Dins els murs del Patronat de Protecció a la Dona, una institució que va sobreviure al mateix Franco, milers de dones van ser tancades no per cometre delictes, sinó per no encaixar en el model de submissió exigit. La historiadora Carmen Guillén trenca dotze anys de silenci per rescatar una història de repressió moral que va durar fins al 1985.
Ens trobem davant una d’aquelles històries que fan trontollar la consciència col·lectiva. Carmen Guillén Lorente, doctora en Història Contemporània i una cara coneguda de la divulgació a TVE, ens rep amb la serenor de qui ha passat més d’una dècada excavant en arxius que molts preferirien haver cremat.
Guillén ha publicat Redimir y adoctrinar, una crònica necessària sobre el Patronat de Protecció a la Dona. “L’objectiu inicial d’aquesta institució, nascuda el 1941, era redimir la dona caiguda i cuidar la que està en perill de caure”, explica amb una veu que barreja el rigor acadèmic amb una emoció continguda.
Segons la historiadora, el que va començar com una missió de tutela es va acabar convertint en “una espècie de presó moral per a la meitat de la població, per a les dones; allà hi podien anar a parar qualsevol dona que no complís amb el mandat de gènere que el règim franquista havia imposat per a elles”.
“La idea de repressió franquista que vam configurar es basava en el subjecte masculí: l’afusellat, l’exiliat, l’empresonat, el depurat”
– Carmen Guillén
L’atzar d’una obsessió documental
La manera com la Carmen va arribar a aquesta investigació és, en si mateixa, un relat de persistència. No va ser una tria premeditada, sinó una troballa accidental mentre preparava la seva tesi doctoral. “Jo havia estudiat la carrera d’història i un màster d’història contemporània, i m’havia especialitzat en franquisme, però mai ningú m’havia parlat d’aquesta institució”, confessa.
El seu interès inicial girava al voltant de la marginalitat social i la perspectiva de gènere, concretament sobre la prostitució durant el franquisme. “Quan vaig anar a l’arxiu per buscar informació sobre la prostitució, va començar a aparèixer constantment aquesta institució: Patronat de Protecció a la Dona”.
Davant d’aquell nom omnipresent, però desconegut, la Carmen es va trobar amb un mur de silenci acadèmic. “Jo no sabia què era, així que vaig començar a obsessionar-me una mica amb trobar informació sobre aquest organisme perquè no hi havia pràcticament res escrit; solament s’esmentava en alguna publicació sense entrar en detalls”.
Aquesta curiositat es va transformar en una missió de dotze anys, enfrontant-se a la manca de bibliografia i a la dificultat de trobar testimonis. “En aquell moment, només hi havia una interna que volgués explicar la seva història”, recorda, subratllant la soledat d’aquells primers passos en la investigació.
Les tres claus d’un silenci sepulcral
Per què hem trigat vuitanta anys a parlar d’això? Carmen Guillén té les claus que expliquen aquest oblit sistemàtic. La primera és, sens dubte, el buit documental. “Els historiadors per fer història necessitem que s’hagi conservat documentació, i en el cas d’aquesta institució tenim un buit documental molt gran”. La Junta Central, el cor del Patronat, conservava originalment 1.186 caixes de documents. “Però l’any 96 hi va haver una inundació i avui solament se’n conserven 31. Això ens obliga a fer història des dels marges, des d’arxius provincials, amb hemeroteques i amb font oral”, lamenta la doctora.
El segon factor és el pes de l’estigma sobre les mateixes dones. “Moltes d’aquestes dones no han volgut parlar de la seva història fins fa relativament poc”. No va ser fins fa uns dos o tres anys que l’interès social i la presència als mitjans van generar un “efecte crida”. “Quan alguna dona veu reconeguda la seva història en aquest relat, s’anima a explicar-ho, i així podem suplir aquesta falta de documentació amb les fonts orals”.
Finalment, Guillén apunta a la naturalesa de la mateixa historiografia de la postdictadura. “La idea de repressió franquista que vam configurar es basava en el subjecte masculí: l’afusellat, l’exiliat, l’empresonat, el depurat”. Acceptar que una dona tancada en un reformatori religiós era també una víctima política va costar molt d’assimilar. “Toquem una tecla complicada, que és la de les congregacions religioses”, afirma amb contundència.
“Se les emportava a uns espais sense haver complert cap delicte, sense haver passat per cap judici i sense tenir una condemna; no hi havia ningú a qui apel·lar”
– Carmen Guillén
Silenci, oració i càstig
Quan Carmen parla de la vida dins dels centres, la descripció és esfereïdora. Utilitza tres paraules que actuen com a pilars de l’horror: “Silenci, oració i càstig”. Segons els testimonis de les supervivents, el silenci ho travessava tot. “Estem parlant de dones molt jovenetes, d’entre setze i vint-i-un anys, que quan les detenien les portaven a una altra comunitat autònoma per tractar de descontextualitzar-les, desarrelar-les i apartar-les del seu context familiar”. Dins els murs, la seva identitat era anul·lada. “Se’ls prohibia crear vincles amb altres nenes de la seva edat i el dia a dia estava organitzat a partir de la religió”.
No era una qüestió de fe espiritual, sinó d’adoctrinament forçat. “Estaven constantment resant el rosari, anant a missa o fent exercicis espirituals perquè la religió s’entenia com l’únic camí redemptor de la dona”. Aquest control de l’ànima anava acompanyat de l’explotació del cos. Guillén denuncia que “no es té constància que dins d’aquests centres hi hagués una formació reglada per a aquestes nenes, però sí que estaven constantment en tallers de treball per a empreses externes”. Brodar, sargir o qualsevol manufactura associada a allò “femení” era la seva jornada, un benefici econòmic que “mai anava a parar a les internes, sinó que se’l quedaven les congregacions religioses per al manteniment”. Tot aquest engranatge tenia un objectiu final psicològic: “Vexacions i humiliacions per anestesiar la seva capacitat crítica”.
Supervivents contra la presó de la moral
Una de les distincions més potents que fa la Carmen és la terminologia que fan servir les protagonistes. “Elles prefereixen anomenar-se supervivents abans que víctimes; sempre diuen que les víctimes són aquelles que es van suïcidar o les que van perdre els seus fills”. Avui dia, Guillén treballa amb un grup d’unes seixanta dones que, amb una generositat immensa, “ens regalen els testimonis de la seva vida, que són realment durs, per poder treballar en el relat històric”.
La historiadora recorda que aquest sistema no era percebut com un “excés” per la societat de l’època perquè les congregacions formaven part del paisatge social i cultural. “La meva primera reacció va ser preguntar a les meves àvies; totes dues em van dir el mateix: ‘Jo no n’he sentit parlar mai del Patronat, però sí que vaig sentir moltes vegades que si em portava malament aniria amb les monges'”. Aquesta amenaça velada de les monges com a redemptores de les dones rebels feia que ningú ho assenyalés durant la Transició. Però el Patronat era, de facto, pitjor que una presó. “Se les emportava a uns espais sense haver complert cap delicte, sense haver passat per cap judici i sense tenir una condemna; no hi havia ningú a qui apel·lar”.
Un deute de justícia i un futur per escriure
La conversa gira cap a la reparació. Carmen Guillén és clara sobre el que demanen les supervivents: veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició. “Es demana un reconeixement oficial per part de l’Estat del fet que aquestes dones van ser víctimes de la repressió franquista, que se les inclogui dins la Llei de Memòria Democràtica de manera explícita”. També urgeix l’obertura total dels arxius privats de les congregacions. “Sabem que hi ha arxius privats que pertanyen a les congregacions religioses als quals no tenim accés i que podrien suplir en bona part tota aquesta falta de documentació”.
Pel que fa a la responsabilitat de les monges, la Carmen puntualitza que “qui ha de respondre són les congregacions com a entitats que tenen una història al darrere”. Critica l’intent de perdó de la CONFER l’any passat com a insuficient. “No es va parlar d’obertura d’arxius, i moltes dones estan demanant els seus expedients personals i no els els estan donant”. A més, lamenta que en aquell acte es va silenciar el més greu: “Es va prohibir parlar dels suïcidis, de les autolesions, de les vagues de fam o dels casos més flagrants dels nadons robats”.
Carmen Guillén no pensa deixar-ho aquí. “Aquesta institució sempre dona més de si; es poden fer molts estudis específics, com la repressió a les dones homosexuals o gitanes dins del Patronat”. Per a ella, la investigació continua sent una forma de justícia. “Necessitem que aquesta història arribi als instituts, a la població més jove”. Mentre s’acomiada, ens recorda que la memòria no és només mirar enrere, sinó obrir les finestres de les cel·les que encara queden tancades en l’oblit.
