Fa només uns dies que el veredicte del XVIII Premi Literari de Teatre La Carrova ha sortit a la llum, i el nom de Carme Planells brilla al costat d’un títol que és, en si mateix, una declaració d’intencions: Enlloc. L’obra no és una ficció qualsevol; és una peça de teatre documental que puny en la ferida oberta de la memòria col·lectiva d’Eivissa, just quan fa dues dècades de la construcció de les autopistes que van canviar per sempre la fesomia de l’illa. Planells ens rep amb la mirada de qui ha aconseguit treure’s un pes de sobre, el d’una història que bategava dins seu, esperant el moment precís per ser explicada, d’una història que bategava dins seu, esperant el moment precís per ser explicada. Explica que el que la va empènyer a començar a escriure Enlloc, va ser que li atorgassin una beca de creació de l’IEB.
Una victòria per a la memòria de l’illa
El reconeixement arriba en un moment simbòlic. No és només un premi literari, és la validació d’una necessitat de parlar sobre el que va ocórrer fa vint anys. L’autora es mou entre la satisfacció personal i el pes de la responsabilitat històrica que comporta el text.
“És una gran alegria”, declara la dramaturga, amb un somriure que no amaga la intensitat del procés, “perquè és un text que he tingut dins el cap durant molt de temps, que mai m’havia decidit a començar-lo, perquè tampoc no sabia per on envestir-lo, perquè és un text o una història que a mi m’afecta especialment. Jo no hi vaig poder ser quan van passar aquestes manifestacions i aquestes queixes de la població d’Eivissa. Jo visc a Mallorca i no hi vaig poder ser, però hi era espiritualment. Vaig tenir la sensació que era un poc d’impotència davant un poder, uns polítics que tenien ja decidit què farien exactament”.
L’escriptura d’Enlloc ha estat un exercici d’equilibri narratiu, evitant el pamflet, però sense renunciar a la veritat dels fets. “Com escrius això sense que caigui molt cap a un costat o cap a un altre? Intentant ser això tan horrorós que diuen avui en dia, d’equidistant, sense deixar-te dur massa per les emocions, per poder veure tots els punts de vista. Alegria per això, perquè era un text que tenia dins i des de fa temps volia escriure, i alegria perquè ha coincidit amb els vint anys de l’aniversari de l’autopista, de la construcció d’aquest megaprojecte una mica desproporcionat per les dimensions de l’illa d’Eivissa, que és petita”.
A Eivissa, la notícia del premi s’ha rebut amb una mena de respir col·lectiu. “Estan molt contents”, explica Planells. “M’han donat l’enhorabona perquè el necessitaven. M’han donat les gràcies perquè tornarà a posar un poc en el dia, o tornarà a recordar què va passar, perquè això forma part de la memòria col·lectiva. La memòria col·lectiva més actual o més contemporània, però, ja forma part de la nostra història i és una manera de no oblidar-ho”.
“Amb Iguana vaig començar per això, per buscar un català que fos un català d’aquí, de Mallorca, un català estàndard mallorquí, que fos bo per representar tant Shakespeare com el que fes falta”
– Carme Planells
El compromís amb els exclosos de la Història
Planells no és nova en l’art de remoure consciències. La seva trajectòria, estretament lligada a Iguana Teatre, és un catàleg de veus silenciades. Des de Llum trencada fins a Filles de la Misericòrdia (Premi a la Millor Dramatúrgia de l’ATAPIB), el seu teatre ha servit d’altaveu per a aquells que la Història, amb majúscules, sol ignorar.
“He escrit un poc de tot, però en principi el més conegut és el que he fet amb Iguana Teatre, que són temes socials i temes de memòria històrica”, reflexiona. “Crec que és una idea molt bona parlar sobre la gent que ha estat exclosa de la història en majúscules i que realment va viure les coses més en carn pròpia, més de prop. Eren les dones republicanes a Llum trencada, les al·lotes i jovenetes i nines que van estar a la Misericòrdia, que també eren excloses… els republicans, llavors també els xuetons, que és un tema molt mallorquí que a Eivissa mai ha passat ni se n’ha parlat d’aquesta manera, com a Mallorca”.
Per a ella, el teatre és un ofici d’escriptura que sovint no rep el mateix crèdit que la narrativa pura, malgrat el seu pes literari. “Som escriptors, pertanyem al món de la literatura. Una literatura un poc especial, però som escriptors com els altres, també”. Aquest reconeixement individual amb el Premi La Carrova té un sabor diferent per a algú acostumat al treball en equip: “Premis en grup, n’he tingut, i així, individuals, o sigui que jo he escrit tota sola l’obra, seria aquest, que a part és un premi literari de textos teatrals. Per tant, també està bé, perquè és com un reconeixement a la feina d’escriptor que té el dramaturg”.
De la paraula dalt del paper a l’acció a l’escenari
La gènesi de Carme Planells com a dramaturga és un viatge que va començar amb la paraula escrita i va acabar trobant el seu lloc en la tridimensionalitat de l’escenari gràcies a la trobada amb Iguana Teatre l’any 1986.
“Jo escric des que tinc memòria”, recorda amb nostàlgia. “Era la típica garrideta que a escola, quan deien ‘avui toca redacció’, jo era sa més feliç del món. Era com si m’obrissin una porta i em diguessin ‘entra, vola, escriu’. Fins i tot quan vaig estudiar filologia vam tenir un professor, en Jaume Corbera, que ens feia escriure una història… jo li hauria escrit una història cada dia si me l’hagués demanat”.
El pas al teatre va ser fruit de la col·laboració lingüística en un moment clau per a la llengua. “Vaig començar més per assessorament lingüístic, pensa que ells van començar el 86, que era un poc quan es comença a reivindicar un català estàndard, a intentar recuperar una llengua digna, que serveixi per a tots els àmbits… I amb Iguana vaig començar per això, per buscar un català que fos un català d’aquí, de Mallorca, un català estàndard mallorquí, que fos bo per representar tant Shakespeare com el que fes falta. I d’aquí ja vaig fer el pas a les adaptacions amb en Pere Fullana”.
“S’ha de prendre anar al teatre i s’ha de valorar que és una art que és efímera en el fons, perquè el fan aquí, te’l fan davant, dura una hora i s’ha acabat. I pot ser que no tornis a veure aquella obra mai més”
– Carme Planells
Riure per sobreviure a la paròdia política
Tot i el seu marcat perfil social, Planells no tanca la porta a la lleugeresa, o millor dit, a l’humor, com a eina de resistència. Actualment, té entre mans un nou projecte que s’allunya de la duresa documental d’Enlloc per endinsar-se en la comèdia.
“M’agrada molt escriure comèdia, tinc encarregada una comèdia que serà un poc una paròdia política dels temps actuals”, confessa. “Arriba un moment que dius, així com està el món, què feim per sobreviure, per sortir-ne? Riure un poc. ‘Treure ferro a les coses’, aquesta expressió que a mi m’agrada, que és com d’intentar afluixar la tensió que hi ha. Crec que riure i passar-ho bé ens pot ajudar una mica”.
Per a ella, l’humor no és un gènere menor, malgrat el que dictin els jurats. “Sembla que, com que són de riure, són com més faciletes o de segona. El drama és de primera i la comèdia és de segona. No, jo crec que tot té el seu encant i fer riure la gent tampoc és tan fàcil”. El seu mètode de treball és orgànic i, a vegades, desbordant: “Jo soc molt de treballar sobre la marxa, soc molt poc planificada. No faig quadrícules. Vaig escrivint, escrivint, escrivint… elimín molt. Tinc tendència a escriure massa i llavors a retallar. Jo dic que val més que sobri, que no haver d’inventar coses. Si sobra és més fàcil trobar l’essència”.
El teatre com a art efímer en un món immediat
En un panorama dominat per la immediatesa de les xarxes socials i el consum ràpid de plataformes, Planells reivindica el teatre com un espai de resistència, un art que només existeix en el present compartit entre actor i espectador.
“Vivim en una societat de consum immediat”, lamenta. “Tot és com ràpid. Vaig llegir l’altre dia que les pel·lícules també han canviat la manera de fer-les, perquè si no la gent desconnecta en cinc minuts. El teatre és un altre món. També s’ha de prendre anar al teatre i s’ha de valorar que és una art que és efímera en el fons, perquè el fan aquí, te’l fan davant, dura una hora i s’ha acabat. I pot ser que no tornis a veure aquella obra mai més”.
Aquesta naturalesa viva és la que, segons la dramaturga, dona valor al teatre davant de qualsevol altra pantalla. “És art en viu, és gent que està fent allà davant tu, t’està contant aquella història… i jo crec que això no té preu”. Malgrat la competència ferotge de les xarxes, Planells confia en la feina de base amb les noves generacions: “S’ha de lluitar contra moltes coses: les plataformes de televisió, les xarxes socials… però hem de lluitar”.
Davant la celebració dels quaranta anys d’Iguana Teatre i l’èxit de reposicions com Sa veritat en sa locura, Carme Planells continua sent un “satèl·lit” imprescindible que orbita al voltant de la creació col·lectiva, mantenint “el cervell en marxa” i recordant-nos que, encara que ens vulguin portar enlloc, el teatre sempre ens tornarà a casa.
Fotos: Tolo Balaguer
