UEP! Mallorca conversa amb la fotògrafa Beatriz Polo Iañez (Palma, 1976), guanyadora del Premi Mallorca de Fotografia Talent Illenc 2025 pel seu treball Cuando se acaba el día, una proposta visual i testimonial sobre la memòria de La Desbandá. L’obra, que combina fotografia artística, entrevistes audiovisuals i documentació històrica, posa llum a una de les tragèdies civils més oblidades de la Guerra Civil espanyola.
Un premi que reconeix una recerca íntima
“És un reconeixement molt important per a mi”, explica Polo sobre el premi, “sobretot perquè visibilitza un projecte al qual li he dedicat molt d’esforç personal i familiar”. El guardó ha suposat per ella una oportunitat de fer arribar la seva obra a un públic més ampli.
La fotògrafa confessa que Cuando se acaba el día neix d’un record d’infantesa. “La meva padrina vivia a Granada i venia a visitar-nos a Mallorca. A les nits, abans de dormir, em parlava plorant del dia que va fugir amb la seva mare cap a Almeria. Em parlava d’una carretera plena de cadàvers. Jo no entenia de què em parlava, però allò em va quedar molt dins.”
La Desbandá: una història familiar i col·lectiva
Aquesta carretera era la N-340, entre Màlaga i Almeria, escenari de l’èxode de centenars de milers de civils el febrer de 1937, perseguit per les tropes franquistes per terra, mar i aire. L’episodi, conegut com La Desbandá, continua absent dels relats hegemònics de la guerra. Polo ho descobrí llegint La Guerra Civil Española de Paul Preston: “Va ser un moment revelador. Allò que contava la meva padrina tenia nom. I no s’havia explicat mai.”
El projecte s’articula en dues parts. La primera: una sèrie de fotografies realitzades al monument de Sa Feixina de Palma, dedicat al creuer Baleares, que participà en la massacre. La segona: la reconstrucció de la memòria de les víctimes i supervivents, a través d’entrevistes audiovisuals, retrats i arxius familiars.
“Hi ha motius evidents pel silenci, però també una necessitat de reconstruir el que s’ha esborrat.”
– Beatriz Polo
Trencar el silenci
“No se’n parla, ni a casa meva, ni a les famílies que vaig entrevistar, ni entre els descendents de mariners del Baleares”, explica Polo. Aquesta omissió és, en si mateixa, una línia de recerca. “Hi ha motius evidents pel silenci, però també una necessitat de reconstruir el que s’ha esborrat.”
Per dur-lo a terme, l’autora va comptar amb el suport de l’Institut d’Estudis Baleàrics i va entrar en contacte amb l’Associació Senderista de la Desbandá. En paral·lel, va recuperar la història de la seva pròpia família, fins llavors desconeguda. “Quan vaig explicar a alguns familiars que la padrina havia estat a la Desbandá, em van dir: ‘d’això no se’n parla’.”
Un relat entre la fotografia i l’art
Tot i la dimensió documental, Cuando se acaba el día no es limita a l’arxiu o el testimoni. Polo parteix d’un llenguatge artístic. “Jo no em consider una fotògrafa documental. La meva feina sempre està vinculada a la identitat i als relats humans, però des d’una vessant més creativa.”
Treballa tant en analògic com en digital, segons el projecte. “Per exemple, el projecte Los que van y vienen, sobre la migració espanyola arran de la crisi de 2008, l’he fet en analògic. En canvi, La illa, una proposta més introspectiva sobre la meva identitat i la meva família, l’he treballada en digital.”
La dificultat d’exposar fotografia
Sobre la difusió de la seva obra, Polo apunta la manca d’espais per al fotoperiodisme artístic. “El món de la fotografia és complicat. Dins les arts visuals, és potser la disciplina amb menys presència a fires i galeries.” Tot i així, Cuando se acaba el día ha estat seleccionat com a finalista a festivals com Pa-ta-ta Festival (Granada) o Encuentros Fotográficos de Gijón. Ara, intenta moure’l per altres circuits.
Les xarxes socials li han servit com a aparador, però reconeix que no és la seva eina principal. “Tinc pocs seguidors i mostro el que faig, però no he sabut aprofitar-les com fan altres artistes.”
“Les dones foren les grans perdedores de drets. Sigui quin fos el bàndol, van patir una repressió específica.”
– Beatriz Polo
Dones, guerra i dictadura
Arran del projecte sobre la Desbandá, Polo prepara una nova línia de treball centrada en la memòria femenina. “Hi ha moltes històries de dones que encara no s’han explicat, tant en la guerra com en la dictadura.” El projecte es titula Todo era pecado, i pretén rescatar vivències silenciades arreu d’Espanya, incloent-hi les Illes Balears.
Segons explica, moltes d’aquestes dones no tenien militància política, però foren castigades per la seva filiació familiar. “Les dones foren les grans perdedores de drets. Sigui quin fos el bàndol, van patir una repressió específica.”
El pes de la por
L’entrevista conclou amb una reflexió punyent: la por encara persisteix. Polo recorda el cas d’un home que va gravar el testimoni de la seva mare, supervivent de La Desbandá. “Ella li va demanar que no ho mostràs a ningú fins que morís.” Aquest silenci travessa generacions, i és el que motiva la fotògrafa a continuar treballant.
“No sé si mai obtindrem totes les respostes, però el silenci també forma part del relat. I aquest relat s’ha de contar.”
