El Teatre Principal de Palma es prepara per rebre, el pròxim divendres 17 d’abril a les 20:00 hores, una d’aquelles peces que miren el món directament als ulls. Belén Martí Lluch torna a casa per presentar Cantar de Gesta, la darrera producció de la companyia Mucha Muchacha. No és només dansa; és una invitació a seure en el present i escoltar el batec d’una generació que utilitza el cos per reivindicar-se. Ens asseiem amb ella per desxifrar com l’èpica clàssica s’ha convertit en el refugi d’una modernitat convulsa.
Una declaració d’intencions al món contemporani
Per a Belén Martí, Cantar de Gesta no és un títol escollit a l’atzar, sinó el tancament d’una etapa de maduresa creativa. “Cantar de Gesta és la quarta obra de Mucha Muchacha, la tercera de mitjà-gran format i és una peça de creació o de dansa contemporània”. Tanmateix, per a les integrants de la companyia, la definició va més enllà de la disciplina acadèmica. Martí explica que els agrada presentar-la amb un cert caràcter de “declaració d’intencions al món”, definint-la com una creació que “neix des del desig de parlar del que passa ara, del que importa ara i des de llenguatges que intenten connectar d’una manera més profunda amb el públic”.
L’obra utilitza el concepte de l’èpica —aquella que històricament hem associat als poemes sumeris o al Cantar del Mio Cid— però per capgirar-ne el prisma. Tot i que l’èpica original es percep sovint com un espai purament masculí, Belén afirma que “és un deure dels creadors de l’obra reapropiar-se dels gèneres i d’aquestes qüestions de cultura universal que es tenen des d’un punt de vista i col·locar-ho en un altre prisma”. És precisament aquest canvi de perspectiva el que atorga valor a la creació en el context actual.
“Aquesta dona en faldilles, en moños, súper maquillada, amb aquest rol de narratives al final molt clàssiques, no aconseguia representar-nos com a dones creadores joves en ple segle XXI”
– Belén Martí Lluch
Cavalcar la foscor del segle XXI
El punt de partida d’aquesta gesta moderna no és la glòria bèl·lica, sinó el sentiment d’esgotament i exigència que marca el nostre temps. “Tot sorgeix com d’una necessitat de parlar d’aquest sentiment de viure en una espècie de vida que t’exigeix molt”. Martí descriu aquest segle XXI com un període “molt exigent, esbojarrat, caòtic i que a vegades es presenta fosc”.
Davant d’aquesta realitat, la companyia es pregunta com cal enfrontar-s’hi. La resposta ha estat buscar “aquest sentiment de cavalcar la vida, aquesta èpica contemporània”. Tot i reconèixer que parlen des d’un lloc “totalment privilegiat” en comparació amb les batalles cruels que tenen lloc en altres parts del món, han trobat en aquest desig d’apropiació un lloc des d’on parlar. Reescriure els camps de batalla implica, per a elles, proposar “relats d’amor, relats des de la cura i des del poder de relatar-nos a nosaltres mateixes” des de una perspectiva feminista i actual.
El trencament amb el moño i la faldilla
La identitat de Mucha Muchacha està profundament marcada per la seva formació acadèmica, però també per la necessitat de transcendir-la. Les quatre ballarines i coreògrafes de la companyia comparteixen una trajectòria de conservatoris professionals que va culminar a Madrid, on es van conèixer. Tot i que Belén confessa que “amem la dansa espanyola i el nostre cos és de dansa espanyola”, reconeix que van arribar a un punt on el repertori clàssic se’ls quedava curt.
“Aquesta dona en faldilles, en moños, súper maquillada, amb aquest rol de narratives al final molt clàssiques, no aconseguia representar-nos com a dones creadores joves en ple segle XXI”. Buscaven miralls en creadors contemporanis com Angélica Liddell, Batsheva, Rafael Bonachela o Peeping Tom, referents amb els quals se sentien més reflectides. Per a elles, la creació és un reflex del dia a dia, una mescla on “uses referències de tota mena: cinema, literatura, pintura”. En aquest sentit, la literatura de dones poetes com Emily Dickinson ha estat una llavor fonamental per trobar el seu lloc en l’escena.
L’èpica autobiogràfica: mares, creadores i treballadores
L’obra que arriba al Teatre Principal és, en essència, autobiogràfica. “Totes les nostres obres parlen sempre de coses que en aquest moment ens estan important o que necessitem mig resoldre”. Per a Belén Martí, el simple fet de tirar endavant una producció avui dia ja és una gesta en si mateixa: “És ja un miracle en si aconseguir crear una obra. Hi ha alguna cosa d’èpic en aquesta pròpia creació”.
Aquest sentiment s’enerva també en els desitjos vitals que floreixen amb l’edat de les integrants de la companyia. Les preguntes que planen sobre l’escenari són les que marquen la seva generació: “Aconseguirem ser mares? Té sentit ara ser mares? Es pot crear, ballar, criar, conciliar, enamorar-te?”. És d’aquesta èpica quotidiana, de les càrregues emocionals i físiques de ser treballadora o mare, de la qual parla Cantar de Gesta.
“Els Javis, són unes persones totalment entregades a les seves històries. Igual que ells van creixent en cada projecte, els seus equips creixem amb ells”.
– Belén Martí Lluch
El cos que es corba cap a Mallorca
Belén Martí va deixar l’illa als 18 anys perquè l’oferta formativa de nivell superior només es trobava a la península, principalment a Madrid. Tot i que la seva vida professional s’ha desenvolupat fora, l’enyorança i el vincle amb la seva terra romanen intactes. “Jo sempre vaig pensar que tornaria i, de fet, seguesc intentant-ho. Hi ha alguna cosa de sentir-me profundament lligada a la meva terra i sempre sent aquest cos que es corba apropant-se tot el possible”.
Aquesta dificultat de tornar es deu al fet que les grans oportunitats professionals s’han anat obrint fora de l’illa. Per això, Martí subratlla la importància del suport institucional local: “Que el Teatre Principal estigui coproduint i donant suport em fa molt feliç, perquè sent que em projecta a poder estar més aquí i em connecta amb la meva terra”.
L’aprenentatge amb “Los Javis” i el moviment magne
Un dels capítols més destacats de la seva trajectòria recent ha estat la col·laboració amb Javier Calvo i Javier Ambrossi. Martí ha treballat com a coreògrafa i directora de moviment a La bola negra, una experiència que defineix com a “brutal i transformadora”. Segons Belén, treballar amb ells implica un creixement constant: “Són unes persones totalment entregades a les seves històries. Igual que ells van creixent en cada projecte, els seus equips creixem amb ells”.
El seu paper en l’audiovisual ha estat un descobriment. Quan els Javis li van proposar dirigir el moviment, ho van fer en un sentit “magne”, cosa que li va imposar un gran respecte. La seva tasca va des de la preparació d’actors per aconseguir corporalitats específiques fins a la supervisió de protocols d’època, com les salutacions o l’ús d’armament militar. Un exemple clar d’aquesta minuciositat és la creació del grup Stella Maris: “Des de com es mouen i gesticulen fins a quins són els tics del personatge de l’Enric quan és jove”. Martí defensa que el cos ho és tot i que “el tot és moviment”, una visió que depèn directament de la sensibilitat del director cap al moviment de la seva pel·lícula.
Aquesta èpica de la qual parla la Belén ha fet el salt a la pantalla internacional, convertint la darrera edició del Festival de Cannes en una cita amb un marcat accent mallorquí, on ella participa com a coreògrafa i directora de moviment de La bola negra, compartint protagonisme indirecte amb una altra gran de l’illa com Vicky Luengo nominada a altres dues pel·lícules.
Per a la Belén, la nominació a Cannes és el reconeixement a un esforç extenuant: “Ostras, és que què bé, perquè hi ha una mica de recompensa; què bonic poder anar a Cannes, rebre aquest reconeixement i que es vegi així la feina, perquè de veritat que ens ho vam deixar tot fent-la”.
Mirar el futur: la lliçó de Pina Bausch
Tot i reconèixer que el ritme de treball actual és “molt exigent” i que implica un sacrifici constant que a vegades sembla “insostenible”, Belén Martí es mostra agraïda pels projectes que la fan créixer. Respecte al futur de les ballarines i el desgast físic, Martí adopta una visió optimista citant Pina Bausch com a referent: “És un clar exemple universal d’aquests cossos que van complint anys i que continuen posant-se en escena, creant i buscant”. Per a ella, aquests cossos madurs són “igual o molt més interessants que els cossos més joves”.
Actualment, Martí confessa que cada vegada se sent més atreta per la direcció: “Estar des de fora cada vegada em sembla més excitant i em crida molt”. Tot i això, continua dient que sí a projectes on sent que la seva presència en escena té un sentit profund, com és el cas de Cantar de Gesta, l’obra que l’apropa de nou al públic mallorquí.
Fotos: Luisa Gutiérrez
