Ahir a la nit, la Lluna en vers va aconseguir crear una bucòlica bombolla al Jardí de Llorenç Villalonga, a Binissalem, per escoltar una de les compositores i pianistes més prolífiques, interessants i transgressores de l’escena contemporània actual.
Com és habitual en els vespres estivals de Mallorca Literària, Clara Peya comptava amb un escenari màgic preparat al mil·límetre per a teletransportar al públic aquell racó on la intimitat és la propícia per assaborir fins al més mínim detall aquelles melodies que ens umplen. Com ho serien les que ens esperaven.
L’olor de pi i de xiprer, junt amb la suau brisa que, de tant en tant, podem sentir a la nostra humida pell, acaben de crear el millor ambient possible. Ha caigut el sol. Fus a negre al pati ple de gom a gom d’ànimes desitjoses de ser amarades per la música més enllà de l’entreteniment.
Un concert que combina intimitat, ràbia i compromís
L’artista catalana, que posa tanta ànima a cada corda percudida que és capaç de traslladar-la als nostres cors, a més, està acompanyada de sintetitzadors, bateria i dues veus extraordinàries que bufen la bombolla i ens fan volar allà on la perspectiva ens fa comprendre millor un món boig que trastoca el nostre interior.
Clara Peya ens va demostrar el seu magnífic talent peça rere peça, amb una posada en escena brillant que mescla la intimitat i la ràbia. Un crit desesperat de l’ànima d’una generació que viu el món des de la frustració i la incoherència de sentir-se incomprès alhora que privilegiat en una societat que no sabem com encarar. Però la síndrome de l’impostor mai no havia estat tan ben canalitzada. En definitiva, una altra nit d’estiu magnífica, gràcies a La lluna en vers que, personalment, em va guanyar des de l’empatia i la capacitat de transmetre el seu món interior a través de l’art. Una capacitat a l’abast de molt poca gent.
