Extremadura és una terra de contrastos de tot tipus. Pots trobar Las Hurdes i el Valle del Jerte, Ibarra i Fernández Vara, Robe i Bebe. Tots tan diferents, com si fossin complements necessaris entre el bo i el dolent, sense saber ben bé què has d’escollir.
El retorn inesperat d’un disc icònic
Bebe no tenia ganes de fer la gira de “rememorando los 20 años” del seu disc icònic Pafuera Telarañas. Pensava que no feia falta, però María Nieves Rebolledo Vila (va nèixer a València) va parlar amb la seva mare i ella li va dir que era necessari celebrar la vida cada dia. I Bebe, la coraça de María Nieves, va cedir. Ahir, a l’Auditorium de Palma, vàrem poder conèixer el resultat d’aquesta retrobada amb Bebe.
Una comunió entre artista i públic
No tenc clar massa bé qui s’ho va passar millor, si Bebe o el públic. Tots —i sobretot totes— ballàrem, cantàrem, riguérem. Va ser una perfecta comunió. Tothom sabia a què anàvem i Bebe ho va donar tot. Tal vegada el concert en format acústic hauria agradat més; en molts moments el so de la banda es menjava la veu de Bebe.
Un públic entregat i majoritàriament femení
Idò sí, elles ompliren 3 a 1 l’Auditorium de Palma. Bebe, fa 20 anys, o una mica més, va seguir el camí reivindicatiu d’altres intèrprets com Rosa León, Vainica Doble o Christina Rosenvinge, però va ser la primera a denunciar de manera clara i potent la violència masclista. Malo es va convertir en un himne, en una denúncia pública i multitudinària.
De Manolo Caracol als Gipsy Kings
Ahir el concert va començar amb una cançó definidora del que havíem de viure, Niña de fuego de Manolo Caracol, i va acabar amb la versió dels Gipsy Kings de Bamboleo. Entre una i altra, Bebe va repassar durant 100 minuts més que Pa fuera telarañas. Va tenir temps de revisar molts dels seus grans èxits. Bebe va mostrar una energia vital i desbordada damunt l’escenari. I el públic aplaudia, cantava, la piropetjava… fins i tot en una de les cançons icòniques del repertori, Malo, Bebe va haver d’aturar i tornar a començar: el públic l’havia superada en ritme.
Cançons que parlen d’amor i resistència
Siempre me quedará, Ska de la tierra, Siete horas, Ella, Malo, totes. I si no ho sabies, te n’adones que Bebe canta a l’amor, a l’esperança, a l’alegria, a la revolució sana de les ganes de viure, a les lletres que deixen enrere els mals rotllos, la violència. Bebe és vida, i la seva música, futur.
El missatge de fons segueix vigent
Certament, amb Malo hi va haver un abans i un després, però tal vegada només en la denúncia i no en els fets. Seguim patint la violència masclista en molts aspectes, no només el físic. Hi ha el psicològic, l’econòmic, el laboral… tants on sembla que hi ha una part de la societat que no s’implica massa: la part masculina. Que sí, condemna, que sí, dona suport, però que generalment no s’implica massa.
