Amb una carrera en expansió internacional, Begoña Gómez torna a casa per pujar a l’escenari del Teatre Principal de Palma amb una sarsuela històrica carregada de sàtira i rerefons socials. Una conversa intensa amb UEP! Mallorca revela la força, la tenacitat i la passió d’una artista que reivindica el gènere líric i el compromís cultural.
Una obra censurada que avui torna més viva que mai
La mezzosoprano mallorquina Begoña Gómez no amaga l’orgull i l’emoció de tornar a actuar a la seva illa, ara amb el muntatge de La corte de Faraón, una sarsuela que durant dècades va estar prohibida pel seu contingut considerat massa atrevit. Per ella, participar-hi és gairebé un acte de justícia històrica.
Explica que la producció que arriba aquests dies al Teatre Principal de Palma ja venia completament estructurada, i que això ha fet que tot el procés fos àgil i efectiu: “ja estava tot molt clar, tant el moviment escènic com el que havíem de fer”, diu, amb naturalitat. Aquest fet ha facilitat molt la feina de l’elenc, compost per més de cent persones, però no per això menys exigent.
“No s’ha perdut ni un minut en els assajos”, afegeix. La coreògrafa, per exemple, va arribar i “ho va muntar tot en un plis-plas”, confessa amb admiració. La clau, segons Gómez, és que l’equip és experimentat: “ens donen una mica i nosaltres ja donam més”, assegura, i destaca la capacitat de resposta d’un grup format per artistes amb recorreguts diversos però molt compenetrats.
Gómez dona vida a Sel, una de les tres viudes que acompanyen el personatge de Lota (Carmen Romeu) en el seu pas cap al matrimoni. En el text original, Sel li explica què ha de fer una dona per complaure el seu marit, amb expressions que avui, reconeix l’artista, “serien bastant horribles de cantar”.
Tot i que el llibret, escrit per Guillermo Perrín i Miguel Palacios, està ple de dobles sentits, Gómez no defuig la seva lectura més compromesa. “Hi ha qui diu que és una forma de parlar encobertament del sexe”, explica, referint-se a frases com “si li dones tot el que et demana, ell acabarà abaixant el cap”, interpretació que ella mateixa identifica com una metàfora explícita. Ara, però, s’ha fet una nova adaptació del text, a càrrec d’Enrique Viana, per suavitzar els missatges més conflictius sense perdre l’enginy ni la provocació. “Sí que és veritat que el sentit directe de ‘donar-li gust sempre’ pot ser molt mal entès, però amb la nova lletra el moment és molt divertit i molt viu, és un dels punts més frescos i brillants de la sarsuela”.
“Aquesta feina és una constant incertesa. Mai saps quant durarà l’èxit. Per això cal gaudir dels bons moments quan arriben”
– Begoña Gómez
Una sarsuela que connecta amb el present
En una època on el gènere de la sarsuela sembla estar relegat a un segon pla, Gómez considera que és moment de desestigmatitzar-lo. Per ella, La corte de Faraón ofereix una porta d’entrada accessible i atractiva per al públic actual, especialment si es presenta amb una mirada contemporània i amb una posada en escena intel·ligent.
“Musicalment és molt rica”, assegura, i destaca la capacitat d’Emilio Sagi per fer que obres antigues connectin amb la sensibilitat actual. El director escènic, diu, té una mena de “varita màgica” que li permet adaptar els muntatges sense perdre la seva essència. “Té un do per donar la volta a peces difícils i fer-les accessibles, actuals, reivindicatives. En aquest cas, La corte de Faraón porta per bandera ideals queer, i això no és un detall estètic, sinó una declaració de principis.”
L’artista insisteix que fins i tot les comèdies tenen un component de denúncia, i recorda que moltes sarsueles van ser censurades pel seu caràcter ideològic. Obres com Luisa Fernanda, Pan y toros o El barberillo de Lavapiés van ser silenciades per anar contra l’ordre establert. “En aquestes obres es parla de lluita de classes, de revolució, de crítica social. Que tornin als escenaris és una oportunitat per recuperar una part de la nostra memòria col·lectiva”.
Una trajectòria forjada a foc lent
Després d’anys de formació a Madrid i Berlín, i d’un recorregut que inclou escenaris com la Komische Oper, el Teatro de la Zarzuela, o el mateix Principal de Palma, Gómez reconeix que el 2025 ha estat un any de canvi. “Jo mateixa em sorprenc”, admet. Després de molt temps “picant pedra”, participant en concursos sense èxit immediat, aquest any ha pogut recollir part dels fruits sembrats.
Assenyala que moltes vegades ha invertit temps i diners en concursos que no han donat resultats immediats. “Encara que estiguis contenta amb la feina feta, a vegades no hi ha cap reconeixement”, lamenta. Tot i això, té clar que els concursos no són només per guanyar, sinó per donar-se a conèixer. “Són una oportunitat perquè et sentin, encara que no guanyis. I per això cal seguir insistint, seguir formant-se.”
Ara, després de concerts a París i al Líban, i rols com Rosina o Maddalena, Gómez reconeix que viu un moment dolç, però ho afronta amb prudència. “Aquesta feina és una constant incertesa. Mai saps quant durarà l’èxit. Per això cal gaudir dels bons moments quan arriben.”
Un 2026 ple de reptes i escenaris
El calendari de Gómez pel 2026 comença fort. A finals de gener tornarà a Berlín per continuar la seva formació amb Deborah Polaski, soprano wagneriana amb qui treballa la tècnica vocal, i David Menéndez, baríton espanyol. Aquest viatge també inclou audicions i nous projectes.
El mes de març la portarà al Teatro Campoamor dins la temporada lírica, on interpretarà El gitano por amor, una òpera espanyola de Manuel García, sovint confosa amb una sarsuela pel seu títol. “És una recuperació, i això ja diu molt. Si cal recuperar-la, és perquè estava oblidada.” Aquesta obra, que ja es va presentar a Màlaga, arriba ara a Oviedo i després al Teatro de la Zarzuela de Madrid, el mes d’abril.
A mitjan any, després d’un breu descans, tornarà a Palma amb Rigoletto, on assumirà el rol de Maddalena, un paper que afronta amb moltes ganes. “És un paper interessantíssim, i sempre és especial actuar a casa”.
“Amb quatre anys vaig dir a ma mare que volia ser cantant. I ella em va dir: ‘doncs ves a cantar’”
– Begoña Gómez
Mallorca, bressol d’una generació lírica
Més enllà de la seva trajectòria individual, Gómez reflexiona sobre el moment que viu la lírica a Mallorca. Si abans semblava que només existien figures puntuals, ara veu un panorama molt més ric i plural. Però rebutja parlar d’èxit individual.
“És un èxit social”, defensa amb fermesa. “Si no hi hagués hagut plataformes com el Cor de la UIB de nins, o el cor infantil del Teatre Principal, molts de nosaltres no hauríem tingut accés a aquest món.”
Cita noms com Sebas Serra o Ana Cuéllar com a exemples de companys i companyes que han sortit de l’entorn illenc i han triomfat arreu. “Ana, per exemple, va començar al cor infantil del Teatre Principal i ara està estrenat òperes per tot Alemanya.”
El reconeixement, diu, s’hauria de donar a les institucions que han mantingut vives aquestes iniciatives. “No només perquè d’allà surten artistes, sinó perquè generen públic. Gent amb esperit crític, que no es queda només amb el que li diu la televisió. Gent que diu: vaig al teatre, vull veure què passa aquí.”
D’un somni infantil a una carrera internacional
Tot va començar amb una declaració inesperada. “Amb quatre anys vaig dir a ma mare que volia ser cantant. I ella em va dir: ‘doncs ves a cantar’.” Així de senzill i així de decidit.
Avui, Begoña Gómez treballa d’allò que sempre ha volgut ser. No parla d’èxit amb grans paraules, però sí amb una convicció profunda. “Poder treballar de lo meu, això ja és un èxit.”
Des de la constància, l’estudi i una disciplina que confessa que a vegades es fa difícil de seguir per a la gent que té a prop, Gómez ha construït una carrera que l’ha dut dels cors infantils de Mallorca als grans escenaris d’Europa. I malgrat la incertesa que envolta el món de la lírica, ella continua amb la mateixa passió que quan va començar.
