Els dies 23 i 24 d’octubre de 2025, Ca n’Oleo acull el II Seminari “La guerra civil i el franquisme”, organitzat pel Departament de Ciències Històriques i Teoria de les Arts de la Universitat de les Illes Balears. El cicle s’inicia amb una conferència del doctor en Història Contemporània Carles Santacana (Universitat de Barcelona), que obrirà el programa amb una ponència titulada “Franquisme i identitat nacional. Símbols i representacions”.
Parlam amb ell sobre les idees que desenvoluparà a Palma, el paper dels símbols franquistes en la construcció identitària, i els reptes de la difusió històrica en ple segle XXI.
Una identitat imposada des del poder
“El franquisme va ser un règim nacionalista espanyol amb una matriu d’arrel castellana molt clara”, apunta d’entrada Santacana. Considera que, tot i que aquesta afirmació pot semblar òbvia, sovint no s’ha estudiat amb la profunditat que mereix. “Hi ha una part de veritats percebudes que no s’investiguen perquè es donen per sabudes”.
Per això, la seva conferència no es limita al discurs ideològic sinó que es fixa especialment en la plasmació d’aquesta identitat a través de símbols i representacions. “La dictadura tenia el poder d’imposar i naturalitzar aquest relat: personatges històrics, festes, efemèrides, cerimònies, imatges… tot contribuïa a transmetre una idea homogènia de nació”.
“Els toros, per exemple, designats com a fiesta nacional, o la cançó espanyola, contribuïen a una nacionalització cultural subtil però eficaç”
– Carles Santacana
Santa Teresa, Viriato i Agustina d’Aragó
El règim va recórrer a figures com Santa Teresa de Jesús o Isabel la Catòlica per construir una narrativa que exaltàs valors com la fortalesa, la decisió o el coratge. “Fins i tot amb un discurs de gènere regressiu, es recuperaven dones com Agustina d’Aragó, que encaixaven en l’imaginari heroic del franquisme”.
Aquesta representació del passat, segons l’historiador, no era nova: “El franquisme no es va inventar aquesta identitat. La va adaptar de la tradició nacionalista del segle XIX i de la idea imperial d’èpoques anteriors”. El que sí va fer, explica, és institucionalitzar-la amb una potència mediàtica inèdita, sobretot a partir dels anys seixanta.
Els toros, la cançó espanyola i altres símbols culturals
Entre els mecanismes d’imposició ideològica, Santacana destaca aquells que no semblaven polítics a primera vista. “Els toros, per exemple, designats com a fiesta nacional, o la cançó espanyola, contribuïen a una nacionalització cultural subtil però eficaç”. Aquests elements, integrats al consum quotidià, resultaven especialment influents en una població poc alfabetitzada políticament.
La dictadura, diu, sabia utilitzar la cultura popular per consolidar el seu relat. Quan se li pregunta per una enquesta que revelava que encara un 21% de la població espanyola valora positivament la dictadura, Santacana no se sorprèn. “Cal tenir present que el franquisme va durar 40 anys. És molt temps. Va tenir capacitat per estructurar una memòria oficial a través de mecanismes que no sempre semblaven polítics, però que ho eren profundament. Això condiciona les percepcions, sobretot entre aquelles generacions que varen créixer amb aquell únic relat”, assenyala.
El “miracle econòmic” i la construcció d’una memòria distorsionada
Un altre dels elements que han contribuït a la pervivència d’una imatge parcialment positiva del franquisme, segons Santacana, és l’associació d’aquella etapa amb el creixement econòmic de les dècades dels seixanta i setanta. “El relat que presenta el franquisme com una dictadura moderada o pragmàtica es recolza sovint en aquella idea del ‘miracle econòmic espanyol’. Però és un relat enganyós”, puntualitza.
Santacana recorda que Espanya es va incorporar tard al gran cicle de creixement europeu iniciat després de la Segona Guerra Mundial. “El franquisme es va mantenir tancat durant dues dècades, fins que es va veure forçat a obrir l’economia i adaptar-se al context internacional. Quan això passa, s’aprofita de l’empenta de la conjuntura global, però no és una prosperitat generada pel propi règim”.
Aquest creixement, remarca l’historiador, va significar per a moltes famílies l’accés al consum: un cotxe, un petit pis, electrodomèstics. Però aquesta millora material, descontextualitzada, ha estat utilitzada per justificar la dictadura. “Hi ha qui ho interpreta com una conseqüència directa de la política franquista, i no com el resultat d’un entorn internacional favorable. Això forma part d’un procés de blanqueig de memòria”.
A més, Santacana adverteix que aquest discurs tendeix a invisibilitzar la repressió estructural del règim, que es mantingué intacta fins al final. “No oblidem que l’any 1975 encara s’afusellava gent. Això no encaixa amb la idea d’una dictadura tova ni amb un règim que afavoreix el progrés”.
Esport, nació i política exterior
Un altre àmbit d’estudi de Santacana és la història social de l’esport. Més enllà del seu conegut llibre sobre el Barça, l’historiador ha investigat amb Javier Pujadas l’impacte polític de l’esport durant la dictadura.
“Durant els anys quaranta i cinquanta, el Ministeri d’Afers Exteriors decidia si la selecció espanyola de futbol podia jugar segons el risc de perdre. Una derrota podia interpretar-se com una humiliació política”. Així, per exemple, Espanya va refusar jugar contra la Unió Soviètica el 1960, però sí ho va fer el 1964, a Madrid, i va guanyar. “La victòria es va presentar com un triomf contra el comunisme”, recorda.
També remarca com el règim va promoure una estètica pròpia: “La fúria espanyola, com a estil nacional de joc, era símbol de virilitat, improvisació i força. I aquesta idea es va mantenir fins ben entrats els anys noranta”.
“La recerca històrica avui és sòlida, amb accés a arxius i molta producció. El repte és la difusió”
– Carles Santacana
La memòria en disputa
El seminari de Palma coincideix amb un context polític en què es qüestiona la Llei de Memòria Històrica. Santacana expressa preocupació davant la possibilitat de la seva derogació: “No es tracta de millorar-la, sinó d’eliminar-la. El problema de fons és que es parli del passat d’una manera seriosa”.
El risc, segons el professor, és que la memòria imposada pel franquisme, amb quatre dècades de consolidació, acabi imposant-se de nou. “Els sectors que promouen aquesta derogació entenen que el relat històric té una càrrega política molt forta, i per això volen controlar-lo”.
Davant aquesta situació, Santacana alerta que la memòria podria quedar restringida a l’àmbit acadèmic. “La recerca històrica avui és sòlida, amb accés a arxius i molta producció. El repte és la difusió”.
Com arriba la història a la societat?
Segons l’entrevistat, la construcció de les mentalitats col·lectives passa principalment pels mitjans de comunicació i les produccions culturals. “Avui una sèrie de ficció pot tenir més impacte que qualsevol publicació acadèmica. Si no hi ha un relat consensuat, qualsevol ficció pot semblar certa”.
Santacana insisteix en la importància dels mitjans per a la transmissió de la memòria i remarca el paper de les institucions públiques en facilitar o entorpir aquest procés. “Tots els mitjans no tenen el mateix abast, ni el mateix control. Això condiciona molt què arriba i què no a la població”.
En el cas de l’educació, considera que els manuals escolars actuals són adequats, però que la seva incidència és limitada: “Al llarg de la vida, les persones reben molts altres inputs, i és important saber qui els controla”.
