La Galería Miguel Marcos de Barcelona acull fins al 5 de desembre Desalojar el rostro, una exposició de Bernardí Roig que reuneix escultures, pintures, dibuixos i una peça audiovisual recent. L’artista mallorquí presenta un conjunt d’obres centrades en el cos, la desaparició de la identitat i la llum com a element de desestabilització visual i conceptual.
L’exposició Desalojar el rostro proposa un recorregut per un univers que utilitza la foscor i la llum fluorescents per provocar un desplaçament de la mirada i una confrontació amb la pròpia representació. Segons el text expositiu, la mostra parteix de la voluntat de “desallotjar” el rostre, entès com un espai carregat de signes imposats pel temps, per buidar-lo dels seus atributs i qüestionar-ne la identitat.
Escultures de figures solitàries i llum encegadora
A l’entrada de la galeria, la peça Homo Lux (2025) rep els visitants. Es tracta d’una escultura d’alumini a mida real que representa un home semidespullat amb el pantaló descordat, una màscara de reixeta i travessat per un tub de llum fluorescent. Segons el relat curatorial, aquesta figura sorgeix d’un motlle i mostra una presència fantasmagòrica i efímera, vinculada a una masculinitat “desahuciada”.
Una altra figura d’alumini, Homo Aluminium Black (2025), de només 90 cm d’alçada, es presenta al costat d’un walldrawing de David Tremlett (2016). Aquesta escultura, segons el text de sala, ha “cancel·lat” la seva visió i oïda, fet que ha provocat la desaparició dels seus trets facials. La peça es completa amb la sèrie de dibuixos Aristocrazia Nera (2015), inspirada en retrats familiars d’Ingres que, segons s’indica, reflecteixen una tensió entre la felicitat aparent i una insatisfacció latent.
Pintures en negre i retrats espectrals
Les Pinturas Negras (2025) estan realitzades sobre vellut negre i mostren cossos traçats amb línies blanques, fràgils i trèmules, que, segons la descripció de la galeria, funcionen com a esquerdes en la foscor i com a miralls d’un cos en descomposició. Aquestes peces s’oposen formalment a la sèrie Black-Father White (2018-2025), un conjunt de retrats en taula que busquen capturar la semblança del pare de l’artista a través de la llum. Aquestes imatges es comparen amb relíquies no fetes per la mà de l’home, com la Verònica o la Sábana Santa de Torí.
Segons el discurs expositiu, aquestes pintures pretenen representar aparicions més que presències, en un estat de fragilitat extrema i una condensació de llum sobre la superfície.
Un vídeo de 30 segons de repetició obsessiva
La peça audiovisual De-visager (2022) mostra en primer pla el rostre d’una figura que es retira la màscara del seu propi rostre per mostrar, de nou, aquest mateix rostre. El vídeo, d’una durada de trenta segons, crea una circularitat visual i temporal, definida pel text com una “sessió contínua sense pietat”. L’obra estableix una connexió amb el cinema de Bergman i planteja la repetició com a revelació i ocultació simultània.
El cos com a espai de memòria i silenci
El conjunt de peces presentades a Desalojar el rostro es vertebra entorn a una tensió entre cos i espai, entre memòria i imatge. El treball de Bernardí Roig, nascut a Palma el 1965, ha estat descrit com una investigació sobre la solitud del cos i la seva absència. L’ús de la figura humana blanca, l’alumini i la llum forma part d’un llenguatge escultòric que ha desenvolupat en diversos projectes internacionals.
El recorregut expositiu mostra una selecció d’obres que van des del 2015 fins al 2025. La presència de referències al barroc, al minimalisme i a una narrativa visual d’obsessions repetitives articula un discurs sobre el buit, la desaparició i l’excés de presència. Segons la Galería Miguel Marcos, les obres exposades funcionen com una dramatúrgia espacial en què el rostre, el cos i la llum esdevenen escenaris d’una memòria encallada.
La trajectòria de Bernardí Roig inclou projectes en institucions com la Catedral de Burgos (2009) i la inclusió de la seva obra en col·leccions com la del Grupo AENA (Madrid), la Fundación Ludwig (L’Havana), el MADC (Costa Rica) o el Kaii Setouchi Art Museum (Japó). La seva obra manté una vinculació constant amb la poètica de l’espai, el silenci i la tensió entre el visible i el representat.
