La directora Isabel Coixet ha aprofitat el lliurament del premi Petronila d’Honor, en el marc del Festival de Cine de Burgos, per realitzar una profunda reflexió sobre la responsabilitat ètica de la creació artística. Coixet, que ha lliurat la dotació econòmica del guardó a l’organització Metges Sense Fronteres, ha defensat la figura del cineasta no com un “semidéu de paper”, sinó com un ciutadà ordinari que utilitza la ficció com a “escut” i “testimoni” davant la barbàrie i el silenci.
El cinema contra el soroll i la censura
En el seu discurs, Coixet ha situat l’ofici de filmar dins d’un “territori fràgil de lo imaginat”, definint els creadors com a agents polítics de ple dret. Aquesta política, segons la directora, s’allunya de la “comunicació que aplasta” i dels eslògans institucionals que enterren el pensament crític sota capes de soroll. Per a la cineasta, la pantalla i la pàgina han de ser espais on la veritat sàpiga “sense permís” i on el poder no arribi a censurar els somnis.
Davant el que ha descrit com uns “temps que crujen”, on el terra es mou sota els peus i els murs de la societat s’esfondren —començant sempre per la casa del més feble—, Coixet ha instat a no utilitzar la bellesa com un refugi d’evasió. Segons la seva tesi, l’art no ha de tancar les finestres per no oir la pluja, sinó que té l’obligació de mirar la realitat “fins que dueli”.
La ficció com a escut dels vulnerables
La intervenció ha posat un èmfasi especial en la relació entre l’artista i les víctimes de conflictes actuals. Coixet ha citat la situació a Palestina, el Sudan, Ucraïna i l’Iran, però també les tragèdies invisibles que succeeixen “al replà de davant de la nostra escala”. Ha rebutjat la visió del cineasta com a “salvador”, reivindicant en canvi la condició de “contemporanis” i “veïns” que presten la seva veu quan la pròpia ha estat silenciada.
La directora ha conclòs que l’art no existeix per adornar el món, sinó per discutir-lo i acompanyar-lo en el seu dolor. En aquest sentit, ha contraposat la figura d’aquells que confonen “l’escenari amb el tron” amb la dels qui en baixen per asseure’s entre els qui tremolen, agafant-los la mà amb respecte i delicadesa. Per a Coixet, l’acte de crear des del dubte i la por és, en si mateix, l’última forma de resistència per evitar que la barbàrie tingui l’última paraula.
