L’agitador cultural, el poeta de la transgressió i l’etern adolescent de sal, Biel Mesquida, rep l’homenatge de la Fundació Mallorca Literària en tres jornades que recorren la seva geografia vital i creativa. Entre la felicitat dels petits miracles i la ràbia contra una societat convertida en “trast”, Mesquida es confessa en una conversa que navega entre la tendresa i la lluita política.
L’atmosfera a Mallorca es carrega d’una electricitat especial. No és només el febrer que s’acomiada, sinó la presència d’un home que ha fet de la paraula el seu camp de batalla i la seva llar. Biel Mesquida arriba a aquest homenatge de tres dies organitzat per la Fundació Mallorca Literària —amb conferències, taules rodones i recitals a Palma i Santanyí— amb una barreja de sentiments que defineixen la seva complexitat: “Estic content i estic un poc regirat”, diu d’entrada, amb aquesta sinceritat desarmant que el caracteritza.
Mesquida no és només un escriptor; és un node d’afectes i resistència. Mentre les institucions i els amics es preparen per analitzar la seva “biblioteca encesa” o la seva “cèl·lula de subjecció”, ell es mou entre la gratitud pel que anomena una “pràctica amorosa” i el vertigen d’un reconeixement que li arriba com un “tsunami amorós”. Seu, mira als ulls i comença a desgranar el que significa ser Biel Mesquida l’any 2026.
Un tsunami d’afectes i reconeixements
“Estic content perquè això és una pràctica amorosa. Hi ha uns escriptors, uns poetes, uns artistes, una gent que m’estima i crec que sempre he viscut per estimar i per ser estimat; aquesta és la base”, afirma amb rotunditat. Per a Mesquida, el reconeixement oficial és secundari comparat amb la xarxa emocional que ha teixit durant dècades. Així i tot, l’impacte d’aquestes jornades el sacseja: “Regirat perquè em ve com una espècie de tsunami amorós que recolliré en tots els meus sentits i el meu pensament i el meu inconscient, però que em fa estar amb un estat així com de nervis”.
Aquesta inquietud neix, en part, d’una trajectòria que no sempre ha estat banyada pel consens: “Jo soc una persona que tampoc ha rebut massa reconeixement”, confessa, però immediatament matisa què és el que realment valora: “El reconeixement millor és el que et trobes un dia: una senyora que no has vist mai en la vida i que es llança i et diu: ‘Vostè és en Biel Mesquida?’. Dic: ‘Sí’. I diu: ‘Cada diumenge berén amb vostè’. I jo, quan em diu això, em pos a tremolar”.
“No deixaré de dir mai allò que pens. M’ha costat sa vida, m’ha costat molt. M’han maltractat, m’han torturat… sí”
– Biel Mesquida
La veu com a medecina: Closcadelletra
Aquesta connexió íntima amb el públic s’ha canalitzat en els darrers anys a través del seu pòdcast Closcadelletra a VilaWeb, unes “peces petites i sonores” que han transcendit el format periodístic per esdevenir quelcom quasi terapèutic. Mesquida recorda una anècdota colpidora a Barcelona: “Un lector em va dir: ‘Li he de contar una cosa. Jo soc metge, he estat molt malalt de COVID, vaig tenir una pneumònia, estava molt malament i les nits no podia dormir. Li vaig dir a la meva filla: em podràs dur els auriculars i em dus aquell lloc on tinc guardat el Closcadelletra d’en Biel?’. I diu que des que vaig posar la teva veu, no vaig necessitar ni morfina, ni calmants, ni res: ‘La teva veu em va asserenar, em vaig quedar bressolat per la teva veu'”.
Mesquida es commou en recordar-ho: “Jo vaig posar-me a plorar. Imaginau-vos si vivim en una societat puta que al principi vaig pensar: això pot ser que s’ho ha inventat, no pot ser mai, això és com de novel·la, no ho creurà ningú. Però quan vaig anar a Barcelona vaig quedar amb ell i era un senyor extraordinari que em va dir: ‘És que vostè té aquesta capacitat doble, perquè ho escriu, però llavors la seva veu també acompanya el seu escrit i m’ha ajudat molt, m’ha salvat'”.
Escriure als mitjans: Un taller de llibertat
Més enllà de la poesia i el pòdcast, Mesquida manté la seva columna al Diario de Mallorca, un espai que considera vital. “He escrit sempre en els mitjans tota sa vida perquè consider que els mitjans de comunicació sempre m’han donat llibertat”, explica. No amaga, però, la tensió que genera el seu estil: “És un gran taller d’escriptura perquè reps molts comentaris bons i dolents. Està bé que a la gent si no li ha agradat ho digui. De vegades em trob qualcú que em diu: ‘Jo no et llegeixo perquè no entenc res i tu fas servir unes paraules massa rares'”.
Davant la crítica per la seva riquesa lèxica, el poeta es defensa amb passió: “Perdona, quina paraula rara? No, no, el que l’has de llegir a poc a poc i, si no l’acabes d’entendre, l’has de dir en veu alta. No hi ha comprensió lectora moltes vegades. Jo faig servir paraules planeres, no em dedic a cercar una paraula rara i perduda del diccionari per complicar sa vida al lector, sinó tot el contrari: faig servir les paraules en funció d’allò que vull contar i de la música que tenen i de l’energia que els vull donar”. Per a ell, el problema és social: “Hi ha una disminució de la lectura per falta de comprensió lectora. Les pantalles han fet molt de mal, fa molt de mal la pressa. La lectura és una cosa que demana tranquil·litat, que demana esforç”.
La llengua llarga i el preu de la llibertat
Si alguna cosa defineix Mesquida és el seu parlar clar, una característica que li ha portat tants admiradors com problemes. “Ja quan vaig començar els estudis ja em deien que tenia sa llengua molt llarga i que deia totes les coses sense filtres”, recorda amb ironia. “Consider que s’han de dir així: educadament, respectuosament, però no deixaré de dir mai allò que pens. M’ha costat sa vida, m’ha costat molt. M’han maltractat, m’han torturat… sí”.
Aquesta fermesa té un cost que ell assumeix amb humilitat: “Hem de ser humils els que volem dir les coses i hem de saber que això no ens ompliran de rams de roses, al revés: ens pegaran fuetades, ens arraconaran, ens trauran d’enmig. Hem de ser així, hem de ser humils i lluitadors”. Ara, però, se sent en una posició d’invulnerabilitat ètica: “M’alegra perquè estic en un moment que ja no em barataré. Ara em pot venir qui vulguis i dir-me: ‘m’escrius això i et donaré un milió d’euros’. I si em demana una cosa que va contra el meu pensament, li diré que es guardi el seu milió d’euros. No m’he venut mai i no em vendré”.
“Tot està intoxicat, tot és pol·lució: la mar contaminada, el cel contaminat… l’illa ja és un trast”
– Biel Mesquida
‘Trast’: La poesia de la ràbia i l’energia atòmica
El fruit més recent d’aquesta resistència és el seu nou llibre de poemes, titulat Trast, que veurà la llum el pròxim 25 de març. Creat en un rampell de mig any, entre juliol i desembre, és una obra singular en la seva producció: “L’he fet tot seguit, com si fos una font ufana que no s’atura, com si fos una cosa torrencial. Vaig utilitzar una energia interior que vaig dir: no m’he d’aturar, perquè si m’atur això no serà el llibre. I sí, sí: cada dia, cada dia, cada dia”.
El resultat és un volum de 140 pàgines que el poeta defineix com a “dens” i “molt jo”. El títol, Trast, és una denúncia de l’estat actual de la seva terra: “És com si ja ens haguessin convertit en un trast. Ja no hi ha paisatge, ja no hi ha les veus del lloc, ja no hi ha cultura, ja no hi ha quasi humans. Tot està intoxicat, tot és pol·lució: la mar contaminada, el cel contaminat… l’illa ja és un trast”. No és, però, una distopia futura: “És un llibre del 2026 i pel lector del 2027, del 2028. La poesia ha d’irradiar, com si fer un poema fos fer que la lletra ja faci una condensació que s’hi posi molt allà dins i que allò comenci a irradiar com si fos una energia atòmica poètica”.
La victòria de les minories
Malgrat la duresa de la seva visió sobre l’illa actual, Mesquida no es considera un derrotat. Recorda les paraules de la seva mestra, la poeta Montserrat Abelló: “Hem aconseguit molta de cosa. Hem aconseguit dones que tenim veu. Hem aconseguit que la gent de diverses orientacions sexuals, els gais, les lesbianes, transsexuals… siguin reconeguts i defensats. Hem aconseguit la unió matrimonial entre persones del mateix sexe”.
Aquests avenços, reflexiona Biel Mesquida, no són permanents: “Ara tenim LGBTQI-fòbia, tenim feminifòbia, tota una sèrie d’epidèmies ideològiques contra els humans i hem de lluitar contra elles. Els drets no s’aconsegueixen i es guarden per sempre, s’han de continuar lluitant. Un dels meus lemes és: lluitar, lluitar, lluitar”.
El miracle de cada dia
Com es manté un esperit tan combatiu i, a la vegada, tan tendre? Mesquida ho té clar: “Cada dia de sa vida jo li he cercat, el que m’han ensenyat els meus mestres místics —Joan de la Creu, Teresa de Jesús, Ramon Llull, els sufís, en Borges—: que cada dia té el seu petit miracle. Cada dia hi ha una meravella”.
I conclou amb una imatge que resumeix la seva essència: “Ahir la meva meravella va ser que tinc de vora un camp de llevamans que han crescut ara, silvestres, que són com llevamans petitets. Vaig dir: ‘Ai, quina meravella!’. I m’hi vaig tirar. Vaig estar amb les flors, les vaig mirar de prop, vaig fer fotos… i vaig descobrir que davall hi havia unes flors blavetes que no es veien perquè les groguetes les tapaven. Això són les petites felicitats de cada dia que hem de cercar. Si estem oberts, les trobarem sempre perquè qualsevol cosa es pot convertir en un prodigi”.
