Juan Gómez ‘Chicuelo’ torna a Palma aquest dimecres 3 de desembre per presentar Del alma, el darrer treball conjunt amb el pianista Marco Mezquida. Serà a la Sala Gran del Teatre Principal dins el marc de l’Alternatilla Jazz Festival. L’espectacle suposa la culminació d’una col·laboració que ha generat tres discos i una gira internacional que ja ha passat per ciutats com Hamburg o Chaux, a Suïssa. “Allà on anem, la gent ens rep amb molt d’afecte”, diu Chicuelo. “I això ens emociona, perquè no sabem mai què passarà exactament damunt l’escenari. Cada concert és diferent”.
Amb Del alma, han rebut el Premi Enderrock de la crítica 2025 a Millor Disc de Jazz. El reconeixement arriba després de més d’un any de concerts amb aquesta proposta musical que barreja flamenc, jazz i improvisació.
Una trobada musical inesperada
La complicitat entre Chicuelo i Mezquida es va forjar gairebé per accident. “Va ser un flechazo musical”, reconeix el guitarrista. “Ens vam trobar i vam notar una connexió molt potent, no només musicalment, també com a persones”. D’aquella primera trobada en va sorgir Conexión, un primer disc que donava nom al que començava a ser molt més que un projecte conjunt.
“És com si hagués trobat la meva mitja taronja musical”, afirma. “No li veig fi a aquesta relació. Podrem tardar més o menys a fer un altre disc, però no crec que deixem de tocar junts”.
“La nostra proposta és personal”, insisteix. “No són versions. No són covers. Són peces originals, arriscades. I tot i així, la gent connecta, i això ens fa feliços”
– Juan Gómez ‘Chicuelo’
Improvisació, risc i autenticitat
A Del alma, la improvisació és clau. Hi ha una estructura, sí, però dins d’ella tot pot passar. “Hi ha una melodia, hi ha una base… però després, sempre hi ha el moment de volar”, explica. “Sempre hi ha aquest moment de ‘a veure què passa avui’. I això fa que no hi hagi dos concerts iguals. Això ens enganxa, crea adrenalina”.
Per Chicuelo, aquest element és el que fa que flamenc i jazz siguin músiques amb una força singular. “Tenen molt de poder, però no un poder mediàtic o comercial. Tenen un poder intel·lectual, un poder profund”, diu. “Per això el jazz i el flamenc tenen un públic que pot ser minoritari, però molt fidel”.
Crear des de l’exigència
Tot i la complicitat i el joc escènic, Chicuelo i Mezquida treballen amb una gran exigència. “Som molt escrupolosos amb el que gravam. No fem set temes i gravam els set. En descartam. En triam els que realment pensam que estan a l’altura”. Aquest rigor forma part d’una trajectòria marcada per la coherència i la fidelitat a una forma d’entendre la música com a expressió honesta.
“La nostra proposta és personal”, insisteix. “No són versions. No són covers. Són peces originals, arriscades. I tot i així, la gent connecta, i això ens fa feliços”.
L’origen i el retorn
Chicuelo va començar a tocar la guitarra als dotze anys a Cornellà de Llobregat amb Casimiro González. Avui, després d’anys acompanyant artistes com Miguel Poveda o Maite Martín, i amb nombrosos discos propis, manté una relació íntima amb el flamenc més tradicional.
“Jo no som de circuit. Vinc de barri. Sé d’on vinc i qui som”, afirma. “I necessitava trobar espai per fer la meva pròpia música. Per això vaig deixar de treballar amb Poveda. Vam ser vint anys junts, però jo necessitava temps per mi”.
Des d’aleshores ha continuat gravant discos com a solista i desenvolupant la seva línia de composició. “Seguesc tocant per ballar, per cantar, i això m’umpl. Però també m’umpl gravar els meus discos. Fer les meves coses”.
“Flamenco hi ha a tot el món. Sempre hi ha gent jove que aposta pel flamenc més tradicional. No com abans, però sí que hi és”
– Juan Gómez ‘Chicuelo’
Sobre el flamenc actual
Quan se li demana per la situació actual del flamenc, Chicuelo no s’hi escapa. “Flamenco hi ha a tot el món. Sempre hi ha gent jove que aposta pel flamenc més tradicional. No com abans, però sí que hi és”, diu. I afegeix: “Abans hi havia trenta artistes amb personalitat pròpia. Ara potser n’hi ha tres o quatre. El terreny es va acotant perquè tot s’ha ocupat molt”.
També reflexiona sobre la confusió que a vegades genera la paraula ‘flamenco’ en els nous públics: “Rosalía ha fet molt per posar el flamenc al mapa, i això està bé. Però quan algú s’hi acosta per ella, què hi troba? Potser no va a escoltar La Niña de los Peines o Manuel Agujetas”.
Aquesta confusió, segons ell, també es trasllada al concepte de “flamenco fusión”: “És més aviat flamenco confusió”, diu entre rialles. “No hem sabut diferenciar bé els subgèneres com sí que han fet els americans amb el jazz”.
El centre del flamenc: la veu
Per a Chicuelo, no hi ha dubte: “El flamenc és el cante. Quan hi ha cantaor, tot gira al seu voltant. La guitarra, el ball, tot ve després”. Una jerarquia natural que accepta sense conflicte, fins i tot des de la centralitat que ha assumit en aquest projecte instrumental.
“A Palma, com a tot arreu, anirem a donar-ho tot. Cada concert és únic. I no hi ha lloc més important que un altre. Així ho visc”.
Una relació musical que continua
A Del alma, Chicuelo i Mezquida comparteixen molt més que escenari. “Ens retrobam després de cada projecte amb més ganes. I això només passa quan tens vides musicals pròpies. Quan vens d’altres formacions, d’altres propostes, tornes amb il·lusió, amb ganes d’aportar coses noves”.
La seva relació artística és un espai viu i compartit, que es mou entre la tradició, la recerca sonora i el diàleg íntim. “Hi ha discos que són una foto fixa. Els nostres són una conversa”.
