nova York
La inspiració per a aquesta peça no va arribar a les illes, sinó a l’estat de Nova York, durant una estada a la Universitat de Cornell amb la seva obra anterior, Golondrina. “Em venia molt de gust fer una obra sobre gent rica. Allà, en el paisatge, una persona ens va portar a investigar una mica els voltants de Cornell i veia uns “casoplons”… i vam començar a divagar amb aquesta noia que et dic, que és la meva actriu fetitxe, en fer una idea molt passada de rosca”.
Aquesta fascinació per la “gent rica” es tradueix en una crítica feroç a la meritocràcia i la masculinitat fràgil. A l’obra, Ernesto acaba convertint-se en una mena de gurú per a una secta de persones sense recursos, venent-los fórmules infal·libles per enriquir-se quan ell mateix només té diners per herència. Mateos vol que l’humor funcioni “no com a alleujament, sinó com a arma que es riu de l’èxit, dels diners, de l’espiritualitat de consum i del mite del talent”.
El contrast: de l’engranatge de Netflix a la llibertat del teatre
Bea Mateos coneix bé les dues cares de la indústria. Actualment, treballa a l’equip de desenvolupament de la productora El Desorden, amb exclusivitat per a Netflix, i ha estat ajudant de guió a la sèrie Respira. Tot i l’èxit en el món de les plataformes, la seva veu es torna reivindicativa quan parla de la llibertat creativa:
“Porto des de l’agost en una productora… veig com funciona realment tot el de les plataformes per dins, el control que tenen sobre el teu projecte. Al teatre, a part que és un treball molt més solitari, crec que tens molta més llibertat. Al guió estàs amb un equip, però em sent molt més lliure per fer una proposta meva sense que hi hagi algú que et digui: ‘Doncs aquí has de posar-li més girs'”.
Mateos descriu el món del guió com un espai “inaccessible i dominat per homes”, tot i que admet que el camí s’està obrint per a les dones en la comèdia. Per això va crear l’associació cultural Ácidas, formada exclusivament per dones, per buscar personatges que trenquin estereotips i no siguin reflexos passius del món. “M’interessa molt fer humor incòmode fet per dones en un món dominat per homes. Sempre fem humor negre, d’això que et posa incòmode i no saps si riure o no”.
“Anim la gent a anar al teatre i al cinema, i que llegeixin, que no facin com Maria Pombo, que no llegeix”
– Bea Mateos
La precarietat i la tossuderia de ser escriptora
Ser escriptora, per a Mateos, és una feina de resistència: “És aprendre a seure i aguantar en una cadira incòmoda”. Durant l’entrevista, no amaga la duresa de l’ofici i cita el relat de Lorrie Moore sobre com ser escriptora: “La meva filosofia és que millor fes-te una altra cosa que ser escriptora. Però jo insistesc perquè soc molt caparruda i estic molt deprimida”.
Aquesta sinceritat desarmant és la que l’ha portada a valorar tant la residència al Teatre del Mar, que li ofereix “espai i temps”, un privilegi que no tothom té. “Tinc quatre o cinc mesos per desenvolupar la dramatúrgia, la qual cosa em sembla bastant exigent perquè cal compaginar-ho amb altres feines. A més, vull publicar un llibre l’any que ve”.
Tornar a casa: Mallorca com a refugi i repte
El retorn a Mallorca és una part fonamental d’aquest procés. Tot i portar dotze anys vivint a Madrid, Mateos sent la necessitat de tornar a les seves arrels. “Vull tornar a Mallorca perquè els meus pares es fan grans. Tot és depriment, sincerament. La vida passa, jo em faig gran i veig que al meu voltant la gent també es fa gran. A Madrid també hi ha gent gran, però és gent que m’és igual perquè no és la meva família”.
A més de la part emocional, la residència és una oportunitat per entrar en el circuit cultural de les illes, on confessa no conèixer gaire la situació actual de la dramatúrgia local: “Si et soc sincera, no conec res de la dramatúrgia d’aquí. Et mentiria si et digués que sí. Però precisament per això em vaig presentar; si em planteig viure aquí, necessit entrar en el món d’aquí”. La seva relació amb el teatre ve de lluny, ja que es va enamorar del teatre sent petita al Teatre Sans abans de marxar a Madrid als 18 anys per estudiar art dramàtic amb Cristina Rota.
Bea Mateos tanca l’entrevista amb una crida a la participació cultural: “Anim la gent a anar al teatre i al cinema, i que llegeixin, que no facin com Maria Pombo, que no llegeix”. Amb El lenguaje de los perros, la dramaturga promet una obra que comença com un conte i acaba com un malson reconeixible, una peça que ens obligarà a enfrontar-nos a les nostres pròpies contradiccions i privilegis mentre un pomerània ens jutja des de la distància d’un penya-segat.
